Temps per al vi; per Joan Josep Cardona

fermava Josep Pla que els plaers del paladar són els últims que es perden en la vida i així consta que aplegant al final de la seva existència, desaparegudes altres humanes passions, foren els bons vins els que li prodigaren les darreres alegries. En tota la seva literatura estan presents i, malgrat que ell solia dir en el volum 36 (Per passar l’estona) de la seva extensa obra, que als seus setanta i tants anys era capaç de beure’s al dia un litre, i de vegades més, assegurava que encara que sobrepassés eixe límit, cosa que solia fer amb freqüència, no l’afectava en la seva convivència humana. Això es posa en dubte. Certament, tal excés, li produí problemes. No cal més que llegir els molts estudis biogràfics que li han fet on es dóna fe que a edat avançada era complicat mantenir amb ell una raonada relació social. Josep Valls (Històries de Josep Pla) dóna detalls de la darrera etapa de la seva vida al Motel Empordà on se’l respectava, però es temia el seu mal caràcter quan bevia en excés.

Però sobre el vi ha deixat memorables escrits. Els ha fet recolzant-se alhora en la seva experiència personal i l’amor que sentia en la lectura dels clàssics. Són dos referents que fan de la literatura de Pla un plaer, qualitat que res ha de veure, o sí, amb la seva predilecció per la beguda alcohòlica.

Els vins, segons el testimoni de Pla i de tants altres literats, beguts en la seva justa mida, consell de la regla de Sant Benet, alegren un menjar i col·laboren a raonar pacíficament. I això en la nostra mediterrània societat és cosa provada en fonamentar la nostra cultura ancestral en els eixos conformats sobre el vi acompanyat del pa i de l’oli. Són els elements bàsics on siga en la taula familiar o la congregant trobada del diari esmorzar els que ajuden a la convivència. I especialment en la vida domèstica intensificada en aquests instants on és perceptible l’aroma agre del raïm de l’emparrat avisant que la verema ja està pròxima.

Quan aplega aquest moment de l’any una part de la gent del meu poble ja pensa en fer-se la bota del vi. És un clàssic que evoca els vells temps on el vi era considerat un aliment i on veremar la consciència religiosa d’entendre’l com el sagrat complement del quotidià plat d’arròs.

Passaren els temps, però la pervivència de l’afecció vitivinícola roman viva indubtablement beneficiada per les tècniques modernes i el culte que li prodiguen revistes especialitzades. Un considerable avanç on abans el procés de fermentació es deixava en mans de la Divina Providència. Una operació que tenia al propietari del celler en constant quimera. I allà per la festa de Tots Sants, quan es volia verificar l’èxit o fracàs de la collita sortia el primer vi a la taula. Un producte inacabat, amb olor a sofre i pel normal aigualit.

Que les tècniques modernes han civilitzat el vi benisser és un fet que no té discussió possible. El meu germà Javier amo d’una seràfica paciència i admirables dots per la viticultura té fama d’elaborar uns vins excel·lents. Ha fet entrar la higiene i la netedat en les estances on treballa un raïm criat amb extrema pulcritud. Una revolució que ha fet desaparéixer els romàntics cellers antics on hi havia teranyines, mesures fetes amb carabasses i munts de bresca seca que donaven patent de bon colliter. Estances de brutícia, però que miraculosament en alguna ocasió oferien la coneguda bota del racó on segurament es podria trobar aquella que cita Claudi Galè que amb el nom de vi faleri s’havia de beure a partir dels deu anys de tranquil·la dormida al bocoi. Un plaer segurament de gola, però que el dicteri professional de tan reputat metge el desaconsellava als afectats de nerviosisme i als que patien de migranya. Patologies que tornant al cap primer en res afectava al senyor Pla, productor d’una gegantina obra literària, on a més de veure bullir el vi que elaborava en el seu mas de Palafrugell li borbollava al cap produint excelsa literatura. I amb tota la raó del món acabava la seva dissertació vinícola diguent que el vi avivava la vida de l’esperit, fomenta la bondat i enriqueix la sensibilitat. I, de part meva tinguen vostès prudència, facin bondat i del vi, mai em cansaré de recórrer a Sant Benet en el capítol XL de la seva regla quan diu allò de: el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents.