Dos arquitectes defensen que no s’enderroque la casa quarter de la Guàrdia Civil

Dos arquitectes i professors de la Universitat d’Alacant, Andrés Medina i Antoni Banyuls, s’han unit a la cada vegada més gran voluntat perquè l’antiga casa quarter de la Guàrdia Civil de Benissa no s’enderroque després del desallotjament dels agents. Abans que ells ja van mostrar el seu suport a la conservació de l’immoble el Casal Cultural-ACPV de Benissa i el Centre d’Estudis i Documentació de les Brigades Internacionals (CEDOBI) de la Universitat de Castella-la Manxa.

Els professors van redactar el passat 17 de gener un informe en què ve detallada la història dels usos arquitectònics que ha tingut l’edifici de l’avinguda del País Valencià. En el document, Medina i Banyuls proposen a l’Ajuntament de Benissa que prenga mesures cautelars amb l’objectiu d’estudiar una protecció almenys de les parts més importants de l’estructura.

Així mateix aposten per un nou plantejament i anàlisi urbanística que permeta que les mesures proteccionistes no suposen una pèrdua d’edificabilitat del solar per a evitar d’aquesta manera el perjudici als propietaris.

Infobenissa publica el text de l’informe

Infobenissa ha tingut accés a l’informe, el text del qual reproduïm a continuació:

N’Andrés Martínez Medina i N’Antoni Banyuls Pérez, Arquitectes i Professors, respectivament de Teoria i Història de l’Arquitectura, de l’Escola Politècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant, a petició feta per l’associació del Casal Cultural de Benissa-ACPV d’avaluació de l’interés patrimonial que recau en l’edificació situada en l’avinguda del País Valencià núm. 27, la qual fins ara ha estat dedicada a Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Benissa, emeten al respecte el següent:

Informe

El patrimoni històric-arquitectònic del casc urbà de la vila de Benissa ha estat amplament difós i reconegut des de que en la dècada dels anys 80 es prenguera consciència municipal del seu valor i s’aplicaren els primers instruments i polítiques per a la seua salvaguarda. No obstant això, el que fonamentalment va ser posat en valor fou el patrimoni edificat més antic, el del centre històric, sense que d’ençà, hi haja existit un suficient reconeixement públic i social pels valors culturals i patrimonials que, sens dubte, recauen en una altra de les peces urbanes més significatives de la ciutat, açò és, l’eixample de Benissa. Un dels conjunts urbans més característics de entre les poblacions de la Marina Alta, que fins fa relativament pocs anys conservava ben íntegra la seua homogeneïtat en el que es planificà i generà, en el canvi dels segles XIX i XX, un dels espais urbans més qualificats de la comarca.

El nou context de producció, comunicacions i mercat al tomb del segle XIX, va exigir també una nova manifestació i concepció de ciutat, que fou desenvolupada a Benissa amb uns paràmetres modèlics en la concreció de l’espai urbà i la seua definició arquitectònica, reflectint la potencialitat, el dinamisme i l’efervescència d’eixa nova societat benissera en el darrer terç del segle XIX.

L’espai urbà era la veritable ideologia d’aquesta societat burgesa que projectava la seua nova condició econòmica i comercial en el paisatge urbà del tràfec de mercaderies i gent en l’espai i porxos de la nova plaça del mercat, de les noves funcions de l’oci de la vida moderna en l’ampul·lós passeig públic, en l’expansió i racionalitat -entesa en termes d’eficàcia- de la nova sistematització regular dels nous carrers de traça rectilínia, configurats amb una homogènia i productiva arquitectura, i finalment en la representació del seu prestigi, al configurar una potent imatge a una escala paisatgística, amb la construcció de la nova església parroquial.

L’eixample de Benissa es converteix en l’àmbit sociopolític per excel·lència per desenvolupar una acció de modernització i d’ordenació civil per a eixa creixent i nova societat urbana, productiva i mercantil. És en aquesta coherent i unitària estructura urbana de l’eixample de Benissa, desenvolupada entre el darrer terç del segle XIX i el primer del XX, en el que s’edificaren arquitectures públiques i privades tan rellevants com el nou Temple Parroquial, les escoles graduades, la casa Feliu, el Taller d’Ivars, la vil·la Amelia o Torre de Francesc d’Asis Cabrera o també la vil·la d’Iranzo, i es planificaren espais públics tan excepcionals com l’actual plaça o el Passeig Na Dolors Piera. En aquest context, doncs, és on hem de situar els valors patrimonials de l’edificació en qüestió.

L’anomenat molí de foc d’Abargues fou una de les primeres edificacions de caràcter industrial bastida cap al 1875, amb una planificació del traçat de la nova carretera i de l’eixample de Benissa. La seua tipologia originària reflectia els trets característics de les edificacions de l’eixample, una alçada de dos plantes amb dos crugies o nevades paral·leles a la façana i un cos posterior perpendicular amb coberta recaient al pati. La façana presentava la característica portalada de pedra picada. A diferència, però, de la major part d’edificacions de l’eixample, el seu ús inicial exclusivament industrial i productiu, destinat a la fabricació de farina, es manifestava en el tractament constructiu vist de la façana de maçoneria i recercats de rajola, sense balcons en la planta alta, amb un ample desenvolupament de la mateixa a dos mans i en la disposició del plànol de coberta a un vessant únic. L’elevada xemeneia de rajola situada en la part posterior fou fins als anys trenta un element configurador del paisatge urbà. En la primera dècada del segle XX, fou ampliada eixa primera estructura en allotjar també l’ús d’habitatge, elevant-se a una planta en altura i augmentar l’amplària de la façana per situar l’accés a la vivenda. En aquesta reforma es modificaren els buits de les finestres de la planta alta originària per situar en ells els balcons de fundició que conserva en l’actualitat. Els seu posterior ús com a quarter de la Guàrdia Civil ens els anys trenta, després de la fallida de la mercantil propietària de la fàbrica, comportà, el cegament del portal principal i la reestructuració interior de la fàbrica de farina de la planta baixa i de l’habitatge superior, obrint una nova portalada d’accés en el nou cos lateral que va ser afegit amb una única planta. Aquesta ha estat la imatge i estructura que s’ha mantingut fins l’actualitat amb un grau elevat de permanència en l’escenografia urbana de l’avinguda del País Valencià. Cal assenyalar que ens aquestes reformes es mantingueren d’una forma coherent els trets i les característiques de l’edificació originària, com el tractament constructiu vist de la façana i la disposició de cobertes que han potenciat la seua forta implantació en la memòria col·lectiva i en l’espai urbà de la carretera.

L’edificació de l’antic molí de foc ha mostrat al llarg del temps la seua versatilitat per desenvolupar, amb actuacions gens dràstiques, de redistribució interior, diferents funcions com la de vivenda dels propietaris, quarter i habitatges de la Guàrdia Civil o Llar d’infants durant el període de la Guerra Civil que ens mostren, en el context actual, la seua capacitat d’assolir diferents usos. Caldria, amb la posada en valor que pren avui el patrimoni de l’eixample de Benissa, a la llum dels diferents treballs i investigacions desenvolupades en els darrers anys i des de diferents disciplines, però sobretot pels resultats palesos que se’n deriven de la substitució indiscriminada d’edificacions i desfeta sistemàtica que ha trencat l’homogeneïtat i escala de relacions de carrers com els de Sant Sebastià, Sant Joan i la mateixa avinguda del País Valencià, i que ha produït la pèrdua d’edificacions com La Torre del Capità Cabrera, que es prenguera també consciència pública del valor d’eixe malmès patrimoni urbà de l’Eixample. Seria desitjable que la Corporació Municipal adoptara per tant mesures encaminades a salvaguardar les edificacions més representatives d’eixe moment i procés d’expansió i de modernització de Benissa, com ho és el cas ara de l’edifici que ens ocupa, el molí de foc o Quarter de la Guàrdia Civil. Per la qual cosa proposaríem davant el perill d’una més que probable demolició que l’Ajuntament de Benissa, amb bon criteri prenguera provisionalment mesures cautelars, per tal d’estudiar la possibilitat d’una protecció ambiental almenys de la part més important de l’estructura de l’edifici, les dues nevades de tres plantes i plànol de coberta que recauen a la carretera, per a avaluar la possibilitat d’integrar-les en les actuacions d’un ús residencial que a curt termini puga proposar-se realitzar pels propietaris. Això exigiria aviat un nou anàlisi i replantejament de les alineacions interiors i exteriors previstes en el planejament municipal de l’illa on s’ubica, per tal de fer compatible la protecció dels seus valors culturals i arquitectònics amb l’aprofitament que el planejament municipal li atorga als seus propietaris, sense que això tinguera que comportar cap pèrdua de l’edificabilitat del solar.

És de significar al respecte, que és observable l’efecte exemplificador d’algunes actuacions privades dutes a terme recentment en Benissa, en alguna edificació representativa també d’aquest moment, a la plaça Rei Jaume I, com l’anomenada Casa de Sapena, que posen de manifest, lluny d’entendre la conservació d’uns mínims valors com una servitud perjudicial, com esta es pot convertir en una oportunitat d’oferir noves, diferenciades i atractives possibilitats de reutilització per als nous usos als quals puguen destinar-se.