El cost de la Fira de 1907; per Joan Josep Cardona

Es fa difícil comprendre aquell esclat d’eufòria que a inicis del segle XX va viure Benissa. La fil·loxera capolava els bancals de moscatell. La migrada collita no feia bullir la caldera d’escaldar i al mercat de Dénia la poca pansa tenia mal preu. Al mes de desembre de 1907, i a la vista les festes de Nadal, els jornalers pràcticament agenollats davant la casa de l’alcalde, posaven en evidència que la situació era desesperada. Reitero que em faig creus del contrast de l’entusiasta embranzida d’un poble que amb tanta desgràcia ha començat el segle posant els fonaments d’un temple gegantí. I no deixe d’admirar-me que obrin carrers nous, naixen solars per a construir i la satisfeta població s’endeuta amb hipoteques firmades a Xaló. Una personal admiració que me la confirmen alguns cronistes de l’època que qualifiquen eixe moment amb paraules encomiastes.

Possiblement s’hauria d’estudiar si eixe impuls de confiança es deuria a la naixença d’una nova classe social confrontada a una aristocràcia local que va de baixa. Els Feliu, els Torres i els Andrés havien fet dècades anteriors el cant del cigne i residint a València percebien les rendes agràries per via dels fidels procuradors. I estimo jo que passat el testimoni a una incipient burgesia es crearia un efecte emulador de viure a l’aire de distinció de qui pot estirar alegrement el braç sense que la màniga s’arronse.

I sabent-se que aquí no es feia festa sense que l’aristocràcia avancés els diners, ignorant si tal dispendi era efecte de poder econòmic o simple bufar en caldo calent, hi havia gent que tirava de veta com qui bota un bancal i cau a l’esbarzer. Altra cosa no em ve al cap a la vista d’un document antic del qui tinc coneixença. La prosa que relata els fets és judicial. Passa per alt les emocions que es poden interpretar contràries al discurs de denúncia de tal paper. És una inculpació a un càrrec públic que ha tingut la gestió d’administrar els guanys i costos de la Fira de Sant Antoni. Qui ha conegut el muntatge de la fira vella de Benissa pot donar raó del tràfec, enrenou general i afanyosos treballs que portava dur-la a terme. La setmana prèvia de preparació feia precís la concurrència d’obrers, margenadors, fusters i un anar i vindre de carros carregats de canyissos, bigues, teules i pedra tosca. S’havien de contractar vigilants nocturns, reforçar els municipals i llogar homes preparats per a efectuar ràpides intervencions per fer front a inesperades contingències. Administrar aquella cridòria de gent i treballs requeria una ment organitzadora i una provada capacitat per obtenir els suficients recursos econòmics, que es compren venien per via dels comerciants de la fira.

Un acte tan important com és la fira de Benissa no es podia deixar a la improvisació. Eixa responsabilitat l’havia d’administrar el propi ajuntament. Causa que justifica el perquè mai ha deixat interferència de festers o majorals. La fira de 1907 estava en mans de l’alcalde Don Francesc d’Assís Cabrera, conegut com el capità Cabrera. Tal personalitat no podia defraudar a la concurrència, i molt menys no fer honor a la seva altura de mires i provada honradesa. El capità innova. Fan curses de cavalls i bicicletes, toquen música de banda i dolçaina, il·luminacions nocturnes, tira coets el pirotècnic de Teulada, posen banderoles i el senyor rector de Senija fa el sermó. Recapta el capità 1.529 pessetes i en gasta 1.458. Per tant, té un superàvit de 71 pessetes.

Però el capità perd les següents eleccions i el nou alcalde, que li’n tenia ganes, forma un expedient on confronta un altre pressupost a la baixa on intenta demostrar que capítol a capítol s’haurien pogut fer les coses amb menys cost. No cal tenir massa bona fe per pensar que la contraproposta hauria obligat els contractats a ser èmuls dels propis esclaus i treballar a preus rebentats. I li discuteixen al capità que aquella modernitat i bon gust de manar imprimir fulls literaris al·lusius a la festa s’haurien pogut eliminar. I segurament, de no haver anat pel mig una veu prudent, li haurien escarnit que a sant de què predicar el rector de Senija. Tal greuge cap a un sant prevere, i a la pietosa Benissa, no s’hauria admès, i sabedor jo de que aquí mirem molt la cosa dels diners segur estic que al pobre fra Agustí Botella, llec motiló fill de Benissa, més conegut pel frare Llagostí, li haurien aparaulat dictar sermó, de bades i per l’amor de Déu. Sort tingueren de que encara no havia pres possessió de la vicaria tercera Don José Catorzet. A bescollades els hauria tret del temple de Sant Pere. O penso per allò de defensa gremial al seu company. Don José, segons contemporanis, passaria per alt lo literari. Jugava a la pilota i de lletra el breviari i prou. Però era geniüt, de guaixada mà i dia les coses clares.