El gos, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS l’11 de juliol de 2004:

Es diu Blues. I li hem posat aquest nom perquè quan el van portar l’altra vesprada estàvem escoltant aquesta classe de música, o la vam posar després, no sé, i ell, que no és ximple, es va quedar quiet a la porta de casa, només va moure la cua, i ens va mirar com miren els labradors quan són cadells i demanen que et poses del seu costat. Llavors la meua dona li va dir: “Hola, Blues!, vine, vine ací!”.

Blues va entrar a casa, i va travessar la sala, i va eixir a la terrassa on hi ha dues oliveres grans i li va donar la volta però sense mirar els ceps de la vall. Va fer, aleshores, una inspecció molt ràpida. Suficient per a esbrinar on estava. I només asseure’ns amb el pintor que l’havia portat de Calp, es va ficar davall la taula i va aparentar dormir-se. El labrador és molt bon actor i sap que si es fa el dormit en aquest precís instant n’eixirà guanyant.

El pintor va explicar que era l’últim d’una ventrada d’onze. Que no era segurament el mes bonci, per això se li va quedar sense comprador, però que en canvi era el més afectuós i el més tranquil. També va dir que una prova que té molt bon caràcter és que li tocava mamar l’últim i a pesar d’això no es barallava amb els altres. El que li donaren, bo era.

No hi va haver res més de que parlar. El pintor se’n va anar i Blues es va quedar com una brotxa oblidada d’aquestes que sempre se’ls cau de la furgoneta als pintors. I nosaltres vam veure allunyar-se el vehicle pel camí i vam acaronar Blues perquè no es posara trist en separar-se del seu antic amo.

Tot cal dir-ho: nosaltres havíem passat alguns mesos de dol. L’anterior gosseta, que va vindre del Escorial, havia mort a les mans d’un veterinari intrèpid que primer va creure que tenia una pedra en el ventre i després va sentenciar que tenia els intestins fets un embolic. En realitat l’embolic el tenia el mateix veterinari en el seu cap. La va operar i ens la va tornar agonitzant amb la factura a la boca.

Mentre escric tot això he oblidat per un moment que Blues està a les meues esquenes, a la biblioteca, i per això interromp l’article i, encara sort, arribe a temps perquè no triture les primeres pàgines d’una novel·la de Bulgakov, d’aquestes que et regalava EL PAÍS per un euro. El renye un poc, li dic que això no, que un respecte per la literatura. Almenys per la russa. Si el que vol és menjar-se un escriptor, que m’ho demane: en tinc alguns, espanyols i de renom, que no m’importaria massa posar a la seua disposició. És més, li estaria molt agraït.

Ja està una altra vegada tranquil. Veurem el que dura. Tinc les portes obertes. Pot entrar i eixir, però als dos mesos i mig ja està en condicions de fer-ho. Puja i baixa les escales millor que jo. I pel que escolte en aquest instant ha d’estar acostant-se al galliner. Això pot acabar malament. Les tres ponedores (la quarta se la despatxar al moment menys pensat el gos del pastor, que viu a prop) escatainen d’una manera alarmant.

Isc corrent i, en efecte, Blues està a dos metres del galliner, com un gos de mostra, igual que en un quadre de caça, amb una pota davantera en suspens i la cua estirada i el musell molt recte. Així que l’he pres en braços repetint-li a cau d’orella que això no, que a les gallines no me les espante perquè deixaran de posar ous. I damunt fa molta calor i els costa fer el seu treball. Entre les tres posen últimament sols un ou. No sé si el faran a mig fer, o una posa i les altres dues escatainen. Però és un ou gran i esplèndid, natural, i no he de renunciar a ell. La meua néta té dos anys i per les nits es pren aquest ou passat per aigua, que ella mateixa ve a agafar de matí al galliner.

Blues està d’acord. Si de cas, afegisc que tot i que encara no l’ha vist, també hi ha un gall que el pastor ens va regalar com a desgreuge per la pèrdua de la ponedora. Va ser un detall. I aquest gall se li tirarà des de la branca de l’arbre, on passa moltes estones com si fóra un ocell, i li donarà un esglai de mort. Cride al gall però no acudeix perquè no és obedient. Ni baralladís. Va al seu aire. I damunt el pobre no es menja una rosca perquè les tres gallines, consumades fadrines, l’ignoren.

Ja a casa li pose a Blues alguns joguets per a mossegar. Necessita mossegar perquè la boca li fa mal quan les dents estan eixint. I cal evitar les pedres. Encara que si s’empassa una -cosa que m’aterreix- no el duré al veterinari que va operar a la morta, ni de bon tros. El duré al veterinari del poble de Benissa que s’ha deixat la política (va ser batle) i ha tornat al seu ofici, als animals, sempre molt més fidels que els votants.

Interromp aquest viatge de rodalia per a llegir el periòdic. He de saber el que passa al món. I la notícia d’aquest pitt bull que ha matat un agricultor de 75 anys mentre menjava paella a sa casa de Benifaió, em posa els pèls de punta. El pitt bull era propietat del fill de la víctima. En realitat un pitt bull és només propietat dels seus instints agressius. Imagine com se sentirà el pobre orfe, ara. I la vídua de la víctima que pel que sembla estava preparant el segon plat a la cuina quan el gos es va tirar al coll del llaurador. És que no tenim bastants desgràcies domèstiques ocasionades per aquests salvatges que maltracten i assassinen les seues parelles? N’hi ha de totes les edats. De totes les ètnies. Per a tots els gustos. Cada dia més. I em pregunte: S’aveïna una nova onada d’agressions produïdes per gossos fabricats expressament per a matar?

Busque altres notícies mes tranquil·litzadores al periòdic. És difícil. Escassegen. Les bombes segueixen a l’Iraq. Les fotos de gossos ensinistrats que intimiden els detinguts a la presó de Bagdad reapareixen en televisió. I per ràdio escolte declaracions tan intempestives de l’expresident Aznar que reclamen un morrió reglamentari, o la vacuna antirràbica que Rajoy ja ha de tindre a punt.

A la vista de tot això em pose a parlar amb Blues ja que l’avantatge de tindre un gos és aquesta: pots dir-li el que penses, pots llegir-li el que escrius en qualsevol moment, pots confessar-li que estàs fart de moltes coses. Que el món no t’agrada però que sempre va ser així. Que en el fons sents enveja d’ell, de Blues, pel fet de ser gos, i de ser un labrador. I ell t’escolta. Saps que escolta encara que no responga i, sobretot, saps que la seua companyia et fa bé en reconciliar-te un poc amb l’existència. Blues està agraït perquè li fem falta. És un cadell indefens. Està ací per casualitat. Transmet una sensació d’assossec, de gratitud. I això és impagable.