Durant dècades de silenci, d’una desmemòria una mica atroç, va haver qui no va oblidar. Per exemple, la família composta per Joan Cardona, Pepita Ribes i les seues filles Ana i Maite, els quals acudien alguns dies al cementeri de Benissa (Alacant) per a fer el que han fet sempre famílies de qualsevol part del món als cementeris: deixar flors als seus sers estimats allí soterrats. Però després, els Cardona feien una mica més: també dipositaven uns ramells en una altra tomba on, a diferència de les anteriors, no hi havia noms ni dates ni làpides.
Amb el pas del temps, Ana i Maite van comprendre perquè els seus pares feien açò: homenatjaven amb discreció forçada –es jugaven la llibertat: eren els anys del franquisme– als brigadistes que a l’octubre de 1936, fa ara just vuitanta anys, havien vingut a lluitar des de tots els racons del planeta per la República. Benissa va comptar amb un hospital per a aquests voluntaris que parlaven en desenes de llengües i deu van morir allí. Els Cardona no els van oblidar mai. Per a ells, els qui descansaven sota eixa terra sí que tenien nom. I rostres.
“Els nostres pares ens deien: no són familiars nostres, van arribar d’altres països, eren molt joves. Van vindre a ajudar la República. Volien que aquest fóra un país lliure (…) Van perdre la vida defensant els seus ideals i estan ací sense que ningú els recorde. Ells, com nosaltres, van perdre la guerra i els perdedors, sembla, no tenen dret a la memòria”.
El més curiós, segons van recordar les dos germanes durant l’homenatge que fa uns dies i com cada any des de 2006 fa el Casal Cultural de Benissa als brigadistes, era que els Cardona no eren els únics que feien açò. En moltes ocasions, especialment en dies assenyalats com el 14 d’abril, quan s’acostaven a aquella sepultura veien com altres veïns del poble havien deixat també les seues pròpies flors. No sabien qui eren. Però ni falta que feia. Els compensava saber que hi havia més gent conservant el record d’aquells tipus que s’havien ficat en una guerra que en aparença no era la seua, tan lluny dels seus països i dels seus. Més gent lluitant contra l’oblit.
Aquest últim havia sigut propugnat per les autoritats franquistes, que en concloure la Guerra Civil van destrossar el monòlit que honrava la tomba dels voluntaris i van pintar amb calç la base de tosca que encara va quedar en peus perquè no es vegera l’estrela internacional de tres puntes esculpida a la pedra. “Els perdedors [explicaven a les seues filles Joan Cardona i Pepita Ribes] han deixat d’existir no només a les cunetes, també al nostre cementeri”.
El cas extraordinari de Benissa
La història que van explicar Maite i Ana Cardona simbolitza també el gran esforç que al llarg dels últims anys ha fet Benissa per a rememorar els brigadistes i que s’ha efectuat sense fissures socials, amb el suport de totes les forces polítiques (totes), perquè el que ací s’ha dirimit res tenia a veure amb pugnes partidistes o ideològiques. En aquest sentit, Benissa és l’única localitat del País Valencià que compta amb un monument dedicat a aquests voluntaris fora d’un recinte funerari.
En altres llocs no succeeix açò. En el citat homenatge, el parlament del propi Casal va lamentar que el 80 aniversari de l’arribada dels brigadistes a Espanya haja passat desapercebut a Alacant, a pesar que va ser justament al port d’aquesta última ciutat al qual van arribar el 12 d’octubre de 1936 els primers brigadistes que intervindrien a la Guerra. En total, lluitarien per la República un total de 35.000 voluntaris i 500 voluntàries.
“Les seues famílies mai podran vindre a veure’ls”
Enfront del silenci d’Alacant, Benissa ha avançat molt durant aquests anys de democràcia en què reivindicar noms i valors ja no comporta perill de presó. Tal com també van recordar les germanes Cardona en la seua intervenció, la principal fita en aquest camí es va produir en 1996 amb la tornada a aquesta localitat de la comarca de la Marina Alta del danès Egon Hojland, un dels brigadistes que va estar ferit a l’hospital.
En aquell moment de plena democràcia, i segons van relatar Maite i Ana, sa mare, Pepita Ribes “encara sentia un profund dolor i tristesa pel fet que els joves que havien perdut la vida defensant la legalitat republicana seguiren soterrats sense cap honor i sense que es recordaren els seus noms”. “I ens deia: açò no pot seguir així, hem d’aconseguir que al nou cementeri [construït a finals dels noranta] se’ls dedique un monument”. I aquest va ser el principi.
Els Cardona i una altra gent van insistir perquè “governara qui governara en l’ajuntament, aquest cedira un espai on dipositar les restes”. I es va aconseguir. El Partit Socialista de Benissa va començar a recaptar fons per a pagar el panteó que ara mateix existeix per als voluntaris. I en un ple municipal tots els partits (tots) van accedir a aquesta petició. pepita Ribes va rebre l’escrit d’aquell acord emocionada. “Per fi descansen en un lloc digne” , va murmurar.
Maite i Ana van explicar que sa mare sempre va seguir evocant els voluntaris, amb paraules senzilles que constitueixen un dels grans homenatges a la memòria dels homes d’aquell brutal segle XX.
Els va deixar dit Pepita Ribes a les seues filles: “A aquests xics els vaig conèixer, ací es van quedar els que van morir lluny de les seues famílies. Els seus pares i germans potser mai van saber què va ser d’ells. No vull que els oblideu mai. Preocupeu-vos que el panteó estiga net i tinga flors. Les seues famílies no poden vindre a visitar-los”.
Documentals i poemes: recordant les dones
Els homenatges retuts pel Casal Cultural de Benissa la passada setmana van integrar nombrosos actes: la projecció del documental Les mamàs belgues per a visibilitzar la lluita de les dones en la Guerra Civil; l’homenatge als deu brigadistes morts a Benissa doncs, tal com es va obstinar sempre pepita Ribes, “som la seua família”, van reiterar des del Casal; la participació d’una nodrida representació de laboristes britàniques independents de la comarca, les quals van evocar que la primera baixa del Regne Unit en combat va ser la d’una dona en el front d’Aragó.
També, la lectura d’una carta d’Eusebio Pérez, un veí d’Alacant fill d’un oficial republicà; una relació dels actes d’homenatge realitzats en tota la geografia estatal per a commemorar aquest 80 aniversari; la implicació de la Colla de Xirimiters Pere Bigot; i la lectura de dos poemes de la poeta de Benissa Lidia Santacreu Ferrà: “Ploraven els besos/ inclús els dels més forts/ perquè riure els feia por,/ però les seues mans delataven/el coratge perdut per cridar”.
Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda el 12 de novembre de 2016 a eldiario.es
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?