Entrevista a José Luis Luri Prieto i Robert Llopis Sendra, autors del llibre “Canteros de piedras negras. Adoquines y sindicalistas en la cantera de La Mola (Benissa-Calp, 1926-1936)”

Amb motiu de la recent publicació de “Canteros de piedras negras. Adoquines y sindicalistas en la cantera de La Mola (Benissa-Calp, 1926-1936)”, editat per la Universitat d’Alacant, entrevistem els seus autors, José Luis Luri Prieto i Robert Llopis Sendra. El llibre es troba entre els fons de la nostra biblioteca.

—En primer lloc, Canteros de piedras negras…és un treball de reconstrucció d’una història les fonts de la qual en bona part s’han perdut o estan molt disperses, i això em sembla molt interessant. Quines han sigut les dificultats més importants relacionades amb tot el treball amb les fonts primàries?

Canteros és un bon exemple de serendipia acumulada. Tot ha sigut com seguir el cap d’un fil que t’ha anat conduint fins la sorpresa final d’una història potent. Una història que ha passat desapercebuda fins ara per a l’observador estudiós, començant per la pròpia existència i la importància de les explotacions d’ofites en aquestes comarques de la Marina. Els fons d’arxiu sobre aquest tema són molt escassos, entre altres motius perquè les primeres pedreres d’aquesta roca volcànica no es trobaven sotmeses a un control fiscal rigorós. El desinterés administratiu de llavors condueix a l’erm documental d’ara, clar. Però així i tot parlem d’empreses mineres comercials i, per tant, de riquesa i relacions entre patrons i obrers dins d’un entorn econòmic general presidit pel sector primari, pesca i agricultura, que es regeix per relacions entre productors ben diferents.

—En aquesta mateixa línia, també m’ha resultat interessant la recopilació d’una molt bona quantitat de testimonis de molts d’eixos militants del carrer, que van ser al cap i a la fi els que van construir les realitats en cada comarca. És important que eixos noms i eixos testimonis no es perden. De nou, com han arribat fins a eixos testimonis?

El treball de camp és essencial en aquestes investigacions i amb l’exercici pacient de preguntar, esperar i insistir, acabes per fer contacte amb picapedrers veterans, o fills d’aquests, que et conten el que saben. En aquesta tasca quasi tèxtil es van unint els punts que conformaran la visió del tapís. No hi ha dubte que, per les circumstàncies que siguen, aquesta obra ha vist la llum ara, i potser dins d’una generació no hauria resultat fàcil completar-la, perquè la petjada històrica es dilueix i acaba per desaparéixer. És molt indicatiu que, trobant-se la pedrera de La Mola a terme de Benissa, a penes existira memòria d’ella a la població. Els antecedents documentals i bibliogràfics de la pedrera són molt superficials, però els treballs existents han servit de llindar a l’hora d’endinsar-nos en la nostra investigació. No podíem imaginar el rerefons, la dimensió històrica que ocultava l’explotació de La Mola; especialment referent als successos polítics i revolucionaris experimentats a la comarca durant aquells anys.

—També m’ha resultat curiós la manera d’enfocar globalment la situació històrica per a comprendre-la íntegrament. És a dir, unir la geografia, la geologia, els factors econòmics i de desenvolupament, i la situació social. No és un enfocament tan habitual i crec que aporta bastant. Quins avantatges i desavantatges planteja aquest plantejament, diguem-ho així, holístic?

És cert. No es pot entendre el relat sense acudir als condicionaments físics, històrics i humans que presentava el mitjà. Sense analitzar tots els antecedents que van conduir al fet que els homes que van habitar les partides durant generacions, subjectes a una economia primària de mera subsistència, abandonaren l’arada i l’aixada per a agarrar el mall i un perpal. D’altra banda, no hem de perdre de vista les circumstàncies favorables del moment, crucials, això és l’empenyiment que va produir la gran inversió en empedrat i millora de carreteres promogudes pel gabinet de Primo de Rivera entre 1926 i 1931. Aquestes iniciatives oficials i les obres en infraestructures van trobar recursos de materials idonis en aquestes explotacions disperses de la comarca.

—Un altre tema important és veure com afecta l’arribada d’una activitat industrial a un entorn eminentment rural i agrícola. Aquests canvis afecten molts plànols, incloent-hi la psicologia i consciència col·lectives; en una certa forma, es passa d’un entorn de subsistència i de «pater familias» a un més independent, més organitzat i que afavoreix el desenvolupament d’una consciència de classe més desenvolupada, especialment en l’obrer especialitzat. Ho creieu així?

Sí. En aquest ofici de força el jove jornaler canvia de patró. En el camp qui mana és el pare o l’amo. En la pedrera mana l’empresari que procedeix de l’àmbit urbà. L’empresa busca el benefici que es produeix després de l’assumpció d’uns mínims costos. L’obrer sap que ell té treball perquè qui l’empra guanya bé. Quan es paga el destall molt generosament el picapedrer reconeix que la seua participació en el negoci es converteix en transcendental per als interessos de qui el retribueix. Estira-i-arronsa. En l’economia llauradora les coses són diferents. Si, a més, el jornal d’un picapedrer multiplica diverses vegades el d’un bracer o podador, l’impacte social d’aquest trasllat de relacions és molt gran. El treballador de la pedrera guanya diners metàl·lics, pot independitzar-se, ofereix un bon partit a l’hora d’aparellar-se; si d’altra banda es nodreix dels coneixements professionals i vents ideològics que li ofereixen els companys més veterans, de manera ineludible acaba per encunyar idees pròpies i una nova concepció del món. No sols passa a pertànyer a una incipient classe social obrera, és que comença a creure en què pot ser amo del seu destí.

—Un altre punt sobre el qual es podria aprofundir una mica més és com arriba la CNT a implantar-se en uns nuclis geogràficament molt aïllats. És obvi que part d’eixos treballadors tenien relació amb treballadors catalans, però no sé si hi ha algun altre factor predominant. Quina és la vostra visió sobre el tema?

L’experiència professional dels veterans picapedrers de La Nucia va ser determinant. No sols coneixien l’ofici, constituïen una referència personal per als més joves operaris que s’iniciaven en la professió. La CNT s’havia constituït a La Nucia el 1919, però l’experiència sindicalista dels seus picapedrers era molt anterior i connectava amb el fenomen de migracions temporals a Catalunya on van conéixer els inicis de l’anarcosindicalisme. Els ideals anarquistes van prendre prompte en el cercle de xicons de La Mola, els quals havien crescut en eixe entorn físic adust de muntanya. L’experiència vital dels picapedrers nuciers va ser decisiva a l’hora de conscienciar i motivar la constitució del nucli sindicalista de la pedrera.

—Durant la Guerra Civil, els treballadors creen (entre altres coses) la Indústria del Pòrfir Socialitzada. Seria interessant conéixer una mica més del seu funcionament. Podríeu explicar-nos-ho?

En el cas que tractem de La Mola, l’explotació es va tancar i els picapedrers no van tardar a marxar al capdavant com a voluntaris o a incorporar-se a tasques de govern local. Manquem de dades de producció i funcionament de les pedreres de llambordes valencianes amb posterioritat al colp d’estat militar. Només tenim constància documental de la constitució de la Indústria Socialitzada del Pòrfir al municipi de La Nucia, però no així de la seua trajectòria comercial. No obstant això, de romandre obertes, creiem que la pròpia economia de guerra hauria suposat la cancel·lació de projectes i l’absència de comandes. En definitiva, la paralització de la producció de llambordes. Per exemple, a l’Olla d’Altea, al final de la Guerra Civil, els magatzems guardaven excedents de llambordes i materials d’ofita que no es van poder vendre entre 1936-1939.

—Un altre punt que em va resultar d’interés i en el qual es pot aprofundir alguna cosa més és que després de la guerra Manuel Verdú Giner, un dels patrons per als quals va treballar aquesta gent, els va defensar, els va avalar i els va oferir treball, fent el que va poder perquè la repressió fora menys penosa per a ells. Podríeu explicar-nos ací qui era aquest home?

Manuel Verdú, originari del poble alacantí de Busot, va ser un empresari vinculat al sector de contractes públics. Es va instal·lar a l’Olla d’Altea, des d’on administrava diferents explotacions de llambordes d’ofites. Al final, més enllà dels interessos econòmics, existeixen patrons que són capaços d’establir llaços humans amb les persones a les quals donen ocupació. Verdú coneixia bé els joves picapedrers de la seua empresa, els seus orígens, els seus somnis i ideals; és obvi que va empatitzar amb ells en tant que van existir entre les parts unes relacions de lleialtat. Una altra cosa ben diferent és la pròpia visió que tinguera l’empresari sobre les iniciatives revolucionàries del seu grup d’obrers i el sentit de la seua causa. Manuel va tindre la valentia i la humanitat de, en eixos primers anys terribles de la postguerra, avalar els seus picapedrers i oferir-los treball per a sortejar els diferents procediments judicials i repressius en els quals es van veure embolicats per les autoritats franquistes. Verdú va morir a València, on està soterrat. Ens quedem en portes de conéixer el seu fill, que també va faltar recentment.

—Finalment, sí que m’agradaria saber què queda en aquelles comarques de tot això, quin record o memòria. I arran de la publicació de la vostra obra, també m’agradaria saber com creus que influeix la publicació d’investigacions històriques tan exhaustives com la vostra en la creació d’una consciència històrica entre les classes populars que puga reconéixer-se en les lluites dels seus antecessors.

La lectura és la mare de la conjectura. No es pot albergar cap opinió sobre el que no es coneix. Aquesta obra ofereix una visió alternativa. No sols il·lumina esdeveniments desconeguts fins ara; a més explica molts dels successos esdevinguts en temps de República i Guerra en el marc de la comarca. La contribució és molt important. No es pot entendre aquesta dècada del segle XX, dins de l’entorn geogràfic indicat, sense acudir a les fonts que hui ofereix la nostra tasca.

Pel seu interés hem reproduït aquesta entrevista publicada a fal.cnt.es