Els papers de Panamà són un autèntic qui és qui de l’advocacia i l’assessoria fiscal a Espanya. Perquè tot i que les empreses estan en llocs assolellats, i els fons sovint en bancs a Suïssa, tot es gestiona des de despatxos amb orles d’advocats a Madrid, Barcelona o Marbella. Bufets com Feliu, De Miguel i Del Valle, esquitxats en casos de blanqueig a Espanya, apareixen de forma reiterada en els documents de Mossack Fonseca com a intermediaris. Els grans, grans despatxos tenien aparentment més cura per fer negocis amb Mossack.
El 1985, un industrial basc va obrir la societat Cornfield Investments Limited a l’illa de Jersey. Ho va fer amb Mossack Fonseca a través del despatx Feliu, segons els papers als quals va tenir accés el diari alemany ‘Suddeustche Zeitung’ i que publiquen un centenar de mitjans -a Espanya, El Confidencial i La Sexta- en col·laboració amb el Consorci Internacional de periodistes d’Investigació (ICIJ).
El 7 de novembre de 1989, Alejandro Feliu Vidal, Alejandro Feliu Marquès i Miquel Feliu Bordoy reben un poder notarial de Cornfield. Els Feliú pertanyen a un despatx d’advocats de Mallorca amb un rellevant historial de blanqueig i delicte fiscal. El 26 d’abril de 2007, la policia va irrompre al despatx en una operació contra el blanqueig i el frau fiscal. Era un cas sense molts precedents, en el qual Anticorrupció no només actuava contra els defraudadors fiscals sinó també contra els advocats que facilitaven la creació de societats en paradisos fiscals.
Dies després, les alarmes van botar a les oficines de Mossack Fonseca. El departament de ‘compliance’, encarregat en teoria de vigilar que no s’incomplisca la llei, escriu un correu alertant que cal donar de baixa a Feliu. Però l’home de Mossack a Espanya, Jaime Ingram, minimitza l’assumpte. “El senyor Ingram m’indica que sobre el tema del Bufet Feliu, el que existeix al moment és un ‘xicotet escàndol’, però que no obstant això eren notícies que havíem de prendre amb reserva”, assenyala en un correu. El mateix Ingram, que no ha volgut parlar per a aquest reportatge, dóna més endavant una versió encara més suau: “És una firma coneguda a la qual el Govern ha pres com a exemple per donar un escarment”.
Anticorrupció demanava fins a 30 anys de presó per a cadascun dels Feliu. Però aquests van confessar, van assumir la culpa, van pagar i es van quedar sense ingrés a la presó. L’Estat ja ha ingressat 20 milions d’euros en multes pel frau, també en béns, a conseqüència de l’operació Relámpago del 2007, segons va publicar ‘El País’.
Els Feliú -en el bufet no han contestat els missatges i trucades d’aquest diari- no només manejaven Corfield Investments. Segons la documentació de Mossack Fonseca, abans de ser suspesos havien actuat d’intermediaris en nou empreses: vuit a les Illes Verges Britàniques i una altra a Panamà. Totes tenien noms inútils, fàcilment oblidables, intercanviables entre si: Tern Holdings SA, Blane Corporation, Belan International Group Corp, Leban Corporation, Nabel Corporation, Sea Medow International, Sea Time Services limited, Lampera II Limited i Palma Consulting LTD.
L’home de Mossack a Espanya va defensar el Bufet Feiú: “És una firma coneguda a la qual el Govern ha pres com a exemple per donar un escarment”.
Amb la caiguda de Feliu, el nostre empresari -El Confidencial ha decidit de moment no publicar el seu nom, per no ser un personatge públic- va triar un altre bufet famós: De Miguel Abogados, fundat per Luis de Miguel, aquest cop a Madrid. Llavors el seu nom encara no figurava en roig a Hisenda, però això no vol dir que no tinguera la seua història. El 1993 va escriure un llibre profètic: ‘Objetivo, sin fronteras fiscales: los paraísos fiscales y la inversión extranjera en España’. I pocs anys després va començar a treballar amb Francisco Correa, capitost de la Gürtel. De Miguel va ser administrador únic d’Orange Market i Easy Concept, i va tindre càrrecs en Special Events i TCM, entre d’altres societats de la xarxa. Era una peça clau en la trama, considerat l’arquitecte financer de la Gürtel.
Segons un informe d’Anticorrupció del 6 de maig de 2010, al seu despatx hi havia documents sobre “les estructures de blanqueig ‘offshore’ (paradisos fiscals) amb societats ubicades en Antilles Holandeses i l’Illa de Nevis”.
De Miguel es movia bé. Va conèixer personalment a Ramón Fonseca en la conferència de The International Tax Planning Association a Sant Petersburg al juny de 2004, segons la documentació de Mossack. Dies després es va reunir amb una representant de Mossack -aquesta el va descriure com a “molt cordial i de molt bona aparença” -. “Usa companyies a Nevis i Madeira. Jo vaig suggerir fer servir Samoa i Niue, que no es troben a la llista espanyola de paradisos fiscals”, diu la nota interna de Mossack. La reunió va acabar de manera optimista: “Crec que tenim un 100% de probabilitats de fer negocis amb aquesta empresa, perquè al senyor De Miguel li va agradar la idea d’usar Niue en comptes de Nevis”. Com acabava el termini per a presentar la renda, la conversa amb De Miguel es va veure constantment interrompuda per clients que cridaven amb dubtes.
Per alguna raó, de Miguel segueix usant Nevis, una illa del Carib. El 2010, després de la defunció del nostre industrial, quan Cornfield Investments passa a les seues filles, de Miguel escriu a Mossack ordenant liquidar la societat i traspassar els actius a Limarno, una societat de Nevis. En aquells dies, l’advocat de Miguel ja estava de fang fins a les celles. Igual que amb Feliu, Hisenda i Anticorrupció estava en el punt de mira. El 2006, el jutge Baltasar Garzón havia ordenat entrar al seu despatx a Madrid dins de l’operació del BBVA-Privanza, i va trobar una sèrie de clients als quals De Miguel ajudava a evadir impostos.
“A Espanya no hi ha cultura de fidúcia, de fiar-se d’algú que et crea les societats ‘offshore’ sense un paper. Com no et fies del testaferro, sempre hi ha un document en una caixa forta que et relaciona. Així que quan la policia entra en un d’aquests despatxos, ja ho tens tot “, explica una font d’Hisenda.
Així va caure De Miguel. A l’abril de 2013 va ser condemnat per l’Audiència Nacional a 21 anys de presó per ajudar l’empresari basc Juan Ramón Reparaz a defraudar a Hisenda 16 dels 25 milions d’euros que l’empresari no va declarar entre 1999 i 2006. Ho feia mitjançant societats interposades en Panamà, Belize, Irlanda, el Regne Unit i Espanya. La sentència va ser confirmada pel Suprem el 2014 i ja està a la presó.
El seu fill, Eduardo de Miguel, dirigeix el despatx ara, i assegura que ha canviat radicalment d’activitat. Afirma que no sap res de Cornfield ni de Limarno. Sona creïble. “Tinc 30 anys i el despatx ha canviat”, explica per telèfon.
L’advocat no va ser condemnat com a còmplice, sinó com a “cooperador necessari”, un grau més. Això implica que és com si fóra autor del delicte. No és l’única causa en què apareix el seu nom. El 17 de febrer de 2014, l’Audiència de Madrid va condemnar a dos anys de presó per frau fiscal per defraudar 197.669 euros i falsedat continuada en document mercantil. A més, segons ha sabut El Confidencial, té pendent un altre judici per delicte fiscal que posposa al·legant problemes de salut del seu advocat.
Feliu i De Miguel són només dos de les desenes de despatxos espanyols que apareixen com a intermediaris en les relacions d’espanyols amb el bufet panameny. Il·lustren com amb freqüència els tentacles de Mossack Fonseca a Espanya tenen toga, una orla de llicenciat en Dret a la paret i un despatx d’advocats d’aquests de sofàs de cuir i terra de parquet.
El bufet Pretus de Barcelona és client destacat de Mossack i també va estar implicat en un cas de blanqueig. Com Francisco Javier del Valle. Tots dos són vells coneguts dels tribunals espanyols. Cameron va anunciar ahir una llei per a perseguir despatxos i bancs que ajuden a evadir impostos, encara que a Espanya fa anys va començar a actuar contra els casos més flagrants. Totes les fonts del sector coincideixen en el fet que els casos de Feliu i De Miguel, Pretus i Del Valle van córrer com la pólvora entre els despatxos d’advocats. “Hi ha molta gent esperant que prescriguen els casos per a respirar”, explica un advocat.
Un altre dels que apareixen com a intermediari en una gran quantitat de societats és el despatx Roca Asociados. Rafael Roca és un penalista expert en temes fiscals que ha defensat, entre d’altres, a Gonzalo Prado, acusat d’ocultar diners a l’HSBC de Ginebra i el nom apareixia a la llista Falciani, o als directius de Verbatim condemnats per frau fiscal. Roca apareix en un llista de Mossack com a intermediri a 115 societats, de les quals 22 romanen actives. Hi ha empreses a Illes Verges, Samoa, Panamà i Niue. Roca no ha volgut parlar per a aquest reportatge. En alguns casos, el treball dels advocat pot ser per portar una societat en l’amnistia fiscal, el que no els implicaria en cap irregularitat.
Sovint actuaven confiats que la confidencialitat client-advocat s’estenia a aquests casos, però això ja no és així. Nielson Sánchez Stewart, advocat especialitzat en temes de blanqueig, adverteix que no s’aplica en aquestes situacions: “El secret professional és una cosa al servei del client, no de l’advocat. A més, és només per a la defensa jurídica o l’assessoria. Però per a obrir una societat a Panamà, no cal ser advocat. La pot obrir qualsevol, així que ací no hi ha secret professional que valga”.
En cas de sospites de blanqueig, els advocats estan obligats a denunciar al Servei de Prevenció de Blanqueig de Capitals (Sepblac). Sánchez Stewart destaca que no tot el que crea una societat a Panamà comet delicte fiscal, i dóna un cas recurrent al litoral. “Si ve un estranger de 90 anys que es vol comprar una casa a Marbella, igual li recomanaria que ho féra mitjançant una societat a l’estranger”. Els residents del nord d’Europa tenen por com a la pesta a l’impost de successions espanyol. “El que fa Mossack Fonseca cal mirar-lo cas a cas”, afegeix Sánchez Stewart.
Antonio Flores, advocat a Marbella, de Lawbird, especialitzat en atendre clients estrangers, dóna una visió més descarnada: “T’ofereixen la fidúcia, la creació de societats ‘offshore’ de principi a fi. Usaven accions al portador, de manera que mai saps de qui és la societat”. Flors afegeix que sovint es venien societats a clients que no les necessitaven. “Pagaven entre 1.500 i 4.000 dòlars a l’any a vegades per usar una societat i comprar una casa a Espanya, però això no els reportava avantatges fiscals. Hem tingut casos en què hem hagut de recuperar aquesta societat”. Assenyala que de vegades els advocats els recomanaven aquesta operació perquè cobraven una comissió.
A la llista d’advocats que han treballat amb Mossack hi ha molts de la costa. Com Vicente Tur Ortolà, un lletrat de Benissa (Alacant), que ha creat 13 societats amb ells: set Panamà i sis a Niue. D’elles, només queda una activa: Warwick Investments. “En relació amb Warwick Investments INC, la seua activitat és la de tenidora d’accions i promotora, en tot allò relacionat en el sector immobiliari espanyol”, diu Tur a Mossack en un correu electrònic a l’abril de 2014.
Per telèfon, Tur Ortolà redueix la importància: “Warwick està inactiva. La vam crear per a un anglès que venia a comprar-se una casa a la costa. La casa la va vendre i manté la societat perquè costa uns 600 dòlars a l’any, però li diré que la tanque”. Tur parla franc i directe abans que esclate l’escàndol dels papers de Panamà: “Mossack Fonseca eren advocats que feien de tot. No sé com els anirà. Hi ha hagut un tall de reformes legislatives i això no dóna més de si”. Tur admet que ha treballat amb Mossack.
Als papers de Panamà apareixen també mencions als grans bufets espanyols, però es nota que porten molta més cura. Advocats de Cuatrecasas figuren com a apoderats en una societat de Panamà, però la documentació demostra que forma part d’una inversió en gimnasos a Colòmbia per part d’una empresa brasilera. Hi ha alguna cosa tangible al darrera, no només moviment d’impostos.
El 2004, una enviada de Mossack va realitzar una ronda per despatxos espanyols i de cada reunió va realitzar un xicotet resum. D’una cita amb dos socis d’Uria ix sense grans perspectives de negoci: “Crec que tenim poques oportunitats de fer negoci amb ells”, tot i que aquests sí que tracten amb bancs d’Andorra i amb companyies de Suïssa, Regne Unit, Malta, Xipre i Madeira. La mateixa conclusió treu d’una reunió en 2005 amb Garrigues.
Dos advocats consultats coincideixen en que Mossack Fonseca permetia crear societats a la classe mitjana alta, però que últimament el negoci estava de capa caiguda. L’amnistia i les reformes legals havien anat a la base del seu negoci. Ara, assenyala, això només ho poden fer grans multinacionals. I aquestes no anaven a Mossack.
Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda el 13 d’abril de 2016 a la web de El Confidencial
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?