Pepe El Largo; per Joan Josep Cardona

Hui, en primera pàgina de tots els diaris, televisions i emissions de ràdio del món apareix el plor unànime per la mort de Diego Armando Maradona. El prisma calidoscòpic de la personalitat d’aquest esportista dóna un ample ventall de possibilitats per interpretar qualsevol opinió del seu pas per la vida. Però en un espai geogràfic més reduït, casolà i tan emotiu com el que correspon a la figura futbolística que ens ha deixat apareix també en altre futbolista un semblant sentiment de dol expressat en clau local, familiarment, emocionadament i adoloridament. Aquí a Benissa se’ns ha mort Pepe Ribes, conegut per tots per “Pepe el Largo”, i com la gran figura argentina, futbolista, i a més, a diferència d’aquell ídol de masses, actor teatral, rapsode, dramaturg de poble, cantant, artista plàstic i altres i tantes activitats fetes per a nosaltres els benissers i benisseres, en exclusiva, sense eixir del terme municipal i amb generosa caritat.

La vida de Pepe Ribes, viscuda en edat infantil seguint el destí professional de son pare, suboficial de la Guàrdia Civil, va passar des de Requena, on estudià amb els pares dominics, seguint per altres destins i acabant finalment a Benissa on el seu progenitor, jubilat anticipadament per malaltia, fixa residència definitiva. Fill del cos, com és habitual dir als directes descendents de la Benemèrita, entraria Pepe a l’edat reglamentària en la Guàrdia Civil on inicialment és destinat a casernes de Catalunya. Anhelant en tot moment acostar-se a la Benissa nadiua ho aconseguiria finalment en el quarter de Cap Blanc en la Fustera on donaria per acabada la seva curta carrera militar. Imaginem-nos la fe i professionalitat de Pepe en el seu ofici en aquella ocasió que fent la correria nocturna oblidà el mosquetó i feu tot el servei amb una granera oculta dins del capot simulant l’arma reglamentària. Ni el mateix capità de Benissa, en missió inspectora aquella plujosa nit se n’adonà del canvi.

Dia Pepe, amb sinceritat absoluta, que bé estaven les belles panoràmiques marítimes de la Fustera, el tracte amable dels superiors i la modesta paga a fi de mes, però a ell, enyoradís de la vida de poble li migraven aquelles soledats de vora costa i demanant l’excedència, que finalment seria definitiva, pujà al recer de sa mare, ja viuda, al carrer Major de Benissa i aquí el tenim, festejant amb la filla major del tio Andreu del Fiel amb la que es casa. I, sense mai deixar-ho de fer, jugant al futbol i fent per la vida de granger en la finca familiar o acabant l’edat productiva acompanyant de pintor al seu entranyable Pepe Mollà, conegut per ell i la colla futbolera per Pepe Zarra.

La vida esportiva de Pepe fou molt llarga. Inicialment com a porter. Per dalt no entrava cap baló a la porteria que defenia. El seu àlies de “Largo” li ve per aquí i per l’admiració que sentia Don Matias Luz, farmacèutic en Benissa, gran futbolista també, i castellà de parla que va dir “ese tio es muy largo” i així es quedà i assumit de forma normal per Pepe. Però la immobilitat de la demarcació li privava a Pepe de córrer per la banda com un veloç extrem a l’antiga. I aquí s’immortalitza a partir de l’any 1946 amb el seu debut en segona regional junt als Calsita, Florit, Baldó en aquella proesa tan recordada pels vells afeccionats. I així seguí amb diverses formacions del futbol benisser fins l’any 1963 on se li donà un merescut homenatge després d’haver deixat rere d’ell una visió del joc lúcida i avançada als temps moderns i la fama d’haver-se consolidat com la millor figura local d’aquest esport.

Però a Pepe se l’havia de conéixer també pel seu amor al conreu de diversos vessants de la cultura, on segurament l’escena teatral fou la que li robà el cor. L’ambició teatral benissera que mai ha ultrapassat els límits del sainet valencià dels Escalante, Peris Celda i Rafael Gayano va trobar en Pepe a un fenomenal intèrpret dels papers principals on traient la seva vis còmica més cèlebre i ocurrent li donà a ell nits triomfals i als espectadors recordada felicitat. Dotat d’una preciosa veu de baix l’emprà per a recitar “El Piyayo” (¿Tu conoces al Piyayo, un viejecillo renegrio…?) poesia de José Carlos de Luna on s’ha d’incloure l’anècdota que en la seva primera eixida al públic s’oblidà d’una estrofa que llevant-li el ritme el deixà sense poder continuar. Però era tan gran l’admiració que per ell sentia el públic benisser que acollí amb un gran aplaudiment l’oblit, circumstància que tocà l’amor propi de Pepe recitant en la segona funció de cap a peus el vers fins a ser quasi tret a lloms del públic entusiasmat. Anys més tard, en el temps de l’èxit del denominat “Café teatro” feu funcions especials en la intimitat del saló d’actes de la Societat Cultural amb obres breus de Pirandello. I veu tan profunda i modulada la posà al servei primer de la Coral de l’Hogar Parroquial i encara més recentment amb repertori més exigent en la Coral Benissenca de Javier Santacreu.

Tenia Pepe una vocació de lector voraç i sabia paladejar amb bon gust la literatura clàssica anant des de Galdós, seguint per Valle Inclán i fins la modernitat més recent. Era exigent amb els autors locals i darrerament manifestà un gran interés per la lectura de les investigacions històriques que li descobriren el passat de la seva estimada Benissa.
La seva comicitat, – una mica sorneguera i burleta de vegades -, tenia un fons profund d’amargura que no era altra cosa més que l’ocultació d’una personalitat compromesa amb la cultura, però amb l’assumpció que ell, com molts estimadors del conreu de l’intel·lecte vivia, i vivim, en una terra poc comprensible amb la superació d’uns límits gens exigents, molt complaents i amics de la sesta profunda.