Pioners del transport públic

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAIS el 4 de novembre de 2000:

Una de les empreses més puixants en el panorama valencià pot deixar d’existir nominalment, si les autoritats no ho remeien, i a més sense deixar rastre de la seua existència per a la memòria històrica. La “Unión de Benisa”, una companyia d’autobusos que va néixer als anys vint, després de créixer i créixer durant dècades, i arribar a convertir-se en un gegant del sector del transport a nivell estatal, sota la denominació de “Ubesa”, pràcticament es troba a la vora de la seua desaparició. La denúncia l’ha feta pública, amb un toc de nostàlgia -no en va, son pare va ser un dels primers conductors d’aquelles desgavellades i noves guagues- l’escriptor i experiodista Bernat Capó, natural de Benissa (Alacant), bressol de l’empresa, que reclama, després de produir-se recentment l’enderrocament de les antigues cotxeres de la companyia, algun acte institucional.

La xerrada entorn dels seus records es produeix amb fluïdesa, i Bernat Capó no és dels que oblida detalls; no en va la Unión va impregnar totalment la seua vida. Va començar traient-se uns estalvis amb tasques de taquiller, allà per 1948, als 20 anys; i va acabar en el més alt de l’escalafó. De taquiller a cobrador, i després, en abandonar els seus estudis de dret, i iniciar-se a Alacant en el món del periodisme, a inspector cap; treball que desenvolupa fins 1971, quan torna a la seua llar natal.

Al voltant de 1924 es produeix el part d’aquest autèntic monstre del panorama empresarial valencià, hui ja pràcticament en mans alienes, les d’Enatcar, Empresa Nacional del Transport. “Fa tan sol quatre dies”, explica Capó, “als anys seixanta, va estar a punt d’adquirir la multinacional ALSA”. Un procés que impredictiblement s’ha vingut a repetir en aquests moments, però a l’inrevés.

Un grup d’empresaris valencians es van cerciorar que l’habitual i centenària incomunicació del món rural podia i havia de trencar-se. El socorregut i pacient servei de les cavalleries havia de donar ja pas als nous mitjans de locomoció que començaven a travessar, de tant en tant, la principal artèria de la població, la coneguda hui com a avinguda del País Valencià. Fruit d’aquesta necessitat va sorgir la “Unión de Benissa”, que seria el primer transport de viatgers en automòbil del País Valencià.

En aquests inicis s’assisteix doncs al despertar d’una feroç competència entre els pioners del transport col·lectiu amb carraca i els quals al fil de la iniciativa prompte van seguir el mateix camí amb línies paral·leles i serveis pràcticament semblants. En pocs anys, la competència va obligar els pioners germans, Vicent i Felipe Frau, a plasmar sobre el paper la vella dita de “la unió fa la força”. Els dos van decidir obrir les portes del negoci a altres emprenedors de Dénia. En aquest primer embrió vam trobar ja, entre els primers xofers de la nova i flamant companyia, al pare de Bernat Capó.

En quatre hores completaven aquells primers automòbils col·lectius l’aventura d’unir aquest fragment del litoral mediterrani, amb un viatge que acreditava una marca rècord per a l’època, i que tenia la seua eixida en la seu social del carrer El salvador, de Benissa, per a finalitzar en les oficines de València del carrer d’En Llop. D’aleshores també data l’itinerari entre Benissa i Alacant, fins al seu punt de destinació en l’Hostal de La Unión, al carrer de Bailén, i després de significatives parades a Benidorm i a La Vila Joiosa, on confluïen diverses línies des de Relleu i Finestrat. Un altre punt significatiu d’aquests primers moments ho suposen els anys 1929-1930; quan queda datada la inauguració del servei que unia Alacant amb València, després d’un obligat transbordament a Benissa.

L’empresa va créixer i el capital inicial, que se suposa fou de 500 pessetes, va anar ampliant-se amb l’entrada de nous socis. Hui, en la companyia tot just queden petjades dels emprenedors que van crear “La Unión”.

Enllaç
Notícia original