Rescaten de l’oblit les dones brigadistes de la Guerra Civil Espanyola

Molt s’ha escrit sobre les Brigades Internacionals que van combatre en la Guerra Civil espanyola (1936-39) però molt poc sobre les dones brigadistes. Una historiadora austríaca plena ara aquest buit amb un llibre sobre les combatents estrangeres que van lluitar del costat de la República.

Més de 35.000 voluntaris procedents d’uns 50 països van arribar a Espanya per a lluitar contra la revolta militar que encapçalaria el general Francisco Franco, entre ells hi havia també centenars de dones, però se sap tan poc d’elles que es desconeix fins i tot quantes eren.

“He documentat l’existència de 400 dones, però diria que hi va haver unes 600 o potser 700”, explica Renée Lugschitz, que ha dedicat uns quinze anys al seu llibre “Luchadoras en España. Mujeres extranjeras en la Guerra Civil Española”.

Al voltant d’un terç dels brigadistes va morir a Espanya, en els principals fronts de la contesa: Madrid, Guadalajara, Brunete, Teruel i l’Ebre, es van desmobilitzar a la fi de 1938 i molts van patir persecució política en tornar als seus països.

Un gran nombre va acabar en camps de concentració a França, però també n’hi va haver que van acabar a les presons comunistes després de la II Guerra Mundial, una cosa que recull també el llibre.

Aquest destí el van patir tant homes com dones, per a Lugschitz és fonamental bandejar estereotips com que tingueren “un rol secundari, com a ajudants dels homes” perquè “van tindre un paper actiu fonamental”, moltes vegades en primera línia.

“Les dones apareixen molt poc, i quan apareixen ho fan com a acompanyants dels seus marits, o com a ‘àngels’ que guareixen malalts”, lamenta la historiadora, que viu gran part de l’any a la localitat alacantina de Benissa.

“La major part van arribar a soles” i van viatjar a Espanya pel seu “compromís polític”, un activisme pel qual ja moltes van patir persecució als seus països d’origen, especialment allí on existien règims feixistes en el període d’entreguerres.

El perfil mitjà d’aquestes voluntàries era el de joves idealistes, ben formades i moltes d’elles procedents de famílies jueves d’entorns urbans. Algunes fins i tot van deixar els seus fills per a participar en les Brigades.

Per damunt del seu origen, lluitar a Espanya era para elles tractar de contindre la primera escomesa en un conflicte general contra el feixisme. Estaven convençudes que a Espanya es dirimia el destí d’Europa dins d’una batalla major, sosté la historiadora.

El seu llibre consta d’una introducció general sobre la situació d’Espanya en l’època, el paper de les Brigades Internacionals, la tasca de les dones durant la guerra i finalment, onze perfils de voluntàries de diversa procedència.

Allí es poden llegir les històries d’infermeres, traductores, periodistes, doctores, i fins i tot, el de l’única dona estrangera que va estar al capdavant d’un batalló republicà: l’argentina Mika Etchebéhère (1902-1999), coneguda com “La Capitana”.

Quan va morir el seu marit Hipòlit al front a l’agost de 1936, ella va assumir el seu comandament al capdavant d’una columna del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), una formació antiestalinista.

“Les dones lluitant al front és una cosa de principi de la guerra, fins la creació de les brigades internacionals”, precisa.

També s’ofereix un retrat de l’alemanya Gerda Taro, la primera fotoperiodista que va morir en un front, a la batalla de Brunete (Madrid), als 26 anys, xafada de forma accidental per les cadenes d’un carro de combat republicà.

El llibre de Lugschitz va obtindre la setmana passada un “premi de Reconeixement” en els guardons austríacs Bruno Kreisky al millor llibre polític de l’any, que va comtar enguany entre els distingits al Nobel de medicina nord-americana Eric Kandel i al de Literatura hongarès Imre Kertész.

Per a poder documentar la seua obra, en els últims tres lustres ha treballat en arxius de Viena, Nova York, Londres i Espanya.

La historiadora considera que en els últims anys s’ha produït un avanç en l’estudi de les brigadistes en la contesa civil gràcies a que les dones han assumit la tasca d’escriure sobre aquest capítol del passat.

I pel costat de la memòria històrica a Espanya, considera que encara queda molt de camí per recórrer.

“Encara em sorprén quan parle amb alguns amics espanyols el poc que saben sobre la Guerra Civil. La majoria encara té el reflex de bloquejar el tema. És també una cosa que va separar les famílies, potser es necessite un parell de generacions” per a superar aquesta situació, indica.

En els anys passats, assegura, “va haver una curta etapa en la qual va existir voluntat política per a treballar el passat i reconèixer les víctimes de la Guerra Civil i la repressió posterior, però aquesta fase ha acabat”.

“No crec que hi haja cap interés ara per part de l’actual Govern” a treballar aquest aspecte, conclou la historiadora austríaca.