Tocar xumbela; per Joan Josep Cardona

Un qualsevol dia de la setmana la gent de la meua edat programa la jornada emparant-se en les pacífiques rutines. Dic pacífiques per identificar-nos dels anys de combat per a guanyar-nos el pa nostre de cada dia. Aquelles antigues rutines pròpies del treball, responsabilitats i raonades il·lusions portaven el molest afegit de la imprevisió. Qualsevol disbarat de l’ordre, allò que els antics definien com el “parere tempori”, eventualitat que et trenca els hàbits alterava l’humor. D’aquí que aplegats a la vellesa el que més anhelem són els benèfics efectes del camí trillant, el ja conegut i l’absoluta calma. Tot això ve rodat i és conseqüent de diverses causes que sense adonar-nos s’han incorporat a la nostra forma de comportar-nos. El físic deteriorat el primer factor. I dins d’eixe sac inclourem la prudència en fer més gasto de diners del que ens podem permetre i continuar mantenint la pacífica rutina sense majors dificultats.

En la rutina entra el cafè i tertúlia matinera, la compra del pa i la visita a l’establiment de loteries on es comprova en el llistat dels premis el nostre bolet, es cobra si ha sortit premiat i es fa una nova inversió. Tinc comprovada per la meua antiga professió bancària l’angoixa que tenien els meus clients majors per la seguretat dels seus diners. I tenien raó en eixa preocupació. Els seus pares havien patit la fallida de la banca benissera dels Abargues i Cabrera. La massa de creditors no va poder recuperar més que el vint-i-set per cent dels dipòsits. I més encara al seu favor quan en temps més recents van veure caure l’imperi Rumasa i més modernament l’enfonsament de les conegudes com a “preferents”. En tal memòria d’inseguretats és normal que compren loteries, bon lotos i busquen en la sort un increment dels seus comptes corrents. Un per si de cas prudent o, si volem, la seguida de les il·lusions.

Sobre la sort en les diverses formes de premi de loteria, guanyar unes oposicions o la circumstància d’una herència els nostres majors solien dir que l’agraciat “havia tocat xumbela”. El terme no el trobarem en cap diccionari a l’ús a menys que descartem un despoblat al terme de Culla en l’Alt Maestrat o una llunyana població de l’Equador afavorida per una natura exuberant. Fora dels tractats geogràfics la paraula xumbela no apareixerà en tots aquells que s’ocupen de la lexicografia. Coromines l’intercala en allò del castellà “higo chumbo”, i que oportunament queda exclòs per quan a tal fruita punxosa, a més de quasi desapareguda dels nostres termes, tocar-la amb els dits no és agradable ni motiu de sort.

El popular i recordat benisser, l’entranyable Pere Bigot, invertí una part dels seus estalvis guanyats en la seva estada als Estats Units en la compra d’un casalot immens, actualment afegit al corresponent de la Seu Universitària de Benissa. Aquella casa que fou habitatge dels senyorials Ivars del Pobil i dels Torres era una molèstia per als hereus valencians de tan poderosa nissaga i l’adquisició es concertà en un preu acceptable i que Pere pagà al seu degut temps. Eixa petita dilació en tancar la venda en casa del notari es devia a l’enrevessat camí que presentava la nota registral plena de corbes. Vendes, hipoteques, censals, càrregues, obligacions i tota mena de gravàmens pròpies d’una mansió construïda al segle XVI subjecta al costumari de tan importants famílies en el conegut “titularitat a patrimoni”. Un trastorn que li pot caure a qualsevol hereu que no es pot desentendre d’un bé sense recórrer a l’advocat.

Pere Bigot, que havia conegut la perillosa vida del gangsterisme americà no es xuclava el dit en eixa compra. Mentre es corria pel poble la notícia de que Pere estava en tràmits de tancar l’adquisició a un preu de compra apropiat la gent deia que “Pere ha tocat xumbela”. La forma reservada, educada i conseqüent d’aquell home l’impedia fer visible que estava en mans d’un competent advocat que tractava de traure-li en clar aquell cúmul d’embolics. Per suposat que la minuta del llicenciat fou crescuda i si no semblant al preu de compra sí que incrementà el preu total de l’adquisició. Posada la situació en regla i concertada la firma davant de Don Paco el notari es firmà el document, es donaren la mà i s’estengué el taló bancari. Fet això, i en la reserva adient, Don Paco li digué a Pere que “havia tocat xumbela”. Res es sap que passaria pel cap de Pere, tan sols donem fe que ens ho contava entre rialles i aguantant-se les barres.