Un compte pendent amb els milicians que mai van tornar a casa

Existeixen llocs que lluiten contra la manca de memòria sense perdre mai l’alè. Benissa és un bon exemple. En els gens de la localitat segueixen presents els noms de tots els xicons que fa ara 70 anys van eixir a lluitar al front durant la Guerra Civil (1936-39) i que mai van tornar. I també les conseqüències que aquella confrontació va tindre per als milicians que sí van tornar i per a tota la societat del municipi.

L’ajuntament ha realitzat ara una crida a la població perquè aporte fotografies i documents d’aquell esquinçador període amb la finalitat d’incorporar-los a un projecte d’investigació guardonat en l’última edició dels Premis 25 d’Abril i que pretén reunir testimonis i dades dels benissencs implicats en els combats. Ara bé, aquest treball, realitzat per Robert Llopis i Luis Botella Ivars, també servirà per a saldar un compte pendent. Perquè a Benissa, aquest exercici de salvar la manca de memòria no sempre li ha eixit tan bé. I existeixen deutes per cancel·lar.

Fa més de cinc anys es va perdre una oportunitat irrepetible per fer memòria. Al desembre de 2008, i després d’una iniciativa del llavors regidor de Cultura, Xavier Tro (Bloc), el ple de Benissa va reclamar al xicotet poble de Gajanejos, a Guadalajara, l’exhumació de les restes de deu milicians de la localitat pertanyents al famós batalló Alicante Rojo i enterrats en una fossa comuna després d’una de les batalles més cruels de la guerra el 1936. Allí havien acabat entre d’altres Julio Cabrera, Vicente Crespo, José Font Torreta, Vicente Frau… Aquella iniciativa va tindre una gran repercussió nacional. Però no va arribar a concretar-se.

El propi municipi de Gajanejos es va oposar. Els tècnics municipals de Benissa, després de l’acord del ple i seguint el protocol marcat per la Llei de la Memòria Històrica, es van posar en contacte amb aquest consistori de Guadalajara per a tramitar l’exhumació, adjuntant a més informes del cronista municipal, Joan Josep Cardona, que asseveraven que els cossos dels milicians es trobaven allí. No obstant això, a Gajanejos, un poble arrasat durant la guerra i reconstruït als anys cinquanta, la petició no va agradar gens. “Al nostre cementeri ningú toca res” va arribar a advertir un regidor d’aquesta localitat castellana.

Almenys un monòlit

Davant aquesta negativa, Tro va arribar a recórrer per carta al delegat del govern del País Valencià i també als fòrums per la memòria del Pais Valencià i de Guadalajara. Però sense èxit final. Segons recorda ara l’exregidor de Cultura, va faltar també més consens per part dels propis partits de Benissa, que havien d’haver constituït una taula sobre l’assumpte. A més de recuperar els cossos, existia l’anhel més senzill d’instaurar un monòlit al cementeri de Gajanejos que recordara els milicians del Batallón Rojo. Tampoc va ser possible. La veritat és que els familiars d’aquells xicons, alguns ja d’edat avançada, es van quedar sense el regal de retre un últim homenatge als que no van tornar.

Però la memòria sempre torna. El treball premiat pel 25 d’abril, el títol exacte del qual és “Fer la guerra. Diccionari i testimonis dels combatents de Benissa en la Guerra Civil 1936-1939”, permetrà ara llançar molta més llum sobre aquell període. Per a complementar-lo, l’ajuntament demana sobretot fotos o documents de familiars que van estar a la guerra, “principalment si vestien de militar”, així com “cartes enviades des del front o des de Benissa i documents militars”. Els veïns han d’aportar -si és possible- dades sobre les imatges, encara que no estiguen segurs de noms o llocs: n’hi ha prou amb afegir un “possiblement” o un “pot ser”. I és que setanta anys esborren molts records.

Per a seguir recuperant històries com la dels milicians de Gajanejos, hi ha especial interès en fotos preses fora de Benissa, com en aquest front de Guadalajara o en els de Madrid i l’Ebre; però també imatges captades en la localitat de la Marina Alta en les quals apareguen veïns d’altres municipis propers o membres de les Brigades Internacionals.

Cartes del Batalló Alicante Rojo

Tres de desembre de 1936, sis de la matinada. Front de Guadalajara, entre Jadraque i Miralrío, sector del Palau d’Ibarra. Fa molt de fred, està a punt de nevar. El front, tranquil durant els últims dies, es converteix de sobte en un infern: tropes franquistes, requetés i soldats navarresos ataquen amb metralla una posició republicana mal defensada. Pertany al Batalló Alicante Rojo i els seus integrants són de Benissa. Un d’ells, Julio Cabrera, en veure caure ferit un company, abandona la protecció del seu parapet per socórrer-lo i mor d’un tir.

Tres dies abans, el 30 de novembre, en la rereguarda del quarter d’Alcalá d’Henares, Cabrera havia escrit una carta als seus pares per a assegurar-los que es trobava bé. La carta dóna altres detalls: “Quan ens donen permís ens anem a un casino on hi ha piano i jo toque i els companys de Pego em conviden a cafè”.

Aquella unitat havia estat composta tres mesos abans, al setembre de 1936, per la UGT i les Joventuts Socialistes amb voluntaris que havien acudit a la trucada de la lluita contra Franco des de Pego, Calp, Benidorm, Finestrat, Sella, Relleu, Asp, Monòver, Elda, La Vila Joiosa o Benissa. Es van concentrar a Alacant el 26 de setembre i des d’allí es van desplaçar fins a Alcalá d’Henares, on van rebre una instrucció molt deficient, basada en simulacres i sense disparar ni un sol tir. En la seua carta, Cabrera ho descrivia d’una manera una miqueta poètica: “Anit vam fer guàrdia d’onze a una Francisquet de Ventura i jo. És una cosa fantàstica passejar-se de nit amb un fusell a la llum de la lluna i en el gran silenci que regna res més se sent que el murmuri del riu”.

A l’espera de la batalla, Cabrera tranquil·litza sa mare, com fan tots els soldats que han participat en totes les guerres, assegurant-li que menja bé i que ha engreixat. I dóna fe d’altres descobriments que conviden a l’optimisme: “Volguera que vegeres els valents aviadors russos les proves que fan amb els aparells. Tenen uns trimotors tremendíssims i l’altre dia va vindre a visitar-nos un coronel rus”. Unes 72 hores després, l’atac feixista va acabar amb Julio Cabrera i molts altres camarades, nou d’ells també de Benissa. Ací hauria d’acabar aquesta història. Però un soldat no va morir. El soldat al qual Cabrera va intentar ajudar. Es deia Francisco Ronda. Les seues vivències, recollides per Cardona, faciliten més respostes contra l’oblit.

Quan els feixistes van assaltar la trinxera, ningú de l’Alicante Rojo semblava quedar viu. Però Ronda ho estava. Segons descriu Cardona, “amb el peu destrossat per una bomba, va aconseguir arrossegar-se fins a ocultar-se en uns matolls mentre perdia la major part de la seua vestimenta. Va començar a nevar. La pèrdua de sang li va originar una insofrible set. Va haver de beure la seua pròpia orina i va xuclar fulles de les alzines. Allí arraulit, només pensava en la mort fins que ja per la nit va sentir apropar-se un grup de soldats. Desconeixia a quin bàndol pertanyien, però de sobte va escoltar un cognom conegut, un tal Soliveres de Calp. Llavors va demanar ajuda. Era un destacament republicà que venia a recollir morts i ferits. Després d’una cura d’urgència, Ronda va ser traslladat a l’hospital de Guadalajara”.

Paraules perquè cap nom es perda.

Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda el 20 de maig de 2014 al diari digital LA MARINA PLAZA