Un nou govern municipal; per Joan Josep Cardona

Benissa es desperta el dimecres 11 de gener amb un nou govern municipal. Es conforma quasi a la meitat de l’actual legislatura. És la voluntat política de quatre formacions que sumen vots i fan fora al Partit Popular. És un escenari nou i desconegut per les actuals generacions. Assistim a una novetat que naix de part dels joves que saben interpretar els signes dels temps. La pluralitat de pensament en matèria política que fuig de la fèrria disciplina dels partits tradicionals. A l’inici de l’actual legislatura parlava en el meu article “Després de la pallolà” (13-6-2015) al·ludint a l’aparició de la pràctica del fòrum ciutadà com un recurs al qual acudien les joves fornades dels polítics. Vaig ser espectador a la plaça de la Muntanyeta d’Alacant d’un embrionari procés on persones madures amb aspecte de professors convivien en diàleg públic amb alumnes. I junt amb ells altres participants que sabien expressar verbalment discursos coherents. Era allò que després s’ha conegut amb el nom de “podemitas”. La “popularem civitatem” de què parlava Plini el Vell. Res de nou i tan antic com el temps. El ciutadà vol veure cara a cara al seu representant polític, parlar amb ell i comunicar-li anhels, denúncies i frustracions.

Aquí a Benissa tinguérem el privilegi de veure nàixer un grup polític que coneixia eixa novetat comunicativa. Gent jove, amb estudis, conscienciada en el servei al ciutadà i amb una clara visió dels problemes locals. Nodrida en la pluralitat dels fòrums conegué de primera mà les necessitats de la ciutadania. Escoltant, posant en comú, sensible i sabent donar forma a les aspiracions ciutadanes aconseguí un bon grapat de vots en les darreres eleccions. Era el resultat d’una novedosa manera d’entendre com s’ha de fer la política en els inicis del segle XXI. El cap d’eixa formació, Abel Cardona, és ara el nou alcalde de Benissa.

Crec que els signes d’identitat conformadors de la coalició que ens ha de governar, són tan plurals com diferents. Però són coincidents en la transparència en la gestió, escolta als administrats, projecte de poble i fe en el futur. La pràctica de la comunicació porta al diàleg i el diàleg a la confiança. Havent-se fet eixe procés, i des de la base de poble, serà ara just que nosaltres, els administrats atorguem confiança a les persones que han de regir els nostres assumptes més immediats. I la part que ens correspon als ciutadans l’hem de buscar en un dels aforismes més prudents del vell codi de justícia recopilat per l’emperador Justinià. Diu “Quod omnes tangit debat ab òmnibus approbari” (el que a tots correspon per tots deu ser aprovat). És la senzillesa que mal farem si les coses que són bones ens encarreguem de tombar-les.

No és novetat comunicar que ens atrapa als benissers una espècie de derrota col·lectiva. Són anys d’obviar avisos benintencionats. És una resultant i una impressió que a poc a poc va envaint-te a mesura que observes la passivitat en què contemplem una prostració de conjunt. És la conseqüència de la rutina, del cansament o de la cega creença en l’absolutisme més eixorc. Amb eixa inèrcia d’anar fregint i menjant tan pròpia políticament que semblava la més negativa mentalitat agrarista benissera hem anat perdent pes específic en la comarca. I essent Benissa hereva d’un passat influent i creatiu seria oportú que es fes, per qui corresponga, un exercici expiatori de culpabilitat.

Costarà posar en pràctica mesures que redrecen vicis consentits. Costosíssim il·lusionar el poc teixit empresarial. Recuperar el bri cultural abans tan brillant. I saber conscienciar que cada un és responsable de la seva missió un afer tan complicat com necessitat de consens, de generositat i de demanda de responsabilitat.

És una feina tan necessària com plena d’il·lusió. I a tots ens correspon pujar al carro de la recuperació i en la mida que les forces li ho permeten saber entendre que són temps on perdre-ho és una temeritat. I aquí venim tots per quan caure en el pessimisme de Vasile Grosman que dia allò que no hi ha destí més dur que sentir que un no pertany al seu temps és l’assumpció tant del propi fracàs personal com el suïcidi de la col-lectivitat. Quan David Owen, aquell ministre d’assumptes estranger anglès es queixava de que els seus administrats mai li dien que podia fer sinó que sempre li dien el que no devia fer posava en evidència que ell, i tots amb ell s´afonaven en el barco comú. Son temps de bons rems, bones veles i navegants amb cor fort. I el passatger, si no hi ha vents propicis, que bufe a les veles. Així entre tots anirem fent possible un destí comú més compartit i, per tant, més il·usionat que ja és, i molt.