Vicent Ferrer pregunta l’hora al sol

Per a saber l’hora ja no cal dirigir la mirada al canell. Els rellotges mecànics estan, en certa manera, en desús. Les noves tecnologies permeten controlar el temps en els telèfons mòbils, en les tablets o en els ordinadors. Hi ha una tercera via que no necessita piles ni bateries: preguntar al sol. El benisser Vicent Ferrer construeix rellotges de sol sense importar-li que siga un anacronisme en una societat moderna amb moltes presses i estrès. Es van utilitzar des de temps remots per a mesurar el pas de les hores, minuts i segons. Un rellotge solar empra l’ombra llançada per un gnòmon o estil sobre una superfície amb una escala per a indicar la posició del Sol en el moviment diürn. Però cal aplicar càlculs que tenen a veure amb l’astronomia i no estan a l’abast de tot el món.

Vicent Ferrer és carnisser des dels 18 anys i en les estones lliures estudiava trigonometria i gnomònica, la ciència encarregada d’elaborar teories i reunir coneixements sobre la trajectòria del sol sobre l’horitzó, mitjançant l’ocupació de projeccions específiques sobre superfícies. El seu hobby té sentit perquè és un enamorat de les matemàtiques i en aquest camp dóna curs a la seua passió. “No m’agraden les xafarderies ni parlar de la gent sinó tindre el cap ocupat amb altres coses”, diu. Li encanta també jugar a escacs i descobrir noves estratègies i moviments de peces per a aconseguir escac i mat. Amb l’ombra del gnòmon i la taula astronòmica de l’equació del temps pots saber l’hora amb exactitud. Les equivalències permeten igualar l’hora solar amb la que tots coneixem, que està determinada pel Meridià de Greenwich o zero, a partir del qual es mesuren les longituds. Hi ha un cert desfasament en l’hora solar perquè no tots els dies són iguals a causa del moviment de translació de la Terra. Però està tot estudiat; se sap que el 4 de novembre és el dia més avançat de tot l’any i el 12 de febrer el més curt.

Els rellotges de sol marquen també la línia equinoccial i amb ella l’entrada de la primavera i de la tardor. La base de tot -i ací radica la dificultat- és col·locar la vareta paral·lela a l’eix de la terra. Ferrer ha creat els seus propis instruments perquè el càlcul siga precís. La paret ha d’estar plomada i l’ombra vertical marca les 12 hores. A partir d’eixe moment fixa el temps en franges de mitja hora. Primer utilitzava una calculadora científica per a no equivocar-se però ara disposa d’un programa informàtic -creat per ell mateix- que té en compte la latitud, la inclinació de la paret, l’amplada, l’alçada, els centímetres d’ombra, etc. Els dibuixos i la decoració dels rellotges els deixa en mans del seu amic Florentino García.

El primer rellotge de sol que va construir va ser el 1980 a la seua casa de camp, situada a la partida Bombí de Benissa. Al seu poble natal hi ha quasi una desena d’aquests rellotges, com els situats a la Seu Universitària, la Llotja de Contractació, el carrer Sant Tomàs o l’ermita de Sant Jaume. També ha fet rellotges personalitzats com el de la casa del pilotari Ramiro. No cobra per això i té altres rellotges en localitats com Alcalalí, Llíber, Oliva, Teulada o Altea la Vella. “Sóc conscient”, indica Ferrer, “que això que faig està fora de temps. Però per a mi és una manera de recordar el passat, de plasmar la relació del Sol i la Terra i de com funciona el sistema planetari”.

Aprenentatge autodidacta

El més sorprenent de la capacitat de Vicent Ferrer és que tot el que sap ho ha après dels llibres en un procés de formació totalment autodidacta. Va estudiar a l’Escola dels Pares Franciscans i destacava en el càlcul matemàtic. Recorda que el seu professor, Don Juan Giner, va anar a parlar amb son pare perquè seguira amb els estudis, però els plans de futur paterns eren uns altres. Amb 13 anys va començar a treballar al camp i després en la construcció. El 1966 tenia 18 anys quan son pare va obrir una carnisseria i li va donar un ofici que no va abandonar fins la seua jubilació. Però el cuquet de les matemàtiques rondava el seu cap i demanava als seus amics problemes i equacions per a resoldre’ls a casa.

Un dels seus companys d’adolescència, Pau Fabregat, va posar a les seues mans una enciclopèdia en la qual va descobrir la gnomònica i la taula astronòmica de l’equació del temps. Va devorar la lectura en les seues estones lliures perquè li proporcionava una visió pràctica per a plasmar els seus reptes matemàtics. La seua ment inquieta el va portar a interessar-se pel escacs “perquè era un joc de molt de pensar”, apunta. Va aprendre a jugar amb 14 o 15 anys de la mà de José Luís Cardona i després va fer de mestre amb el seu amic Miguel Cabrera Crespo.

Ferrer ha sigut president del Club d’Escacs Benissa durant 25 anys i Cabrera ha aconseguit amb els anys un ELO prou alt. El sistema de puntuació ELO és un mètode matemàtic -no podia ser d’una altra manera- basat en càlcul estadístic que determina l’habilitat relativa dels jugadors d’esports com els escacs. Als seus quasi 70 anys, Ferrer i Cabrera encara comparteixen amistat i bons moments asseguts en una taula i com a oponents davant d’un tauler d’escacs. “Ens passàvem hores jugant de joves. Va arribar un moment en què li vaig dir que havíem de dedicar menys temps, perquè sinó no anàvem a trobar núvia”, apunta mentre riu.

Vicent Ferrer ha guanyat la batalla al temps perquè ara no té cap obligació i segueix amb el cap ple de pensaments. Té una comanda per a construir un rellotge de sol a Altea i ha descobert en els llibres una altra passió: la història. A la taula d’un bar m’explica els amors i desventures de la reina Isabel II i pregunta si m’agraden les matemàtiques per a plantejar-me uns problemes. Així, de cop i volta. I en el seu nou telèfon mòbil, que ha estrenat fa uns pocs dies i encara no domina al 100%, té una aplicació que el repta a resoldre moviments d’escacs en el menor temps possible. Exercicis per a mantindre la ment àgil. Serà que les matemàtiques poden allargar la vida?

Pel seu interés hem reproduït aquest article aparegut a Canfali Marina Alta.