A algú li agrada embrutar?, per Jesús Moncho

Entre debats de catastrofisme o d’alerta pel canvi climàtic, diu el meu… que els residus són l’inajornable problema del món desenvolupat actual. En realitat els residus, vists des d’una altra perspectiva, són recursos naturals desaprofitats. I ben desaprofitats: per la seua transformabilitat, i pel seu alt contingut energètic. Però més encara tenint en compte que el creixement econòmic actual presenta un doble obstacle natural o estructural: d’una banda, la disponibilitat limitada de recursos naturals per al creixement (per la qual cosa els mateixos residus són, a la seua vegada, nous recursos disponibles); i d’altra banda, la capacitat limitada de la biosfera per a admetre residus (que distorsionen o destrueixen el territori o escenari del creixement).

Parafrasejant a la banca que afirma que el pitjor servei és aquell que no es realitza, el millor residu seria aquell que no es produeix, que no es crea. Però com això és impossible (fumar, per exemple, deixa cendra i burilles; escriure a ordinador genera cartutxos de tinta sobrants…), el primer a tindre en compte seria la “prevenció”: qui embruta poc, neteja poc. I, fet tot l’esforç possible, encara tindríem un segon pas, en evitació del desbordament de la capacitat limitada de rebre residus per part de la biosfera. Aquest segon pas no és altre que, davant el residu, o davant la merda amb perdó, llevar-la i llançar-la als tests com a abonament. És a dir: prevenció, més reciclatge o reutilització. Amb l’epíleg d’un dipòsit final racional. Aquests tres passos s’anomenen “gestió sostenible dels residus”.

Ara bé, en cas que tant la ciutadania com l’Administració, conscients de la problemàtica, es mostraren col·laboradors (com Benissa, que posseeix un ecoparc amb planta de compostatge en ple funcionament i rendiment), ens ensopegaríem necessàriament amb dues evidències. La primera és que el millor reciclatge (com ja hem dit anteriorment) és no haver de reciclar, és a dir, “producció neta”, sense residus, com per exemple l’ús d’energies renovables no contaminants. La segona evidència està a seguir el “cicle de vida” dels productes (des de l’extracció del recurs natural per a la fabricació de qualsevol producte fins a l’abandó d’aquest) amb la idea d’allargar la durabilitat de cada pas de la vida del producte: així, fer-los durar en cada pas el doble de temps usual, significa reduir ipso facto al 50% el residu o reciclat. Per tant, producció neta i durabilitat són dos factors de principi, no de persones primmirades, sinó, tot el contrari, d’eficiència del sistema.

La conclusió en l’itinerari a seguir tocant als residus, com tots sabem i com se’ns diu que accentuem, seria: recollida selectiva dels residus; compostatge dels residus orgànics o reciclatge dels sòlids (paper, vidre, plàstic…); i dipòsit final del sobrant amb suma i plena garantia de respecte i no perjudici al medi. D’una mitjana d’entre 650 a 700 quilos de residus generats per habitant i any, Teulada-Moraira recull selectivament i recicla un 16,8%, Benissa un 7%, i Sant Joan d’Alacant un 3,4%.

I en aquest món, on tot es mesura econòmicament (encara que també existeixen altres arguments o raons d’índole no material), els beneficis econòmics de la gestió sostenible dels residus són incalculables per al sistema, des de la conservació de l’escenari de la nostra vida i actuació (la biosfera) i l’allargament dels recursos naturals imprescindibles per al nostre desenvolupament (una tona de paper reciclat evita tallar 6.750 arbres), fins a l’augment del PIB estatal per la no importació de recursos que s’aconsegueixen mitjançant el reciclatge o la reutilització dels residus (cada tona de vidre reciclat equival a la gasolina d’un cotxe durant deu anys), passant per l’efecte social de generar llocs de treball en una nova i solvent indústria actual de tractament i transport de residus. En definitiva, estaríem treballant per l’equilibri ecològic del territori (i, per extensió, del planeta), equilibri necessari per al desenvolupament econòmic i social, com no , de la nostra terra i País.