La recent renúncia al càrrec de cronista per part de Joan Josep Cardona Ivars és una d’aquelles notícies que, no per comprensible, deixa tanmateix un cert regust de buidor, de certa sensació d’orfandat. Així, si és cert que per un costat representa per a l’autor el tancament d’una llarga i complida etapa investigadora sobre el poble de Benissa, amb un balanç extraordinari de publicacions i activitats sobre la vila, per l’altre deixa, irremeiablement, una estranya recança, per la impressió que Benissa queda, avui, un poc més òrfena: òrfena d’un guardià de la memòria del poble, de l’encarregat de combatre’n l’oblit.
Qualsevol persona que haja escrit o s’haja interessat per la història i la cultura benisseres sap que Joan Josep ha estat sempre, i continua sent, un referent, un punt de partida i de consulta obligada per a començar qualsevol estudi. Posar-se a indagar sobre el poble sol passar, inevitablement, per acudir en primer lloc a la seua bibliografia, i segurament, en un segon moment, per anar a demanar-li consell, ajuda i orientació, un suport que sempre ha oferit amb bon ànim, disponibilitat i amabilitat.
Això és així, segurament, perquè la trajectòria del ja ex-cronista no ha estat fàcil, i coneix bé les dificultats de l’ofici: va haver d’enfrontar-se a tota una història local quan encara no hi havia pràcticament res fet; quan els arxius eren encara un vertader i ingrat camp de batalla; perquè va haver d’abordar i estudiar, en molts casos per primera vegada, una innombrable quantitat de qüestions, tant històriques com etnològiques. Per als annals de la historiografia benissera queden, en aquest sentit, obres tan imprescindibles i d’obligada consulta com Els cognoms i malnoms de Benissa, Història de la parròquia de Benissa, Els noms de lloc de Benissa, Els totals de la població de Benissa, Propietat i explotació de la terra a Benissa, o el Diccionari benisser, per no citar-ne més que unes quantes. I, des de fa uns anys, ens regala la seua experiència vital en relació amb el poble en la sèrie de publicacions de caràcter costumista Llibres del tramuntanal, com Tendral i marcit, Taula del Corpus o El tant per cent. (En la seua pàgina personal podeu veure totes les seues publicacions: http://joanjosepcardonaivars.es/).
És per tot això que aquest escrit, per part de totes i tots els que d’alguna manera hem intentat continuar la tasca de Joan Josep, vol ser un reconeixement, però també una mostra d’agraïment i un petit homenatge, a un investigador que tant i tant ha fet pel poble de Benissa. Amb el desig i l’esperança que, tot i que ja fora del càrrec de cronista, continue el seu treball de recerca per molt anys més, i puga seguir aportant llum a la història i la cultura benisseres i exercint de referent i suport de totes i tots els que aspirem a seguir els seus passos.
Els sotasignats (per ordre alfabètic):
Antoni Banyuls i Pérez, Baptista Banyuls i Pérez, Pere Cabrera i Sendra, Immaculada Crespo Font, Teodoro Crespo Mas, Josep Xavier Esplugues Pellicer, Joan Baptista Gandia Muñoz, Carmen Giner Burguete, Vicent Lluís Ibàñez Rosselló, Robert Llopis i Sendra, José Luís Luri Prieto, Anna Maria Ronda Femenia, Francesc-Xavier Soler i Garcia.
Comentaris a la notícia
Joan Josep Cardona Ivars
M´ha estat impossible no deixar d'emocionar-me a mida que he anat llegint el vostre escrit. L´heu fet des de la sincera estima i des de el mutu respecte que totes i tots ens prodiguem. Però lluny de que penseu en orfenesa m´agradaria obviar-la. Una cosa és deixar la oficialitat del càrrec i l'altra deixar de prosseguir treballant pel nostre poble. A la dignitat administrativa es pot renunciar tranquil-ament. I més si has portat sense desmai el pes de cronista oficial durant cinquanta anys. Tècnics municipals i els intel·lectuals orgànics poden fer decentment el treball que he dut a terme fins ara. Preparació en tenen més que sobrada. Ara renunciar al camí del progrés mamprès per la nostra extraordinaria colla que ja sou una joiosa realitat, orgull meu i enveja de molts municipis propers, això mai. Treballar desde la seràfica marginalitat i periferia té la seva gratificació. Llibertat , honestedat i joiosa satisfacció. No oblideu mai això. Mai sereu reconeguts oficialment, ni falta que vos fa, ni ho espereu, però rebre pel carrer com jo ahir la cordial i emocionada gratitud d'un home de be, treballador del poble sincera i emocionalmente és saber-se realment volgut i necessari. Com també si ho fa un ilustre benisser de la diàspora i des de la seva innegable superioritat moral i intelectual. Dos registres de gratitud rebuts i que et confirmen que els inevitables moments de desànim que has passat durant anys entre les quatre parets del teu estudi no han passat en va per a la bona gent del nostre poble. Has treballat i servit al teu poble . Sense mirar ni a tort ni a dret. El poble, el poble, el poble , per damunt de tot i res més.
Teniu molta raó al parlar de les dificultats trobades en l'exercici del meu càrrec. Son les propies de qualsevol activitat nascuda en anys de penuria total. Que tan valen per a mi com per a qualsevol altra persona. L´erm era absolut. Tot estava per fer. La meua generació, filla de la postguerra es va trobar en plena joventut amb un panorama desolador. La indiferencia per les coses de l'intel·lecte era total, encara que disculpable en atenció a prioritats més absolutes. També ara, però a causa de la displicencia, que és pitjor que l'enveja. I estic d'acord amb vosaltres que la meva generació va treballar dur i ho va fer pensant en tots vosaltres per a que gaudireu de tots aquells bens materials i espirituals que nosaltres no vam tenir. I aquella obligació nostra s´ha convertit ara en el vostre compromís.
El tall que teniu ara obert vos està demanant lluita. L´inevitable "Indesinenter" (continuar) d'Espriu ha de ser la vostra constant. Un museu etnogràfic que honore el record dels nostres majors, un emocionat centre d'interpretació del que som, un arxiu de la memòria i la constant lluita per vencer l'eixorca deixadesa oficial i administrativa que li barra les rodes, recuperar la casa Abargues per al poble i que el vostre treball no siga oblidat, ni que vos marginen ni que sigau objecte de greuge, i demanar ambició a l'ajuntament per a que el vostre talent estiga posat a l'abast de mampreses grans i que fan gegants i habitables als pobles sentint-.nos tots participes d'un projecte de progrés, més humà i més sensible.Eixa ha de ser la vostra missió. I no es tracta d'una pobra vanitat pobletana. Es posar-se al servei de qui més ho necessiten. El poble és la nació. I per petit que siga és el vostre. La bona gent que ha de donar sentit al vostre afany.
Per part meva no vullc que penseu en renuncia ciutadana. Això es perd quan morim terrenalment. Així que en queden, si la salut es bona, molts projectes que anirem fent , ara amb la vostra colaboració i sentit cooperativista. Però admirat per la vostra gran capacitat humana i preparació intelectual seran per part meva , com be diu la historiadora Maria Milagros Carcel "treballant aquelles fonts que han ser manejables, és a dir a l'abast cultural de l'autor". Res més, de moment i agraït per l'impagable alegria que m´haveu donat. Una forta abraçada a totes i tots.
Nota: Magnífica la fotografia amb que ilustreu el vostre escrit. La gateta era la "Mini" , ja fa anys traspassada. Descansa al peu del pi del Plamolins i té una làpida que diu Hic iacet ossa et cineris Mini. Felix femina eminentisima. Perioret requierit amore. Junus XXV anno MMIX. L´amo encara està entre vosaltres.
Voleu deixar un comentari a la notícia?