Ai, la Marina Salut!!!; per Joan Josep Cardona

Anit vaig posar el despertador per a llevar-me a les set del matí. Fa cosa de dos mesos em van cridar avisant-me que m’havien programat una cita per fer-me les anàlisis anuals de sang i orina. La rutina habitual de cada any que ens fan quan arribem a una determinada edat. Ningú m’ha de dir que aquestes deferències tenen el sentit preventiu. Plenament convençut que així estalviem a la sanitat pública uns costos que el període de seguiment que ens fan estalvia malalties precisades d’un cost més elevat. Pensem en una hospitalització amb les proves conseqüents i el gasto que això origina. Per tant, obedient a eixa filosofia, conscient de la meva obligació ciutadana m’he llevat del llit puntualment i dutxat i mudat convenientment, i amb el potet de l’orina reglamentàriament ple he anat al Centre de Salut de Benissa. Amb l’antelació d’un quart de l’hora assenyalada he estat el primer en posar-me a la cua de les persones citades. Posada la mascareta i després d’escoltar a la senyoreta que obria la porta que “embarassades primer”, i com que no era el meu cas, obedientment he entrat quan m’ho han dit. A més he deixat passar davant meu a altres persones que anaven a les proves del “Sintron”, alguns amb crosses i una mare de família amb una xiqueta que tenia mala cara i es queixava. Quan la persona jove que menava l’ordre de la cua m’ha demanat la identificació li he deixat el SIP i el DNI. Al poc de dos minuts m’ha dit que jo no figurava en la llista dels citats. Li he dit que així m’ho havien confirmat i que, per favor, veies si em podia atendre. M’ha dit que res podia fer i que anés a reclamar al mostrador. La dona amb la xiqueta que feia mala cara estava allí preguntant no sé què i semblava que donaven cita per a altre dia. Quan m’ha tocat el torn he dit el que passava i si era possible verificar que estava jo en el cert i que no hi havia error. Després de mirar l’ordinador mentre parlava amb una altra persona d’eixe servei m’ha dit que l’error era meu i que allí no costava el meu nom per a res. És a dir que jo sóc un mentider. He tornat a pregar que m’incloguessin en el llistat que tenia problemes per tornar altre dia. Res es podia fer. Dejuni, amb son i una mica cansat del trajecte de ma casa al centre de salut els he dit que estiguessin tranquils, que ja m’apanyaria jo l’anàlisi i posterior consulta en un centre privat, que sense jo estar assegurat, ja m’ho pagaria de la meua butxaca. Qui em coneix ja sap de la meua forma de ser calmada i educada. Em ve de família, d’educació i de trenta i quatre anys de servei professional cara al públic . La persona del mostrador em diu que ells estan tranquils i que qui s’ha de tranquil·litzar sóc jo. Així que els desitjo passen bon dia i que ho passen bé.

Camí de casa amb la desolació de ser atès amb tan poca humanitat per persones joves, però alhora comprensiu amb tots els problemes laborals que tinc entès estan patint, el meu cap entrava en constants contradiccions. El moderat enuig d’una part, la humiliació patida per altra i la vergonya de ser mirat per la cua de pacients com un vell que ja fa catúfols. Entrant en la meua condició de caràcter la virtut de la serena resignació acabe per assumir la realitat de que cal envellir amb la major dignitat possible, saber que fem nosa i com solien dir els antics “pagar el beure i quedar com cal”. Ara mateix estic gestionant-me un segur metge. He fet càlculs en la pensió mensual i crec que llevant-me del modest luxe de poder anar alguna vegada al restaurant, comprar de quan en quan un llibre, estalviant electricitat i cuinant mirant bé el contingut de la bombona de butà és possible que, com a mínim, podré pagar el pa nostre de cada dia, amb el moderat companatge i tirar avant. I així estalviant la meua presència als serveis metges oficials, que procure siga el mínim possible, seguiré el precepte hipocràtic de que siga la medicina el meu menjar i siga el meu menjar la medicina. Cosa que faig amb seny, amb poca sal, gens d’alcohol i en lloc de café til·la, que falta fa en aquest món que ens toca patir a nostra venerable edat.