Això de la massificació turística; per Joan Josep Cardona

Algunes de les notícies relacionades amb la recent acabada etapa estiuenca ens mostren gràficament més d’una zona marítima atapeïda de gent. Cales inaccessibles on fondegen infinitat d’embarcacions recreatives. Accessos obturats per vehicles. La percepció d’una allau de visitants és absoluta i algunes veus crítiques clamen per ordenar un descontrol impossible d’aturar. Vivim del turisme. Més clar aigua. És el que hi ha. La gent vol sortir de la quotidiana monotonia i viatja. Ve gent d’altres parts i nosaltres fem el propi quan tenim vacances o un pont festiu. Volem veure les coses que corren pel món més enllà de la Venta de la Xolel·la per allà el Canor de baix.

Fer el turista és una modernitat. És la realitat de que la nostra economia ha millorat i tenim uns diners sobrers per gastar fent un viatge de plaer. Al dir que és una modernitat és la conseqüència de que la generació de la qual forme part mai pensà en posar-se en camí a menys que les necessitats de supervivència ens obligués a pujar el bolic de la roba a la baca de “La Union de Benisa,S.L.” i dir adéu al campanar. Siga la Ribera, València capital o superar la frontera francesa era el destí al qual anaven més per força que per gust de tastar la novetat.

Esbrinant algun pensador el perquè d’aquest comportament actual de no parar en torreta aporta en el seu estudi que són diverses les motivacions que ens impel·leix a voler sortir de casa a la menor oportunitat que es presente. Pascal Bruckner, que és un filòsof parisenc que es fa preguntes en el seu llibre “Vivir en zapatillas” sobre aquest fenomen tan actual reprèn la cita de Blaise Pascal (1623-1662) quan diu que totes les desgràcies de la humanitat provenen de no saber quedar-se quiets en la seva habitació. Afegim de part nostra que Pascal, a més de gran matemàtic i filòsof era ric de cuna, i que part del seu pessimisme li provenia del pensament jansenista. Així, malgrat que per diverses causes i en més d’una ocasió hagué de canviar de residència no patia angoixes per guanyar-se la vida anant d’aquí cap allà. Però convindran amb mi que no li faltava raó.

Fer de turista reclama tenir condicions físiques adequades. Especialment cames lleugeres i estómac a prova de bombes. En cas contrari facin-li cas a Pascal i es queden a sa casa, i com solia dir el dibuixant Milo mire el món per un forat. Vagin un dia a València i observen aquelles persones de certa edat que en fila índia esperen entrar a la catedral. Cares fatigades, cap catxo i aspecte de preguntar-se què fan allí patint tota classe de molèsties. I si volen continuar sabent com han de reparar forces esperen a veure on dinen o sopen. Menú de quinze euros a base de pasta, fritanga o amanida revinguda servida en locals turístics atapeïts de comensals, sorolls i atropells.

Si el seu refinament és més selecte i vol tastar allò tan sofert de la gastronomia local que li proposen les guies turístiques prepare’s a desenganyar-se. Ha entrat vostè en el territori de la cuina d’autor. Jo he fet la prova. El rebrà a la porta del restaurant una jove recepcionista educada i somrient que comprovada la reserva prèvia el posa en mans d’un cambrer que el conduirà a una taula ambientada amb un ramillet de flors i una espelma encesa. Vindrà a continuació el xef i li proposarà això i allò. Ha elegit vostè dos entrants i un segon plat de peix. El vi a vint euros l’ampolla que naturalment vostè rebutja per car i per ser un robatori. Li servirà en eixe cas una copa amb dos dits de líquid. Els dos entrants que es menja són productes que vostè cuina en casa, però que els sofistiquen amb decoració, una salseta i una herbeta insípida. Li trauran el peix al forn, que per normal ja porta tres o quatre dies tret de l’aigua conduït pel propi cuiner en safata metàl·lica. El cuiner li farà una erudita explicació i tal com pot fer un cirurgià li separarà l’espina de la molla. Després i sobre un fons de verdureta a la tempura li rajarà unes gotes d’oli de collita selecta. Acaba vostè la festa amb un simple gelat de llimona i un cafè fluix. La broma, per barba, li ha costat vuitanta euros. I, si en vol més pare el cabàs.

La reflexió que fa el recomanat Pascal Bruckner, més amunt esmentat, li dic de part meva que no se la prenga al peu de la lletra. Vagi vostè pel món, si és que es troba en bones condicions, però estiga atent als fraus, a una certa decepció i pense sempre que viatjar il·lustra. Sempre hi ha biblioteques antigues en les venerables universitats, alguna llibreria de vell, un jardí solitari i una font amb una oca de pedra que brolla aigua pel seu pic. Quede’s vostè allí i pense en aquells viatges iniciàtics d’un Montaigne o un Dickens o en la gosadia de Cavanilles viatjant per la nostra comarca olorant la frígola, tastant una serva madura o bevent aigua fresca de la font d’Orxelles. Ja sap així que sense viatjar també vostè s’il·lustra.