Això que passa a Calp, per Joan Josep Cardona

Almazán és una ciutat castellana situada prop de Soria. Té caràcter. Això es pot observar si ens deturem a descansar a un banc de la seua albereda, frondosa i situada a vora del riu Duero. Passegen per aquella delícia els notables de la vila. A poc que et fixes és possible que interceptes al vol converses d’interès. El senyor notari, el registrador de la propietat o un metge de prestigi a la comarca. La vida té aquella suavitat que tan sols podem apreciar en pobles per on passa un riu històric. Allí va nàixer el teòleg Pedro Laínez i va morir l’escriptor Tirso de Molina. D’això trauen el naturals un intel·ligent recurs indicant al turista que xafa terra de cultura.

L’hotel de pas en què jo em trobava estava situat a la part moderna, lloc, on el bon gust ha impedit altures innecessàries practicant un urbanisme d’acord amb els precedents intel·lectuals que tenen en patrimoni. És a dir civilització i cultura. Abans de sopar vaig entretindre l’espera a una mena de cambra a l’estil dels “de profundis” dels antics convents mitgevals. La direcció de l’hotel, d’acord amb el sentiment cultural que es respira en tot el terme, havia fornit una petita prestatgeria amb llibres enquadernats en pasta espanyola. Es degueren comprar amb un criteri estrany. La majoria eren exemplars del segle XIX del butlletí de la diòcesi de Calahorra. Però, tot i això, lectura entretinguda. El vicari episcopal, en una circular que vaig observar en un volum, donava estrictes normes als rectors a l’hora d’escometre obres de nova planta en les cases abadies. Senzillesa i bon gust.

Acabant la lectura la televisió, posada a baix volum, ens donava una notícia de la nostra terra. Era el telediari de “Antena 5“, que segons informes és el més seguit a l’estat espanyol. El locutor presentava unes entrevistes fetes a gent de Calp que donaven el seu parer, crític sempre, sobre una nova torre de pisos a fer al costat del penyal d’Ifac. En eixa notícia, com a tema de conversa, entrarem al menjador. La soledat d’un menjador d’hotel és proverbial i aquest no era una excepció. Altre matrimoni i nosaltres. Això proporciona una necessitat de fer una mica de tertúlia, que s’anima si es compta amb un cambrer disposat a participar. El tema era l’animalada de Calp. Tots ells coneixien la nostra costa i, essent ja majors tots els intervinents, la comparació entre el Calp de fa anys i el d’ara es feu un tema recurrent.

És cert que la dita que desanima a tornar altra vegada a un lloc on has segut feliç s’ha de considerar amb serietat. Nosaltres mateix observarem a Castro Urdiales una infame mossegada practicada a una muntanya que trenca el paisatge verd que coneguérem fa anys. Eixes coses no li són indiferents a un visitant i s’han de prendre en consideració pels dignataris municipals. I per la raó que si abans teníem joventut ara gaudim d’un nivell de renda superior. Coses de molt de pes per a repensar-nos on ens deixem els diners de les vacances.

Calp és un exemple per a Benissa o Teulada. Evidentment que per a no seguir.

He seguit en aquestes pàgines, i en altres diaris, la ideologia que sobre turisme depredador en el paisatge es vessa com a model a seguir. La gent que això diu és de la nostra terra. El cap els bull amb el gigantisme de la nova Califòrnia en què ens volen convertir. Amb quin dret es proposen arrasar amb un sistema de vida i urbanisme que molts no compartim? Quin criteri més bèstia és eixe?.

Calp és presoner, i des de fa prou anys, d’una malaltisa síndrome d’emulació forastera: Benidorm, per exemple. Li manca el nervi que pot proporcionar una base social pròpia responsable. Eixe cos, malgrat percebre’s és dèbil i trencadís. Amb eixe dèficit Calp no sembla germà de Benissa o Teulada. Forma un cas aïllat. El seu deliri per créixer desorbitadament s’ha de comprendre com una derrota de poble que ha perdut les arrels buscant en la grandària una teràpia curativa. I això té difícil, quan no impossible solució, per molts senyals d’identitat que intenten refer un passat i un solatge de personalitat llençada a perdre. O pensem així els seus veïns de terme i comarca.

Pense això considerant que a Almazán no posen debades llibres de bona lectura als hotels, ni una estàtua a Tirso de Molina de forma gratuïta. La gent que dirigeix eixa ciutat se sap obligada per un pes específic de cultura i civilització. Dir per part meua tot això als dignataris i agents socials de Calp és una innocent pretensió. I així, d’aquesta forma, resignadament, fem evident la vella dita de que “Tot va com Calp”. És a dir malament.