Aniversari del Pare Melchor de Benissa; per Joan Josep Cardona

El proper any 2021 s’acompliran 150 anys del naixement del pare Melchor de Benissa. Aquest il·lustre benisser que per norma de la seva ordre caputxina abandonà el seu nom i cognoms i adoptà el que el seu mestre de novicis li senyalà amb l’afegit del gentilici del seu poble de naixença fou, precisament per eixe costum, el major i millor propagandista del nom del nostre poble. A partir de l’any 1893 en què fou ordenat prevere i fins la seva mort en l’any 1957 en el convent de Massamagrell la seva destacada personalitat fou amplament reconeguda i amb ell el nom del nostre poble. Considerat en el seu moment com el més important orador sagrat de l’església catòlica era requerida la seva presència per a impartir cursos i conferències en esglésies i cenacles on mai deixava indiferents als seus oients. A tall d’exemple cal llegir la crònica que li dedicà el periòdic “La Atalaya” de Santander que es referia d’aquesta forma ressenyant la conferència que dictà en aquella capital: “Cuando él habla le alumbran por igual la antorcha de la fe y el arco voltaico de la ciència”.

Les paraules del cronista que tancava així la seva crònica no mentien. El pare Melchor era propietari d’una ment privilegiada que cultivà acuradament amb formació cultural i teològica i la posà al servei de l’església catòlica. Elegí com a tema predilecte del seu discurs la Revelació Divina. No defugint el sentit de revelació de la fe amb el del coneixement adquirit per l’experimentació i saviesa científica fonamentava el seu parlament sobre eixe postulat. Ciència i fe es troben. Prova d’eixa predilecció la manifestà en la col·lecció d’articles de divulgació científica que entre 1900 i 1901 publicà en la revista “Florecillas de San Francisco”.

Un dels seus biògrafs, el pare Àngel de Novelé descriu la seva oratòria amb aquestes paraules: “El padre Melchor impresionaba y movía lentamente, por sus pasos contados, con la fuerza de la verdad desnuda, con la nitidez del argumento, la gracia y el vuelo de la inspiración”. Convidat pel bisbat de Madrid a predicar la quaresma de l’any 1912 en la parròquia de Sant Ginés foren recollides taquigràficament les seves conferències i publicades posteriorment com un model d’oratòria. Altres conferències com les de l’homenatge a Marcelino Menendez i Pelayo o les del Congrés Nacional de Terciaris Franciscans també aplegaren a ser publicades.

Després d’haver ocupat els càrrecs de Visitador General en les missions de Colòmbia, Ministre Provincial i en l’any 1921 Ministre General de l’ordre caputxina es dedicà durant el seu manament de sis anys a fundar en Assís el prestigiós centre d’estudis històrics de Sant Llorens de Brindis i la revista de ciències històriques “Collectanea Franciscana” considerada com una de les més importants aportacions al coneixement de les matèries histogràfiques de l’església catòlica. Junt amb eixes fundacions continuà creant en aquell centre una formidable biblioteca. Preocupat com estava de la bona formació dels religiosos caputxins en creà altres tantes als diferents convents que l’ordre tenia esparsos per tots els continents on residien en eixe instant un total de 32.000 religiosos. Durant eixa etapa és nomenat membre de la Comissió Cardenalícia de la Preservació de la Fe.

En l’any 1944 Benissa li dedicà un carrer, posà el seu nom al grup escolar i el declarà fill predilecte de Benissa. Els darrers anys de la seva vida residia en el convent de Massamagrell on moriria en la nit del 27 d’agost de 1957. El pare Melchor en la làpida mig esborrada que guarda les seves restes al creuer de la nostra església, descriu els seus mèrits on no falta la cita de que ” por su iniciativa fue edificado este templo”.

Vicente Gallego Orts, culte veí de Manises i admirador del pare Melchor estigué present en els oficis funeraris que oficiaren els caputxins en el convent de Massamagrell hores després del seu decés. En carta del 19 de maig de 1971 en relatava que “los hijos de Don Ramon Monsell, sobrino del padre Melchor estuvieron en la Magdalena la noche de su muerte y los que tuvieron que ir de un sitio para otro con tal motivo”. Era una lacònica expressió d’un cert desconcert benisser que, tal com dia mon pare “hui les campanes no s’han trencat pel dol”, al·lusió a la inicial fredor institucional que acollí la mort del seu fill més il·lustre. Anys després, en 1971, celebràrem aquí a Benissa el centenari del seu naixement. Conferències, làpida recordatòria i edició d’un llibre. La memòria del pare Melchor era recordada. Encara vivíem un temps en què sentíem orgull i agraïment a qui tant ens divulgà pel món, ens honrà i sempre es sentí benisser.

Fer present les mencions al que practica patriotisme contribuint a l’orgull de pertinença de la pàtria menuda, però no per això menys important i decisiva, és un signe que deixa a banda el xovinisme i entra en els cercles brillants de l’honest agraïment. I tant de bo que pensàrem en aquest proper any 2021 rememorar la seva memòria i llegat. Si així ho fem refermarem aquella estrofa del nostre Himne de Desagravi a la Puríssima que diu “…espantà del diable les ombres i l’aurora tornà a clarejar”, cosa que esperem per allunyar aquesta tristesa pandèmica que ens té presos i afligits.