Aquella pobra Puríssima de 1963; per Joan Josep Cardona

Inevitablement, i per segon any consecutiu, s’ajornen les nostres festes patronals. Però aquella estrofa de l’himne de desagravi de la Puríssima que diu allò de “Però el crit religiós de Benissa/ que no pot de sa fe renunciar/ espantà del diable les ombres/ i l’aurora tornà a clarejar” sembla com incrustat en el subconscient de benissers i benisseres. Això es nota quan enguany, fent bo eixe propòsit de resurrecció després de temps difícils, observem el sentit festiu que apareix en els comerços del poble proposant l’aparició d’aparadors bellament engalanats. És la suplència al tradicional ornament de carrers amb els clàssics paperets i la manifestació més visible de que es pensa en la vida i, conseqüentment en la festa. La lletra de l’himne, inspiració que fou del franciscà Atanasio Jordà, natural de Beniarrés i resident al convent de Benissa en l’any 1902, va unida a la música del genial Francesc Capó integrant, per al meu gust, més bellesa que l’altre himne germà. Un i altre són cants que es solen emetre emocionadament pel poble benisser en els dies de la festa gran.

En l’any 1963 la feblesa de l’economia local apareixia una vegada més en el nostre cíclic vaivé d’èpoques de benaurança amb el seu corresponent declivi. Eixes situacions no tan sols afecten el sistema pecuniari sinó que van acompanyats de depressió col·lectiva i que ajuntat amb l’absència de projecte de poble projecten ombres d’incertesa finalitzant amb una paràlisi absoluta. Gran part de la dècada dels anys seixanta del passat segle arrossegaven una gran crisi on es feia patent que l’antic model productiu de l’agricultura, encara que prou potent, no tenia cap futur, obligant a molts benissers i benisseres a emigrar a França i Alemanya. En eixa situació era difícil organitzar les festes patronals. La font d’ingressos de les quotes domiciliàries, tradicional sistema de recaptació, no eren suficients i en tal defecte s’havia de recórrer a les rifes dominicals d’un cistell amb queviures, a modestos festivals i l’ajuda de la Colònia de Benissa en València. I quan tot això no era suficient es buscava com a president de la junta de festes a una persona solvent per atendre el dèficit.

Els dos o tres anys anteriors, esgotada també l’economia dels ciutadans amb possibles, en la primera reunió dels nous festers i festeres de 1963, gestió d’inici que s’encomanava a l’etern Pasqual Bolta, secretari d’aquella antiga “Gran Asociación de Hijos de la Purísima Xiqueta”, ja es va veure que allí no hi havia més que gent menor de vint anys i quatre parelles de joves matrimonis. Tots ens vam mirar i poc va faltar per a no produir-se una deserció total. Don Julio Alcaraz, rector d’aquell temps, amb aquells refregons de mans, característica molt seva que indicava “anem a veure com solucionem això”, va ser convincent i Pepe Ortolà “Carralo” agafà la bandera de la festa i ens unirem a ell disposats a traure la festa avant.

En el transcurs dels mesos previs a la festa l’obtenció d’ingressos fou l’habitual. Com innovació s’interessà atendre la petició de José Morant, més conegut per “El Meló” popular maratonià alacantí que es proposava com a organitzador d’un espectacle esportiu on ell es comprometia a córrer per dins de la Glorieta Nova desafiant una bicicleta o un cavall, el mateix li donava. S’acompanyaria d’un quadre gimnàstic dels bombers d’Alacant i alguna exhibició dels components de la Creu Roja. Era una proposta que a ulls actuals ens semblaria un esperpent, però que per aquells dies, i amb la pobresa que vivíem, ho consideràvem un fet important que aportaria espectadors de la comarca. Havíem de tancar l’accés a la Glorieta amb canyissos i fer uns vestuaris. Sort que un temporal d’aigua ajornà per sempre aquell caspós espectacle.

Ja dins de les setmanes prèvies a la festa, davant la desaparició de la banda de música de Benissa no existí possibilitat econòmica de llogar-ne una altra que acompanyés a la “Unión Musical Contestana” amb la que havíem firmat contracte. La solució vingué d’una benissera que feia de criada en una casa important de València on un dels fills estudiava peritatge industrial i era component de la “Tuna” d’aquella facultat. Semblava una novetat, i fetes les condicions de l’actuació vingueren aquells joves i donaren una gran alegria a les benisseretes del moment que no tenien més ulls que dirigir que no fossen els posats en aquells espigats tocadors de la bandúrria.

Donada aquella precarietat musical, i malgrat que els bons músics de Cocentaina donaren tres concerts diferents, el poble insatisfet mostrà la seva decepció. Comprensius els músics de Cocentaina feren vindre per al dia de la Puríssima, barat el menjar, a una filada de moros del seu poble que, augmentant el número de la banda i amb aquells vestits de desfilada no coneguts a Benissa i les espingardes disparant a tothora van fer el seu efecte pal·liant una mica aquella desolació musical. El tio Boronat, dolçainer de Callosa, es féu un tip de fer, coixo-coixando, voltes i més voltes pel poble. I en la vuitada, fent càlculs que amb els bous havien tret uns diners extres vam llogar a la banda d’Altea, amb Francisquet Pérez al front que acabà el dia fent, inclòs, un concert com cal i toca.

Aquella festa que anava de pobres ho salvà el triomf del coeter Borredà, de Rafelcofer, que per primera vegada actuava a Benissa, i decidit a obrir mercat tirà, mai més ben dit “el resto” muntant, acompanyat per la banda contestana un espectacle que ell dia “piro-musical” on combinava la composició “El sitio de Zaragoza” de Guridi amb trets de coets. I així, amb un prestigiós predicador que fou el caputxí fra Angel de la Calzada aconseguirem els festers i festeres d’aquell any complir amb el compromís d’una organització festera que sobre el paper era mampresa plena de dificultats i que rematarem amb molta dignitat incloent la publicació de la primera revista que superava les quinze pàgines de text, sense comptar la propaganda. Acabava l’associació d’aquella colla d’homes i dones matant els dos pollastres de les carreres de gall de la vuitada, acte al qual no acudiren corredors i fent una paella al “Parador de la Fustera” anant, alguns amb moto, altres amb bicicleta i obviant les senyores i senyoretes la seva graciosa presència per quan les seves atentes mares les privaren de tal atreviment, adduint que la mar estava propera amb tots els seus perills. Era, està clar l’any 1963.