Arbre de dues plantes, per Emili Piera

Acudisc a Benissa a rebre i administrar alguns juliverts literaris (han guanyat les convocatòries de poesia i narrativa Joan Carles González Pujalte i Francesc Belda) i en el sopar se suscita una història emocionant de velles migracions (si és que, des que es va assecar el jaç d’herba del Sàhara, hem fet alguna cosa diferent de fugir cap a on encara quedaven pous).

Al veí poble de Senija, al pati d’una escola pública, es conserva la Pedra dels Riberers, relíquia que va estar a punt de menjar-se una excavadora però que va rescatar una altra excavadora (quina bella metàfora de la inevitabilitat de la tècnica!). Els emigrants de Benissa que acudien com a jornalers (els blavets) a les feines de l’arròs a Sueca, el Delta de l’Ebre o La Camarga (de vegades als tres llocs), es detenien davant d’aquesta pedra perquè era l’últim lloc, camí del seu futur, des del qual podien albirar el vell campanar del seu poble. Allí, resaven una salve. O no.

A les comarques del sud va haver, abans del Mercat Comú, una emigració de llarg alè. M’expliquen que els d’Orba se’n van anar a Connecticut (i de gairebé tots els pobles van fluir cap a Algèria) i el regidor de cultura, Xavier Tro, té parents a Argentina. I un altre comensal, molt jove, els té a Brasil. Un d’ells ens confessa que la relació es manté amb visites molt ocasionals i una carta a l’any. No pot fugir del sabor de cendra. Normal: és la freqüentació la que crea el vincle, el que es diu veu de la sang només se sent si et parla a cau d’orella. Com recordava Toni Mollà (Més enllà de Califòrnia) hem passat als nostres fills per l’Anglés i les beques Erasmus i d’ací, clar, al mercat laboral transoceànic. Les noves identitats no aboliran les velles, però les reformularan. No ens posem rígids, per això es va fer l’espina dorsal. En La cançó del Senyor —el Baghavad Gita— l’arquer Arjuna tem entrar en combat amb els seus germans (o siga, contra una altra branca del clan) fins que se li apareix Krishna en forma d’auriga i li diu que pitjor serà si abandona. O siga, mirar al capdavant, fer la tasca i sentir compassió.