Arquebisbes i ajuntaments; per Joan Josep Cardona

Una nota de premsa comenta que al darrer plenari de Benissa el grup Compromís presentà una moció de reprovació contra l’arquebisbe de València. Fonamentava la intervenció per les declaracions del cardenal que incitava a desobeir les lleis d’igualtat de gènere. Les paraules de l’arquebisbe es manifestaren en la catedral i després de la processó del Corpus. Les seves expressions mancades de tacte s’han d’interpretar a ulls cristians com una falta de caritat. Per a altres sensibilitats les paraules de monsenyor han passat a la judicialització amb presentació de denúncies. Bona part de l’arc polític ha sentit justament atacades les conquestes socials, on la igualtat de gènere està plenament reconeguda. La Conferència Episcopal dona hui una declaració en què defèn la llibertat d’expressió de l’arquebisbe. Jo això ho interpreto com la tradicional prudència eclesiàstica a tractar temes ingrats. L’església barrina a poc a poc les coses. Però, no ho oblidem, pren nota. Temps al temps en el futur d’aquest prelat.

Les manifestacions del cardenal les hem d’entendre no com un pastor enamorat del seu poble dit en el sentit evangèlic i cristià. Ans el contrari. Les hem de considerar com les opinions d’un prelat-polític. Està en el seu paper. Part de l’opinió política valenciana el considera com el líder de la dreta. Actua com en el seu temps ho van fer els també arquebisbes de la seu valentina Veremundo Arias (1815) o Simón López (1824). La nostra parròquia també va tindre rectors polítics. Pere Ripoll (1798) o Mariano Borja (1835) tenien forta tirada a la política.

Però a mi m’interessa la votació que sobre eixa pregunta feren els nostres polítics locals. La nota de premsa diu que fou “caòtica”. Una altra diu “sembró inquietud”. Tota l’oposició en bloc votà a favor de la reprovació. De les files del Partit Popular s’abstingué l’alcalde junt amb cinc dels seus edils. Dues regidores d’eixa formació votaren en consonància amb els grups de l’oposició.

Em quedo amb la frase del periodista: “sembró inquietud”. Jo supose que vol referir-se als sinònims d’alarma, intranquil·litat o ansietat. Parlo dels regidors/regidores que es mantingueren neutrals. Per als benissers i benisseres els temes que es refereixen a l’església com a institució són tractats sempre amb molt de respecte, o amb temor. Enfonsades les pors, els castics i les prohibicions dins de l’ànima benissera tota petita crítica, en aquest cas, contra la institució eclesiàstica, no està contemplada. A molt estirar l’actitud diplomàtica que se sol agafar és la d’abstenir-se de parlar. Mantenir-se neutrals. És una actitud molt pròpia i benissera. Esperar que la majoria emeta la seva opinió i quan això ja és de consens unànime fer allò que els castellans diuen “a enemigo muerto gran lanzada”. En eixe instant tots valents.

La inquietud, per a un cristià, és una permanent busca de les raons de la creença en la seva fe. Com també els dubtes i les preguntes que busquen resposta. I les respostes no venen si no hi ha voluntat de mirar cara a cara el perquè un és cristià. Això tan sols es pot fer des de la sinceritat pròpia i la serietat del seu convenciment. Van per via de formació crítica i, com diu Santa Teresa des de l’amor i estima als altres. Ella diu “Amor saca amor” (Libro de la vida) i fet això ja tenim molt de camí avançat.

Confeso la meua inquietud, des del meu cristianisme. Són preocupacions prou diversificades. Però ara, i aquí, estem parlant de la que correspon als problemes que ens originen alguns pastors, tal com ara monsenyor Cañizares. Convertits molts eclesiàstics en profetes del temor es fan forts en aquelles seguretats que permetien en temps no massa antics omplir les esglésies. Allò del papa Francesc del fet que el pastor ha d’olorar a ovella es diu en la presència, no tan sols del pastor, sinó del fidel en el mig del món no fent altra cosa més que acompanyar a viure i procurar que es visca amb condicions de dignitat. Prohibir, atemorir, obsessió pel pecat i el refugi de la litúrgia és el camí més recte per tornar a tenir una església pacífica, beata i de constant “amén”. Això, senzillament és una estafa per al cristià conscienciat.

Un dels teòlegs més incòmodes per a l’església oficial, com ho és José Antonio Pagola, no s’amaga de parlar en el seu nou llibre (Anunciar hoy a Dios como buena noticia), en la pàgina 65 del problema de la jerarquia de què abans que anunciar l’Evangeli cal acollir-lo. Rau ací la fallida de molts preveres, i de retruc també nosaltres. Vivim l’església, el missatge evangèlic des de l’ambigüitat. Lluny de viure una església amb l’ample sentit, amb un compromís i amb una mirada de generositat de cara als altres creients, o no, ens servim d’ella com un ritual, com la petició de serveis específics (bateig, combregar, funerals…), o com la rutinària assistència a uns oficis. Missa inclosa. No cal més que observar l’actitud que tots tenim en la missa de la Puríssima per comprendre la debilitat de la nostra creença.

Eixes “incomoditats/inquietuds” que part dels nostres regidors van tindre a l’hora de votar són comprensibles. Un regidor/regidora no és una persona d’altre món. Ha sortit del si del seu poble. Ells i elles són un símptoma d’això que ens passa als cristians. La crisi general, i a tots els nivells, també afecta el sentit de creure. Si la incomoditat la convertim en sincera formulació del perquè creiem, crec que ja tindríem moltes coses clares. En qualsevol instant ens fem preguntes, però les preguntes no es poden contestar si no tenim el sentit crític i la fam per saber.

Maria Pau Trayner, escolàpia i teòloga, recent premi “Església Plural”, argumentava en el darrer programa “Signe dels temps” de la TV Catalana, el seu amor pels demés des de la seva vocació educadora. Vocació feta mai des de l’adoctrinament cristià. Ans el contrari des de l’assumpció de la pluralitat de pensament. Tot fet des de la norma que qui sap és lliure. I qui sap, té el camí obert cap a una opció. A molts cristians ens vindria bé saber això. Amb eixa seguretat possiblement les inquietuds les observaríem des de la serenitat i així moltes preguntes tindrien respostes correctes i ben fonamentades. Com per exemple, saber votar. No des de la incomoditat atordida, sinó des de, com bé dia el recordat mestre Don Juan García “saber las cosas por uno mismo”. Ací estan els llibres esperant-nos a les prestatgeries plenes de pols.

• Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.