Arrossegar l’ala; per Joan Josep Cardona

Per curiositat de saber com és la “nuit blanche” que tanta nerviositat causa a la gent jove tinc una antena parada dins d’eixe segment poblacional. Netes i nets em tenen informat. Clar és que la notícia contrastada no és del tot fiable. Hi ha secrets. Cal respectar els incògnits que via missatge al mòbil apleguen en el moment on el sol es fon rere la Solana. Eixe instant definit pels antics com hora seròtina, al·lusió culta que pren el nom llatí dels ratpenats que surten al capvespre, les pantalles del digital s’il·luminen de projectes, quedades i notícies d’on hi ha festa. La cambra de bany és un entrar i sortir, no para el brunzir de l’assecador dels cabells, s’obrin els armaris de la roba i en l’ambient es percep l’aroma de colònia fresca. Van de festa.

Inevitablement apareix la melancòlica pel·lícula dels temps passats. Tan sols que la comparació porta diferent fragància, tal com poden ser els efluvis del gesmiler o la brosta de fenoll que es posa a la boca. Unirem que els detalls de presentar-se elegants al ball no passen de l’elemental neteja del cos al llibrell de vora el pou amb sabó de rentat la roba, dues gotes de colònia d’espígol i la camisa blanca de mudar. Afegim que el vol de perdiu no passava de la plaça major, anar al cine de Borrell o de Pepe “Botones”, i en casos excepcionals al ball dels carrers en festa. Era la realitat de l’estiu de poble amb el minso al·licient de la pollada valenciana que temporalment venien a passar l’estiu a la caseta dels iaios.

Serà comprensible que el flirteig dels joves en eixe cas tenia uns límits molt concrets. Asseguts als banquets de la Glorieta, balancejant les cames, una mica xopats de la humida alenada del llefiscós vent de gregal i amb la clenxa del pentinat ja molla la mirada mai podia ser provocadora. En tot cas com els corders resignats. No sé que dirien aquelles xiques joves del material humà que les observava. Però, com en totes les circumstàncies, hi ha excepcions i les singularitats apareixen quan la norma de vestimenta delata als que van una passa més avant en les qüestions sentimentals. La mànega de camisa llarga tan sols arromangada per baix del colze, sabates de blanc i negre i un “Philips Morris” als llavis descobria al temptador del poble. Es disposava a arrossegar l’ala.

Fills com som d’una generació on l’observació tenia més eficàcia que una educació escolar en regla l’assaonament de la nostra cultura venia en forma rústega quan no violenta. No podia ser d’altra manera per quan vivíem en cases compartides amb els animalets casolans. El corral de conills i gallines ens il·lustraven en segons quines qüestions de forma més comprensible que l’enciclopèdia de Dalmau Carles. I en eixa curiosa observança veiem el gall escarotat, amb la cresta vermella i un molt enfollit comportament amb una de les ales catxes subjectant un extrem per les potes que no parava de donar-li voltes a la pacífica gallina que picotejava confiada un gra de dacsa. De bon grat o per acomplir amb la santa procreació de l’espècie la nostra gallina s’estofava i el gall feia el seu treball. Consumat en un instant allò tan natural el pollastre emetia un crit poderós i la senyora gallina s’espolsava les palles de la ploma.

Un acte tan gràfic servia per transportar-lo als preludis galants que un fadrí solia fer-li a la xicona que pretenia. Tal introducció al festeig prenia el nom d’arrossegar l’ala. I a partir d’aquí ja s’entra dins del camp de l’etnografia. L’entrada a casa de la futura esposa, les nits de nuviatge, la preparació de l’aixovar, la demà i el casament en regla. En evocar-li a la meua neta major el pintoresquisme d’eixe comportament li demane, dins de la confiada relació que mantenim, com veu eixe ball emocional de les antigues parelles. Amb absoluta naturalitat em contesta que el rondar actual comença en forma grupal dins dels bots i escarafalls dels molts balls dels “finde” (cap de setmana). Els protagonistes es miren més del normal, i si finalment es supera eixe estadi van directament a intercanviar-se l’adreça del mòbil. A tall seguit treballa “l’instagram”, comparteixen fotos, missatges i afeccions i la cosa tira avant. No sap dir-me, per estar encara d’aprenenta en les qüestions sentimentals, la perdurabilitat de la relació i fins on pot arribar. Tan sols em diu que a la capital la cosa va més ràpida i al gra. Als pobles, em confirma, la situació és més romàntica. No sé què entén ella d’eixe moviment estètic, però, en qualsevol cas no em diran vostès que no és una bona notícia.