Baltasar Garzón, per Vicent Ibañez

Vaja pel davant de tota la meua admiració i el meu agraïment a Baltasar Garzón per complir amb la seua obligació.

Sempre cal esperar que s’impose la veritat i la justícia sobre la mentida i la injustícia. Però no està clar qui serà el bon jutge que l’administre. Alguns confien en el seu Déu, altres en la llei natural, però en el que cada vegada creiem menys és en la llei dels homes. I concretant, en la imparcialitat i la honradesa dels qui per la seua posició estan en disposició d’administrar-la.

El ser humà, cadascú, té un cervell que regeix les distintes funcions dels membres del cos, però, a més, la racionalitat, el do de raonar, a ell només se li ha donat entre tots els sers vius. Els gens adquirits dels nostres avantpassats, juntament amb els valors adquirits dels nostres pares, mestres i època en què ens desenvolupem, conformen al final un ser en cadascú de nosaltres, diferent i excepcional.

Així, en el món de la judicatura, no tinc el menor dubte, que Baltasar Garzón és un ser viu excepcional i únic, i segur que en ell hi ha una convergència de motius, sent els principals els abans esmentats.

Crec que no es prodiguen eixos sers, i que en la història han marcat i deixat empremta. Com tots els sers excepcionals, forma controvèrsies, que si són sanes i no compliquen el viatge, el que fan és enriquir i millorar lleis i normes.

Durant vint-i-tres anys en el jutjat de l’Audiència Nacional ha exercit un home, a qui la història qualificarà molt positivament. Com és habitual, en el seu temps, ara, serà considerat més bé un destorb o si és el cas un tocaboles a qui cal curtcircuitar.

Les seues actuacions, qualificades de mediàtiques i propagandístiques, han portat a situacions compromeses, fins i tot detencions i sentències, a la més variada fauna criminal dels últims anys. Des de polítics a banquers, de narcotraficants a terroristes internacionals, de caps d’estat a policies perdonavides. A la màfia i a ETA. Fins i tot es va atrevir a remoure la terra on estan clamant justícia els que en cunetes i vergonyoses fosses comunes van ser covardament assassinats.

Si algú ha seguit la trajectòria professional i cívica d’este ciutadà compromès, vorà que no pot ser d’una altra manera, la seua presència en l’Audiència Nacional, amb el poder excepcional que li concedeix i la gallardia amb què ha escomès les seues actuacions, sobreïx a qualsevol dels seus companys, a qui podríem qualificar benèvolament, de poc valents.

Dos articles de Baltasar Garzón tinc emmarcats, un amb el títol de Sr. President, (El País, 4.03.2003) en el qual en carta oberta es dirigia al president Aznar arran del seu actiu suport a la invasió d’Iraq, deia:

“He comprovat com una vegada més s’imposa la llei no escrita de la submissió acrítica dels diputats del Grup Popular i, com alguns, en forma desafortunada, insultaven els actors que dignament discrepaven en silenci des de la tribuna, o llançaven improperis a l’oposició per la seua discrepància democràtica, i, sobretot, com adulaven amb el somriure i l’aplaudiment al seu líder, és a dir, a vosté; i he sentit por, un por fred, físic, palpable i dens com l’asfalt; però també he constatat com algun d’ells, en aplaudir i en somriure, es removia en el seu escó, sens dubte pensant en la vergonya que hauria de passar quan, en arribar a sa casa, haguera de mirar els seus fills, els seus pares, la seua esposa o el seu marit i explicar-los l’inexplicable. A estos últims em dirigisc, demanant-los que expressen el que senten i que actuen en conseqüència”.

I seguia…

“Mire, senyor Aznar, el dia 15 de febrer del 2003 vaig sentir un orgull que difícilment podrà entendre. Els meus fills i la meua dona van estar amb mi en la manifestació, braç a braç, cridant a favor de la pau. En veure les seues cares i la seua decisió, com la de tants milers i milions de persones, i ells m’han reconfortat com a pare i com a ciutadà i m’han transmés la força que necessitava per a seguir”.

L’altre es titulava Temps de canalles, (El País, 28.02.2004), i entre altres, deia:

“Enfront de les atrocitats i injustícies massives que recorren el món fa ja temps que la indiferència no és una opció, i desentendre’s d’ells, una aberració inacceptable.”

“Tot açò no és problema dels estudiosos. És problema nostre i hem d’aconseguir que la societat deixe d’estar endormiscada i sotmesa per voluntats externes a una espècie de lliscament sense rumb i sense mur de contenció. I que es preocupe per qüestions rellevants com el tipus d’educació dels fills, la restricció de llibertats, el control dels mitjans de comunicació oficials, la manipulació induïda dels ciutadans; la utilització partidista del terrorisme, la baixa qualitat i eficàcia de la justícia, entre altres”.

“Jo propose un lema electoral per a tots els partits polítics concurrents a les pròximes eleccions espanyoles: “no esmenten els ciutadans”; “no prometen allò que no compliran”; “no juguen amb la necessitat i l’esperança de la gent” subhastant els seus sentiments i legítimes aspiracions; “no s’insulten, treballen i no es venguen pel plat de llentilles del poder, del que només són usuaris transitoris”.

Garzón, com el jutge Falcone i el jutge Borselino, amb la màfia, s’ha enfrontat a molts poderosos, i no és rar que estiga en el punt de mira, tant de físic com professional. La retirada de la protecció ens ha de fer reflexionar fins on arriba l’animadversió que este home ha aconseguit guanyar-se.

Si cap sector s’ha alliberat del seu jutjat, si tots els àmbits han anat investigats, si per ordenar la gravació de les conversacions entre detingut criminal i advocat escondebotines, ha sigut separat del seu jutjat pels seus “valents” propis companys, amb juís vergonyosos i arguments covards, què podem esperar d’ara endavant que faça algun jutge?. Dubte que quede algun a qui se li puga qualificar de valent, imparcial i just.

Cada dia, cada notícia és un presumpte delicte nou, CAM, BANKIA, Dívar, i en coneixement davant de l’opinió pública. El saqueig bancari, la corrupció política, la corrupció judicial, un cúmul de delictes contra el comú de la gent d’este país.

On està el jutge, el fiscal, la justícia? On han anat a parar?.
“Enviem a Garzón a fregir espàrrecs i ja podem delinquir tranquils”.

Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat
vicentibanyez@vicentmarroixest.cat

Vídeo “Escuchando al Juez Garzón”