Calp i el Parador d’Ifach, per José Luis Ferris

En 1934, en plena II República, tres il·lustres de les nostres lletres i la nostra música es van deixar caure per la costa alacantina de la Marina Alta per a admirar de prop els paisatges del mestre Gabriel Miró. Parle del compositor Óscar Esplá, del poeta Jorge Guillén i del polifacètic Juan Guerrero Ruiz. Aquest últim era, entre altres mèrits, secretari de Juan Ramón Jiménez i “cònsol general de la Poesia Espanyola”, segons paraules de Federico García Lorca. La seua amistat amb els poetes del 27, la seua excepcional relació amb Miró i la tasca d’animador cultural (va fundar, entre d’altres, la revista “Verso y Prosa”) es completava amb la seua tasca de traductor d’autors com James Joyce, David H. Lawrence i Valéry Larbaud.

Aquell estiu de 1934, Juan Guerrero portava tres anys exercint el càrrec de secretari de l’Ajuntament d’Alacant i no va desaprofitar l’ocasió de viatjar fins a Calp i propiciar un fet que, amb prou feines un any més tard, va provocar la construcció del primer establiment turístic del poble i del litoral. Així ho narrava el mateix Guerrero Ruiz al llibre d’honor de l’establiment: “Un estiu en què el nostre propòsit de passar uns dies al costat de l’Ifach amb el gran pintor anglés Christopher Hall, es va frustrar lamentablement, va sorgir en mi la idea de fundar aquest Parador. Les dificultats de tot gènere s’acumulaven invencibles quan vaig trobar dos decidits col·laboradors: l’Arquitecte Miguel López González i el batle de Calp, Antonio García Sapena. Junts vam realitzar el miracle. El dia 25 de maig de 1935 s’inaugurava amb gran alegria i bons auspicis, el “Parador de Ifach””.

En realitat, l’hotel va ser fundat per Manuel Giner Ivars, veí de Benissa, i el citat Antonio García Sapena. Va marcar una fita en la història de l’hostaleria provincial i el seu èxit va ser absolut des del dia en què va quedar inaugurat. Aquell parador alçat sobre les terres que la societat Giner-García havia comprat a Juan Ronda “Babós”, havia nascut com a espai selecte per a una clientela indubtablement distingida. En ell s’allotjarien polítics com Manuel Azaña i Indalecio Prieto als pocs mesos d’obrir les seues portes. Ja es respiraven aires de combat però ni tan sols la Guerra Civil o el temps en el qual va ser requisat l’hotel pel Front Popular van impedir la seua ampliació i desenvolupament. Així, pocs anys més tard, es va desfer la societat i Manuel Giner Ivars va deixar el parador per a dedicar-se a la gestió de la històrica Venta La Chata, propietat de la seua esposa Francisca Cabrera Bañuls. D’aquesta manera, la titularitat de l’establiment quedava a les soles mans de García Sapena i, sobretot, en les de la seua dona, donya Pilar Vives Santacreu, ànima de l’hotel i veritable artífex del seu prestigi i de la seua popularitat.

Durant la postguerra i fins la dècada dels 60, per aquell local van circular personatges d’allò més popular i divers: Hemingway, Azorín, Pedro Laín Entralgo, César González Ruano, Carmen Conde, Amanda Junquera, Raf Vallote, Ava Gadner, Orson Welles, Bette Davis, Gerardine Chaplin, Joseph Cotten, el príncep de Prússia, Adriano del Valle, María Félix, Carmen Laforet. “El que vulga donar-se una lleu idea del paradís -escrivia el mateix Hemingway-, que passe uns dies al Parador d’Ifach, i després ho comprendrà”.

I la veritat és que al novel·lista nord-americà no li faltava raó ja que a la bellesa de l’enclavament i al clima paradisíac calia sumar el tracte acollidor de la seua gent i el plaer d’allotjar-se, com a casa pròpia, en una luxosa habitació de l’hotel, sempre a l’empara i a cura de donya Pilar Vives, tota una mare, i de Pilar García després, quan la propietària va faltar en 1962 i es va fer càrrec la filla de l’establiment amb iguals manyagues i atencions. Va ser per aquestes dates quan va caldre canviar el nom primitiu, “Parador de Ifach”, pel de “Paradero de Ifach” per exigències del règim. No van voler els amos cedir el negoci a l’Estat ni sumar l’hotel al projecte de Paradors Nacionals promoguts pel ministre Manuel Fraga Iribarne. No obstant això, va sobreviure a tota amenaça, a les èpoques de fam i als plans de desenvolupament, a totes les crisis conegudes; a totes menys a la plaga de l’especulació urbanística.

Ara, sobre el vell solar de l’hotel, a la vora de la cala del Cantal Roig, s’eleva un edifici de ciment sense ànima. Si pregunten a algun vilatà informat li dirà que fa onze anys que van enderrocar l’establiment. “El parador va tancar les seues portes al febrer del 98 -ens explica un cambrer de la zona-, però no vaja a creure que algú va plorar per això. L’oferta de la constructora Calport Marbella S.A. no es podia rebutjar. A més, es va comentar que la propietària, donya Pilar, estava fins els nassos del negoci i tenia tota la raó: portar un hotel era molt de treball per a una sola persona”.

Aquests dies, en visitar el Museu Arqueològic d’Alacant i contemplar de prop l’exposició “Calp: arqueologia i museu”, no sé exactament per què, la bellesa i el record del vell parador han ressuscitat davant els meus ulls. La fabulosa mola rocosa de l’Ifach, la lluminosa imatge dels Banys de la Reina, m’han portat de cop les velles paraules de Juan Guerrero Ruiz: “va sorgir del mar blau davant els meus ulls encès i gloriós de sol ponent”.