Carta al Canfali

Pel seu interés reproduïm aquesta carta enviada al diari CANFALI i trobada a la web del Departament de Llatí de Pedreguer:

No pretenc queixar-me dels preus delshabitatges, que en molts casos obliguen el pobre treballador a complir una “condemna” de 30 anys de pagaments, tampoc dels paranys legals dels quals es valen els excel·lentíssims ajuntaments per a obligar els veïns dels seus pobles i ciutats a vendre les terres heretades per generacions per no poder pagar el preu de la urbanització del terreny, no proteste en contra dels projectes de construcció de macrourbanitzacions que no s’adapten als plans d’ordenament municipals, ni de camps de golf innecessaris per a atreure un turisme d’elite a una terra pobra en aigua.

La meva queixa va dirigida cap a la vergonya, vergonya que alguns no coneixen, vergonya que els sobres de les comissions han de tapar folrant els forats de les consciències extingides dels alcaldes i regidors, que per al que els interessa “lluiten” obertament al costat del seu poble, com un més, i per al que no, callen la veu i mantenen el secretisme.

La gran feta que m’ha exhortat a enviar aquesta queixa és la de l'”Excel·lentíssim” ajuntament de Benissa. Hi ha a Benissa dos cementiris, un nou i un vell, ja en desús des de fa anys, en desús significa que, a pesar que encara hi havien nínxols dispobibles, fa anys, des que es va construir el nou, que no s’enterra allí ningú, però fins fa poc encara es podia visitar per a honrar la memòria dels difunts que allí reposen. D’un temps a ara es va promoure el trasllat de les restes del cementiri vell al nou, bé en nínxols, bé en l’ossera que es va construir per a tal fi. el cas és que no totes les restes han estat traslladades, hi ha difunts que es van perdre en la memòria, uns altres que no van poder ser desenterrats degut al fet que estan enterrats en el sòl, en una fossa sobre la qual en alguns punts van créixer arbres que les seves arrels van atrapar algunes restes que, desgraciadament per a les famílies interessades, seran irrecuperables. Però aquesta terra, en la qual jeuen restes, aquests vells nínxols en els quals encara queden cossos, són el sudari dels avantpassats de Benissa, el seu lloc de descans. Què hauria de fer-se amb aquestes terres sagrades? Sagrades per representar la memòria dels avantpassats, sagrades per rebre en el seu ventre els mateixos fills que van veure néixer. Tal vegada construir un parc, erigir un monument en memòria d’aquests avantpassats, tal vegada un jardí, un hospital?

NO, NO ÉS AQUESTA LA IDEA QUE HA TINGUT L”EXCEL·LENTÍSSIM” AJUNTAMENT DE BENISSA.

Les persones que representen el poble de Benissa, les quals diuen mirar pel nostre benestar, pel nostre patrimoni històric, cultural i mediambiental, han considerat que el més adequat és PARCEL·LAR el cementiri i “Vendre” aquestes parcel·les perquè qui les adquirisca construïsca sobre el sudari dels nostres avantpassats allò que els plaga. Tal vegada un edifici d’habitatges, tal vegada una discoteca que anime les tristes nits del vell cementiri, tal vegada un comerç on les ànimes dels difunts puguen anar a comprar… ahhh, però no, ells no venen les parcel·les, les canvien per altres terrenys d’inferior valor, així que no se’ls pot acusar de semblant blasfèmia, i ben segur ens informaran amablement que les restes del cementiri vell, han estat totes extretes de la terra.

I és cert? Tots els nínxols estaven buits? Les fosses comunes han estat buidades? S’han aixecat tots els cadàvers? S’ha fet segons el procediment legal a seguir en aquests casos? I si així és…digueu-me, senyors, on han anat a parar aquestes restes de difunts, que han fet amb ells? Han considerat que el millor per a la seva memòria era reciclar-los en l’ecoparc o els han reservat la bona destinació d’un abocador? Amb quin dret parcel”len i “venen” les terres que alberguen la memòria dels nostres ancestres? Per ventura el cementiri vell no és patrimoni històric i cultural? Envege països com Alemanya on els cementiris es tenen per llocs sagrats, s’enjardinen i es cuiden convertint-se en llocs idonis per als jocs, els passejos i l’honra dels difunts.

Espere que els senyors de l’ajuntament comprenguen que el dia de demà no voldran ser una de les ànimes desventurades que han de conformar-se amb el repòs etern sota la trista tomba de formigó dels fonaments d’un edifici qualsevol. I espere que les ànimes dels morts estiguen apaivagades i conformes, doncs en cas contrari malament futur augure per a qui gose pertorbar el seu descans envaint el seu estatge d’eternitat amb l’enrenou de la vida urbana.

Fins a aquí arriba l’especulació, fins als cementiris.