Carta al Pare Melchor de Benissa; per Joan Josep Cardona

Reverendíssim pare:

En primer lloc no vull oblidar-me del tractament de respecte. Ara reverendíssim pare la gent es tracta de “tio o tia” i als que tenim certa edat ens ometen el vostè i ens parlen de tu. Diuen que això ho fan per coses de la democratització, però confidencialment li dic que és per manca d’educació. A vostè i a les dues generacions posteriors ens educaren en la consideració i el respecte. Així les coses passe ara a felicitar-lo pel seu cent cinquanta aniversari de naixement. No voldria jo, i ja que les entitats oficials no ho fan, caure en oblit i que passés aquest any sense recordar als seus paisans qui era vostè. Fa ara cinquanta anys aquestes coses les portàvem al seu poble amb finor i agraïment. Van ser memorables els conferenciants que van portar a Benissa per glossar la seva figura i després férem un llibre. Vivíem uns temps on quedant encara persones que a vostè l’havien conegut en vida volien agrair-li moltes coses. La primera és que gràcies a vostè el nom de Benissa era conegut arreu de tot el món. Vostè tenia el comandament de 30.000 frares esparsos des de les missions de la selva de Bolívia a les universitats més prestigioses. Com en els dies d’aquell recordatori ja començaven a construir-se cases per la Fustera que compraven famílies alemanyes no era estrany saber que la seva personalitat era més que coneguda en països tan avançats.

Li vam fer aquell recordatori perquè de quan en quan s’ha de quedar bé i ser agraïts. I aquella gent actuava amb conseqüència perquè havia vist el seu retrat exposat en la sala de sessions de l’ajuntament, el seu nom retolant un carrer, un grup escolar dedicat i la làpida sepulcral al mig de creuer de l’església. És a dir que tenia memòria. Una consideració que ens emplenava d’orgull en saber que era l’única personalitat benissera que tenia entrada a la “Gran enciclopèdia Espasa”, que venia a ser en aquells anys l’actual “Vikipedia”, que tot s’ha de dir també està vostè ahí recollit.

D’ençà aquells dies a les hores presents han canviat moltes coses. De les ja dites al principi i de les que han sobrevingut dia rere dia. Ara la memòria, reverendíssim pare, és molt curta. Fixes que la gent ara està informada al moment i utilitza unes coses que es diuen “whatsapp” que van dins d’uns aparells que es diuen “mòbils”. En tal forma tenen informació que si a primera hora del dia d’una notícia que és de color blanc a l’hora de sopar és negra. Tampoc ens podem fiar massa de la ràdio o els diaris. Vostè no és notícia. Si vostè fos un alcalde o una alcaldessa de la comarca podria eixir tots els dies i dir alguna que altra cosa. Però no crega sa reverendíssima que sortirien d’ells i elles aquells pensaments tan ben ordits que li arreplegà taquigràficament un cronista de Madrid i que després el bisbe que el va escoltar ho va manar publicar. No, estimat pare Melchor, ara les notícies es paguen i es firmen uns convenis entre ajuntaments i la ràdio o els diaris i parlen dels miracles que fan aquestes il·lustríssimes personalitats que ens governen. Ja sap que vostè, fill del seràfic pare Sant Francesc, vivia d’almoina i aquests luxes de publicitat són per la gent franciscana un pecat. I per a molts altres també, no crega.

Així que com veig que s’acosta el fi d’any i ara les autoritats de tota mena prou tenen posant llumetes als carrers, i, si són molt mirats amb les coses de la caritat deixen un carret solidari a les portes dels supermercats ja no queda temps per a dir alguna cosa de vostè. I mire que vostès això de la solidaritat la practicaven dia a dia, amb la sopa als pobres, o vivint entre ells a les selves o als suburbis com el pare Angel de Carcaixent en el barri de Ciutat d’Asís d’Alacant i anys i més anys. Però ja sap, que vol que li diga? Vivim temps d’instant, de moda. Tot és molt “virtual” és a dir que recorda aquella frase que vostè va dir en una d’aquelles conferències sobre la raó i la fe en què començava “..si cabalgáramos en un rayo de luz”. Però el seu raig de llum era culte i radiant. Ara, que vol que li diga?

Així que, reverendíssim pare, no ens tinga massa en compte aquest oblit dels seus paisans i paisanes i accepte aquest modest recordatori com a única referència de que vostè existí i d’una o altra forma propagà el nom del nostre poble per eixos mons. Que, a més fou gratuït i sense necessitat de donar constància als pressupostos. Sí, ja ho sé que el sant pare Sant Francesc dia allò de “estimar més que ser estimats”, però també allò de “pose llum on hi ha tenebres”. Besa la seva mà aquest seu paisà.