Carta oberta al meu poble; per Ana Mª Ronda Femenia

Alacant, 18 d’abril de 2020
Carta oberta al meu poble.

La meua finestra mira cap al nord. Entre edificis de nou plantes, sobre teulades roges i baix uns núvols espessos i negres, distingisc la silueta emboirada però familiar de l’Aitana. En obrir la finestra els teuladins se senten des d’ací dalt, “piú, piú, piú”. Són els únics habitants lliures de veritat que queden en este món estrany que ens ha tocat viure a tots, en esta primavera distòpica, irreal, de pel·lícula de sèrie “b”… però ben certa.

Els dies passen un darrere l’altre, amb monòtona cadència i el meu cap no sap molt bé quin dia és avui. Mire l’agenda on apunte les tasques diàries del meu teletreball i m’adone que és dissabte… 18 d’abril! En aquell espai hi ha apuntat en lletres majúscules i subratllat amb fosforescent “Dia del meu pregó a Benissa”, i m’agarra un nuc en la gola de pena, i, per què no dir-ho, alguna llàgrima cau. La certesa subratllada no fa massa temps en l’agenda l’ha esborrada del món real una plaga de proporcions bíbliques, un virus —maleït siga— que s’ha emportat, de colp i repent, persones estimades, les il·lusions i tantes coses materials i immaterials que escapen a qualsevol quantificació del nostre esperit i la nostra tranquil·litat.

La mirada des de la finestra torna a l’Aitana i jo sé que més enllà està el Puig Campana, que més enllà està Bèrnia, i que quan passes el Mascarat veuré el Penyal d’Ifach i, aleshores brollaran els pins dels Lleus, i cercaré la Solana, pasaré per la Foia de la caseta de la iaia Carmen i que, poc després, ja estaré enfilant la eixida a Benissa. Allí estic ara amb tots vosaltres encara que no estiga. El meus ulls, el meu cos i el meu cap ha estat i estarà sempre lligat a la meua terra, a la gent que forma un poble de voluntat fèrria i sentiments fondos. A un poble capaç de unir-se al voltant de una festa que va nàixer de la necessitat de fer front a l’adversitat, a la poca pluja o a la falta d’expectatives en una terra difícil de treballar. Som el mateixos, tots al voltant d’un símbol, la Puríssima Xiqueta, la nostra senya d’identitat més poderosa, el nostre talismà protector.

Festes en quarantena, però avui s’encetaven i avui vos dic que no hi ha força més gran que el pensament positiu, la unió, la fermesa en el convenciment que, vinga el que vinga, units tornarem a ser el que millor sabem ser: benissers, ni més ni menys. Que no és poc!

Ens veiem, més prompte que tard.
I rebrotarem.

Ana Mª Ronda Femenia,
“Ana Carrull”
Pregonera 2020