Cercats pel foc; per Joan Josep Cardona

La nit del diumenge estava pastada de mort. A vora les dotze ens envaïa un silenci absolut. Era un dels pocs instants en que el trànsit d’automòbils és quasi inexistent. Impressionava. No era el repòs calmat que sobrevé al final de l’estiu. El d’quelles nits serenes, discretament fresques i on apleguen toves les alenades de l’olivarda i el fonoll remullades per la rosada. Era, al parlar del Dant ora inminician le dolenti note. Absenta de qualsevol vent. Com una pastosa i densa concentració de fum covat, de llenya no cremada, si no socarrada. A mena de fumerola viatgera pujava pel barranc d’Orxelles un baf ardent, aspre, irrespirable. Cremava allò que se li sol dir impunement “La Cumbre del sol”, el sagrat territori dels pescadors de vida arriscada, el pastoral i eufònic Puig de la Llorença, terra de grecs que a sota l’ombra d’una alzina menjaven una llesca de pa untada amb una gota d’oli.

I així, secularment acostumats a les grans tragèdies miràvem resignats com la pluja de cendra cernia sutja amarga sobre el sec terme de Benissa. I en obrir l’albada entre núvols bruts miràvem a sota la vella Solana com una densa columna de fum s’abraçava amb la del Puig socarrat. Era el negre presagi d’una jornada solcada del ronc tronar dels hidroavions en una heroica lluita contra el poder destructor de la flama. Aplegaven els diaris amb els comentaris de tots aquells que saben i que analitzen aquestes desgràcies amb la freda dissecció de les causes, amb les expressions doloroses de qui ha perdut casa i pertinences, amb les declaracions polítiques i amb la inclusió dels perfils que els psicòlegs han pronosticat per al criminal que ha matat la bellesa, la vida i l’esperança.

Rafael Delgado, professor de la Universitat Politècnica de Prevenció d’Incendis forestals, i Eduardo Rojas, degà del Col·legi d’enginyers de Monts foren entrevistats per a dir la seva d’aquest desastre. Tots dos diuen (Levante 6/9/2016) que aquestes urbanitzacions viuen sobre una bomba de rellotgeria. Són molt difícils d’evacuar, tenen dificultat per entrar els camions de bombers i damunt estan habitades majoritàriament per persones molt majors amb problemes de mobilitat i amb dificultats per entendre els avisos no fets en el seu idioma. El 90% de les poblacions amb aquesta mena d’urbanitzacions no tenen plans de prevenció contra incendis. Els residents, front a un incendi, no saben si anar-se’n, o quedar-se. La Comunitat Valenciana precisa, diuen ells, d’un Pla d’ordenació Forestal. Les dos autoritats en la matèria prossegueixen donant raons i explicant el perquè aquests desgraciats accidents es produeixen i com es podrien evitar mals majors de fer-se les coses com cal.

En l’any 1987, en ple destrellat general, en l’eufòrica assumpció de que hi havia que urbanitzar fins la pròpia vora de mar apareixia un ample reportatge sobre els problemes que aquesta urbanització, que començava a construir-se, hauria de tenir en el futur. La revista “El Temps”, número 141 corresponent al 7 de març de 1987 dedicava un ample reportatge sobre la massiva urbanització del Puig de la Llorença (perdó per la meua impertinència, “Las Cumbres del Sol”, i perdoneu-me també si en algun moment se m’escapa Tros de la Retora i Les Calsides en lloc del “civilitzat” topònim de Montemar, o Toix en compte de “Maryvilla”). En eixe reportatge apareixien les opinions del catedràtic de Geografia Física de la Universitat de València, el prestigiós Vicent Maria Rosselló o del titular del Departament de Geologia de la mateixa universitat Fernando Robles.

Aquell reportatge naixia de les denúncies i manifestacions que ecologistes, catedràtics i gent amant de que les coses es feren amb serietat s’expressaven en un moment on els polítics de tota mena recolzaven la destrucció massiva de la nostra costa. El reportatge era tota una serena reflexió que aquella nul·la planificació, feta en nom del “progrés i de donar jornals”, en algun moment hauria d’originar seriosos problemes, que, per fortuna, i donem gracies a Déu, no ha afectat en aquest incendi la vida de cap persona. Les hemeroteques estan ahi per donar, noms, pels i senyals de com de mal es planificava i amb quina alegria parlaven els polítics i com de sabuts i patriotes eren aquells creguts urbanitzadors.

Algun polític benisser, persona llegida i culta, i de la passada legislatura, per suposat en la resignada oposició, donava la veu d’alerta sobre l’absència en Benissa d’un pla a seguir front a calamitats com aquesta. I la nostra zona costera està, també, precisament sobre un polvorí. Com polvorí ho son també els voltants de Benissa per la zona sud amb la pèssima gestió de les pinedes. I essent això ja un perill evident cal recordar que el règim de pluges (637 litres en 2013, 230 en 2014, 254, en 2015 i 143 litres en el que portem d’any) ens avisa de com de severa és la sequedat del terreny i com amb un no res es podria originar una tragedia. La nostra generació no n’ha coneguda una altra de tant dura. Una simple burilla de cigarret llençada a les voreres de l’autopista per Oltà acabaria amb la rica pineda de Lleus i Cassamia. I així el propi voltant del centre urbà no està exempt d’un perill constant. Comprovable i a la vista que per això allò es diu “El mirador del Pla dels Molins”.

Al produir-se una catàstrofe com la que hem patit aquests dies ve a continuació la tasca policial d’esbrinar les causes i trobar els culpables. Però l’encomiable actuació policial, tant en la persecució del delicte, com la seva entrega en l’extinció del foc mai està ben exaltada. També caldria advertir seriosament de les poques, o inexistents accions previsores als qui tenen el deure de mirar per eixes coses. Passa el moment de pànic, i torna la calma. Són els polítics que ens toca patir, qui per tapar les seues culpables omissions, prometen reforestacions, plans de superació i… un no res, i mai més ben dit, tot queda com “fum de canyot”. Ens recomanen calma calma, molta calma, prudència i reflexió. Convé després del panorama desolador fer-los viure eixa reflexió en la carn de qui ha perdut la casa, dels que hem perdut per sempre un paisatge virgilià i d’aquells que, desenganyats de tot ens hem manifestat denunciant abusos urbanístics, escridassat i, al remat fer-nos de mal voler. I ara què?.