De cara a les eleccions; per Joan Josep Cardona

No és cert que a edat avançada, segment on estic inclòs, no dediquem atenció a les coses públiques. És tan humana aquesta necessitat que tan sols cal recordar el paper fet per Montaigne quan ancià i malalt evita amb la seva actuació una guerra civil en el conflicte dels reis Enric III de França i el seu parent Enric III de Navarra. Intentar fer un actual paral·lelisme entre aquell segle XVI i l’actual no és el que fa al cas. Simplement és un recurs literari per testimoniar que no som indiferents amb les coses del nostre present. I el més actual que tenim a mà són les eleccions municipals en la geografia la més pròxima i que és la nostra.

Dins de la comoditat que en proporcionen els mitjans de comunicació digital o el simple full de propaganda enviat al domicili puc assabentar-me del contingut del programa de les formacions que es presenten. El confeccionen llistes compostes per gent jove. Correspon al normal relleu generacional. I a més gratifica saber que el componen persones amb una formació universitària o similar que dóna solvència de preparació. I afegirem que siguen de la formació que siguen tenen la noble decisió de servei al seu poble.

La lectura del programa que ens ofereixen intenta tocar tots els pals dels anhels de la ciutadania. És un equilibri entre aquella petició que pot fer una persona que demana que li arreglen els clots del carrer i l’optimisme d’un jove aspirant a una regidoria amb el transcendent del seu projecte particular i que vol dur a efecte. Ben mirades les coses la correspondència entre els interessos particulars i els del futur representant municipal són semblants. És el dia a dia tranquil, sedant i somnolent de la nostra realitat benissera. En definitiva: calma i absència de pretensions superiors. Em recorda allò de “Haga como yo que no me meto en política” i que a nivell local fou la resposta d’un vigilat polític que li amollà a la parella de la Guardia Civil que “Nunca se clavó en política”.

Amant de les referències que m’ofereix la perspectiva de la nostra història, (dic la gran), anhele sempre tornar a veure aquells dos esclats de llum que ens oferiren els nostres avantpassats. Primer els de finals del segle XIX i els inicis del XX amb aquella generació capaç de fer un pla urbanístic genial (nova església, plaça i carrers adjacents) o la de la II República quan pensà en una industrialització de la mà d’obra provinent del camp, l’inici del comerç del raïm i la creació de diverses i dinàmiques societats cíviques. I també, perquè no, la primera legislatura de la recent democràcia. I així obrint els diaris buscant l’actual informació de la meua Benissa mai veuré cap notícia il·lusionant que no supere els modestos afanys de petits grups tan voluntariosos com de migrada volada de perdiu.

De tant en tant alguna veu solitària i inconformista apareix i opina queixant-se d’aquesta somnolència i proposa un model de poble que es fonamenta en tota aquella matèria prima que prové de les possibilitats i valors que atresorem. És el que se sol dir “fet diferencial” i que qualsevol curiós pot llegir en el treball de rigor històric que patriotes benissers han estat publicant darrerament. Evidentment no podem competir amb un model turístic d’un Calp o el de Teulada-Moraira. O també de l’èxit de les iniciatives de Xaló.

Cal buscar eixe distintiu que done nom a una “marca”. Treballar la “forma de ser benissera” es parar l’orella a les inquietuds i suggeriments de la ciutadania i potenciar totes aquelles iniciatives que generosament li posen a l’abast al senyor regidor o regidora. No van en el seu programa electoral però estan dins de la riquesa creativa popular d’un poble com Benissa que un dia fou conegut per l’historiador Figueras Pacheco com “el pueblo mas animado del partido judicial”. Animar en la segona accepció del diccionari significa excitar a l’acció i en la tercera donar moviment i vida a un poble. Solen ser sacsons emocionals que posen una fita remarcable en la seva història i de vegades poden passar segles i segles sense moure un dit a l’espera de que caiga la bacora. En eixes estem.