De la fil·loxera a la xylella; per Joan Josep Cardona

L’entrada de Benissa al segle XX ve acompanyat a parts iguals de desconcert i de vitalitat. Aquella societat viu dies d’angoixa. Convalescent de la terrible tempesta que a setembre de 1894 havia delmat les collites viurà el mes de juny de 1901 la dura prova d’una pedregada històrica. Són dos tragèdies que tenen continuïtat amb la invasió de la fil·loxera. La més important font de recursos econòmics fonamentats en l’explotació del raïm de moscatell està en perill. Les dues collites posteriors a la pedregada s’han de limitar a la pura recuperació del cep. Les podes han de reduir els caps i les mondes deuen ser molt rigoroses. L’ajuntament, sota la presidència d’Antoni Cabrera Ortolà, celebra sessió el 8 de gener de 1900 i es constitueix la comissió de seguiment de la fil·loxera. La malaltia no compta amb un remei eficient. S’intenten mesures profilàctiques com desinfectar les ferramentes de treball amb aigua bullint. Altres opcions, com la d’injectar els terrenys d’una solució de sulfur de carbó és una mesura cara i de poca efectivitat. El brot inicial de la malaltia es produirà al terme de Benissa l’any 1905 i a la partida de Benimarco. Poc després es detecta un focus a la partida de Sant Antoni i, a tall seguit tot el terme està infectat.

L’alternativa no fou altra més que procedir a l’arrencament de les plantes velles i substituir-les per noves plantacions del peu americà del gènere “Riparia” i “Berlandieri” que en l’escala de resistència de Ravaz són les més recomanables. Malgrat que en l’anuari del Ministeri d’Agricultura de l’any 1946 continuava tot el territori peninsular declarat com a zona infectada era possible trobar-se en alguns llocs zones que s’havien lliurat de la malaltia. Nosaltres mateixos teníem al terme d’Utiel una fanecada de vinya “cencibel” de peu original. A Benissa sobrevivien en temps de la nostra infància alguns peus centenaris als quals alguns llauradors denominaven “vers”.

Front a eixa situació de derrota apareixen veus que conviden a la lluita. L’any 1905 emergirà en el diari “El Centinela” la proclama del capità Cabrera que sota el títol de “No apurarse” intenta convéncer als propietaris rurals benissers sobre la conveniència d’un canvi de cultius. Apostarà per plantacions de tabac. La vitalitat que hem enunciat al principi es manifestarà amb eixa veu de la il·lusió, l’inici de les obres del temple parroquial i el naixement de les petites indústries del moble i maquinària agrícola. La Benissa d’eixe temps té fe en el futur i troba a uns ciutadans disposats a no rendir-se.

A hores d’ara, i en el centenari d’aquella dura prova el camp benisser té erradicada la fil·loxera però viu la plaga de la Xylella de l’ametler. La solució és tan radical com aquella que hem enunciat. S’han d’arrencar les plantacions. L’ametler és un arbre que al terme de Benissa té mala sort. Veja’m. Quan l’any 1796 el botànic Cavanilles aplega a Benissa comenta que els ametlers tenen poca vida. Opina si és a causa que a sota d’ells es sembra cereal o altres causes que ignora. I tal com dirà el capità Cabrera quasi un segle després proposa plantar altres varietats arbòries. Més sembla que en l’actualitat les normes governatives no ens permetrien substituir-los tal com era el pensament de l’il·lustre geògraf i botànic.

I és que l’ametla és un producte agrari tradicional i de gran valor econòmic. No menys que allà en l’any 1403 el benisser Domènec Jorro venia 3 càrregues a Pasqual Blanch, comerciant de València. I si incloem a eixa càrrega per a consum humà la “goma”, que com hoste molest tenen els arbres, les arroves que el taulatger de Benissa Joan Torres fa pagar com a taxa de peatge a uns comerciants de pas per Benissa l’any 1606 ja tenim documentat que fins d’eixa malaltia es treia producte. Inclòs, com detalla el llibre de comptes de Josep Feliu Rodríguez de la Encina de l’any 1870, la corfa era venuda per a produir cendra per a elaborar lleixiu. Amb el referent de Cavanilles, amb el no menys important de Madoz i el cens de la “Hermandad de Labradores y Ganaderos” de Benissa de l’any 1965 que li dedica 200 hectàrees, mostra que després de les 2.258 plantades de vinya, l’ametler és un producte en plena producció i molt rendible.

Aquella preocupació ciutadana de l’any 1900 ara la tornem a viure. Els afectats, o no, per les ordres d’arrencament dels conreus d’ametler surten al carrer en protesta. És una actitud de vitalitat. També d’amor per la terra. Quan el pollanc de “capa i mona” que creix a una punta del sequer del meu Pla de Molins ha vist morir als seus germans de “rumbeta” o “atzuviana”, ha compartit amb nosaltres instants d’angoixa i li continuen florint cada primavera les seves flors blanques no fa altra cosa més que recordar-nos “l’Indesinenter” (continuar, lluitar) d’aquell que es deia Salvador Espriu, que era poeta, estimava a la gent i a la seva terra i tan sols per la flor de l’ametler digué allò de: “El saber d’aquest poble del qual nosaltres som/ legítims fills, hereus i servidors alhora”. Que és l’actitud que ara se’ns reclama de tots nosaltres.