De la paremiologia: Misa Caballeros; per Joan Josep Cardona

Sabuda és la persistència social a sotmetre’s a l’esterilitat de l’oblit. Desmemoria que únicament és acceptable quan té fins terapèutics destinats a passar pàgina dels efectes d’un succés amarg. L’amnèsia no deuria entrar quan el record es correspon amb aquells actes personals o col·lectius que ens revelen que som éssers capaços de fer coses sublims. Si ens adonem bona part de les notícies de més impacte i èxit són aquelles que ens revelen la cara negra de la civilització. Quan existeix un intent de parar l’atenció en tot allò de bo que dia a dia fa moure el món eixa breu gasetilla, siga en format escrit o pels mitjans audiovisuals, mai gaudirà del sacsó emocional que origina una banalitat. I d’això els diversos programes d’entreteniment, com a perfectes coneixedors de la realitat i demanda fan l’efecte de pluja lenta que assaona els enteniments i tergiversa la veritat.

El portuguès Fernando Pessoa en el versicle 104 del seu “Llibre del desassossec” raona sobre aquest desatent social i diu a l’efecte: “Cap idea brillant aconsegueix entrar en circulació si no és afegint algun element d’estupidesa”. I recordaran les pacients persones que tenen la bondat de seguir-me en aquest intent de recuperar les nostres frases fetes que en la darrera entrega parlava del significat de “Has dit cabra, Mateu?”. Una observació que tracta d’advertir quan una informació, notícia o paraula assenyada no causa impacte en els oients.

Cap frase feta, i de l’estil de les que tractem de recuperar no es formula sense observar l’immens cabdal de saviesa popular que l’ha creada. La seva desaparició en el llenguatge col·loquial és un fet inqüestionable. Barrinava en eixa reflexió el professor A.M. Badia i Margarit quan prologava el diccionari de locucions ordit per Joana Raspall i Joan Martí al dir que la contundència actual del “basic english” en que farcim les converses condiciona l’ús d’un tresor lingüístic llegat pels nostres majors. Un dels exemples, dels molts que s’han perdut és l’expressió “Misa caballeros”. El seu significat es correspon quan en una conversació i després de reiterar una i cent vegades una veritat no és advertida, voluntària o conscientment per l’interlocutor. Tan sols, quan després de molts minuts de conversa fa efecte és quan definitivament és notada i acceptada. En eixe instant l’autor de la idea, missatge o proposta exclama joiós “Misa caballeros” que és l’equivalent a “ja era hora”.

Absolutament convençut de que les paraules de Fernando Pessoa son d’una actualitat que escandalitza en reaferma que vivim en un món ple de sords atordits per un guirigall que impedeix pensar i després respondre amb calma. L’interès de cloroformitzar amb la conseqüència immediata de la desgana de fer un esforç per entendre les coses es comprovable quan vostès engeguen els tele diaris i es deixen conduir per les mitges veritats. Els estan portant dins del que solen dir “diversitat d’opinió“ plural i no sempre positiu fent l’efecte contrari del que proposa seriós, cabdal i mesurat el “misa caballeros”. Així que paren l’orella, estiguin atents i traguen les seves conclusions tirant mà o bé de la pròpia instrucció o de la riquesa de la paremiologia. Calma, seny, prudència i passa curta. No correm ni ens atrotinem que les preses mai porten cosa bona. Clar és que són efectives si prèviament està emparat amb el sentit de les garanties.

Suposarem que vostès ciutadans i ciutadanes interessades per les seves immediates preocupacions, i que seran de l’àmbit local, eleven eixa conversa a la persona que consideren ha de donar resposta a la seva inquietud, i donades les tradicionals bones formes, educació convencional amb això que ara es diu políticament correcte l’escoltarà amb cortesia. Això per descomptat per ser precepte de bona criança, però de que li preste atenció i accepte satisfer les seves bones intencions els asseguro que mai podran tenir vostès ocasió d’exclamar allò de “misa caballeros”. Els aconsello que no es pertorben, ni es facin de mala sang. Per exemple: acaba d’aparéixer, i ja en segona edició, el darrer llibre de Manuel Vicent (Una historia particular). Quasi un llibre de memòries. En tal experiència, com correspon a un home ancià que ha vist podades moltes iniciatives abocades al silenci, cita a Borges en la pàgina 193. I diu així: Tots caminem cap a l’anonimat, però tan sols els mediocres apleguen una mica abans. Frase que incita a l’oblit, a l’abdicació i a la mort d’il·lusions. No renuncien vostès a predicar i predicar fins que tinguen ocasió de que els entenguen. Aplegats a eixe punt exclamen això de “misa caballeros”. Tan sols falta que els facin cas. Això són figues d’altra panera.