De les notes del capvespre; per Joan Josep Cardona

Un dels darrers llibres de Josep Pla, el que correspon al número 39 de la seva obra completa, porta per títol “El viatge s’acaba”. Era per la tardor de l’any 1980 quan l’escriptor redacta unes breus paraules per al pròleg de la nova edició. En eixe moment Josep Pla té 84 anys. Pocs mesos després moriria. El llibre és un recull de notes que va de 1967 a 1968 i segons l’autor és obra del tedi, lectures desordenades i la soledat. Adverteix en les lletres inicials que el lector no trobarà allí cap pensament sublim ni cap fet extraordinari. Però això no lleva perquè la seva lectura es faci interessant. Marina Gusta, responsable de la seva ressenya bio-bibliogràfica apareguda en la “Història de la literatura catalana” en el volum dirigit per Joaquim Molas deixa caure que són les escorrialles de la copiosa obra de Pla. Però és també la reflexió final que ens planteja l’autor quan adverteix que li aplega l’ocàs vital. Apareixen sinceritats i confessions. I ara, més recentment es rasca el calaix de les notes inèdites i es publica en l’any 2017 per Francesc Montero “Fer-se totes les il·lusions possibles” advertint als lectors que Pla és l’observador agut de les malalties del país.

Poc temps després de la seva mort es va crear en la Safor i la Marina Alta un grup intel·lectual sota el títol de “Per una vida planiana”. Molts dels lectors habituals de Josep Pla ens adherirem a tal iniciativa. Les il·lusions es marciren poc després de nàixer per quan les ambicions del projecte eren complicades de portar-se a efecte. Rebaixat el llistó aparegueren altres iniciatives com “La taula del bon sopar”. Es pretenia que fos un lloc d’encontre on a més de retrobar el gust per la nostra cuina tradicional es mantindrien tertúlies de cert nivell que tenien com a fi comú parlar de la realitat de la comarca. La bona acollida que va tenir en el teixit empresarial més representatiu i de mentalitat oberta al progrés de la nostra terra afavorí que la intel·lectualitat del moment s’adherís als sopars. L’aportació d’aquest col·lectiu fou remarcable i en alçar-se la reunió havia quedat entre els assistents una il·lusió de què la comarca havia entrat en un carril de modernitat on es discutien temes de molta molla.

El “fer-se totes les il·lusions possibles” fou el recurrent diàleg que aquella generació que ara va per la setantena d’anys posava en la tertúlia de la sobretaula. En aquells moments li corresponia el paper de ser la societat dinàmica que actuava com un referent a tenir en compte quan s’havia d’argumentar que eixe era el camí confrontat a la dèria del macro urbanisme que estava destrossant la nostra comarca. Molts d’aquells tertulians aconseguiren consolidar els seus projectes empresarials sense caure en el parany del sector immobiliari. El somni d’una comarca de diversificada economia que en mans d’un empresariat passat per la universitat anava de la mà d’un grup intel·lectual es perfilava com una somniada possibilitat. Qui va creure en aquell model prosperà, se sentí responsable de fer comarca i mai rebutjà el seu paper de mecenatge en nobles iniciatives. El vell miratge dels Medici semblava que havia arrelat a la comarca.

Maldant molts dels capdavanters d’aquelles trobades per fer extensible aquell ideari als nostres respectius pobles, i en l’intent d’acomboiar nuclis influents que col·laboressin per crear unes societats més conscienciades o, en el més modest pla de motivar als dirigents polítics ens vam topar amb les realitats. Era impossible trobar nuclis amb uns mínims de generositat o amb suficient ambició per a creure que era possible eixir de la banalitat. Tot es confiava a la taula de l’esmorzada i a l’alegre discussió de la trivialitat. I així vam anar tirant fins que s’aplega al “viatge s’acaba” amb les forces minvades i la sensació que apareix el bona nit cresol que la llum s’apaga.

Els darrers anys de Josep Pla, reclòs durant molt de temps en la seva masia, i conegut per molts pel nom de “el solitari de Llofriu”, permeteren que bona part de la seva obra sofrís un permanent refinament on és perceptible que el poder de l’observació se li tornés més esmolat i que estaven intactes les sensacions de la realitat més immediata. Algunes de les entrevistes més notables com la que li feu Carles Sentís mostren que estan fresques en la seva reivindicació projectes materials que són positius per a la vida del veïnat que li és més immediat. Carreteres, hospitals, el problema de la moneda i la inflació subsegüent apareixen sempre amb respostes coherents que naixen del seu tarannà conservador però conseqüent amb el que diu i amb el que proposa amb seny i experiència.

Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat, publicà en l’any 2010 un llibret de necessària lectura per a la gent veterana. “Envellir amb dignitat”. En la pàgina 32 fa l’observació que envellir no és caducar. Afegint per remarcar la frase que un sistema sociopolític que margina categories o determinades edats de les persones cal que es reforme. Torna Pla en eixa edat madura a cridar amb força que cal tenir totes les il·lusions possibles. Això es féu en un temps, fa anys amb esperança i fe en la comarca, en els pobles que la conformem i amb pretensions que alguna vegada fos possible una mica més d’ambició col·lectiva. En eixa espera persistim.