De què vivim a Benissa; per Joan Josep Cardona?

Parlàvem fa poc en aquest fòrum de les raons del tancament a Benissa d’una oficina bancària. Concloíem el comentari que tancava per falta de negoci. I ho reblàvem amb la mateixa actitud que pren un qualsevol comerç del poble. Un i altre no tenen viabilitat. Els consumidors, nosaltres, veiem això amb passivitat. Ens afecta segons el grau del nostre clientelisme. Ens acostumem. És tanta la despreocupació que ni sentim la curiositat de saber a fons el perquè ocorren eixes coses. A grans traços ens fem una única pregunta: no tenen negoci. I després continuem com si res passés.

Li he llegit hui al periodista Antoni Puigverd un diagnòstic de la situació econòmica mundial. L’article es diu “L’arbre i el tsunami”. Estableix el seu article sobre el comportament entre la denominada Economia Real i l’Economia Financera. Per entendre’ns. La primera és tot allò que produïm i que ens compren. Diners en mà. La segona és la gestió i manteniment dels diners. En una paraula: els diners col·locats a treballar (hipoteques, fons, especulació). La primera és l’economia de pedra picada. Sòlida i segura. La segona la incertesa i el risc. L’articulista trau una conclusió del gran deute que, a escala mundial, ha proporcionat l’Economia Financera. Per minorar-la s’ha actuat sobre l’austeritat pública, l’autodevaluació del preu del treball, la competitivitat empresarial i l’exportació. Espanya ho ha fet i al dur preu de la pèrdua de llocs de treball, desnonaments i un empobriment general. Alemanya, el cervell d’aquesta mesura, ho ha recomanat per als altres, però els seus bancs han incentivat a l’estranger el consum i l’endeutament. I, entre altres pecats ja sabem el frau d’una de les seves marques automobilístiques en la qüestió de l’emissió de contaminants. I a més: si tots estalvien durament, qui compra?

Aquests comentaris a mi sempre m’agrada extrapolar-los a la nostra immediatesa. El nostre poble. Peguem una mirada. Primer punt. A la invitació al consum incentivat pel banc i acceptat per nosaltres consumirem productes (entre ells la hipoteca). La hipoteca, junt amb altres productes no reals (recordem la diferència entre Economia Real i Financera), foren empaquetats pels bancs en artificis financers col·locats al mercat especulatiu (Economia financera). L’economia productiva (la real) si bé està subjecta a dalt i baixos és més fàcil de reconduir. No es produeix si no hi ha venda i, temporalment es para. Però l’economia basada en la gestió especulativa (cèdules hipotecàries, preferents, etc.) és pràcticament imparable si falla la primera. Per veure-ho gràficament recomane veure la pel·lícula actualment en cartell “La gran apuesta” d’Adam Mckay.

El resultat més immediat quant a l’economia real la tenim a Benissa en finques a mig construir, o construïdes però sense ocupar i les indústries productives del Polígon Industrial resistint com poden. La segona (l’economia financera) existeix, però és invisible per quan els afectats no la volen fer pública.

Perllongant-se l’aturada temporal de l’Economia real, on lògicament no genera recursos, ja tenim la falta d’inversió i la repercussió, en casos particulars o en el mateix Ajuntament que aturen qualsevol iniciativa. Vet aquí el recent cas de la presentació de pressupostos municipals obligats a aguantar com es puga els sous i manteniment general i fer la mínima obra possible. Cauen els ingressos. No podem gastar.

Del filòsof Karl Jaspers és la dita que l’oblit d’un mateix és fonamentat pel món tècnic. Absorbit pel treball, l’home, quan manca aquest i té llibertat no és res ni serveix per res. El seu buit l’ompli la distracció que no construeix. És clar que és una generalització, però, desgraciadament quasi sempre té raó. Ull, no perga’m de vista aquesta dita.

No hauríem de banalitzar una situació de crisi com aquesta que vivim i que no té cara d’acabar prompte. Hauríem de fer el possible per desmentir al filòsof Jaspers i encarar el món més immediat i benisser amb realisme i lucidesa. En l’àmbit personal i en el corporatiu. Les coses s’haurien de raonar sobre la pregunta que formulo a l’inici d’aquest escrit, de què viu el poble? Anem a veure:

Som un poble que viu dels serveis. És la realitat. Servir vol dir oferir al que ho compra la qualitat. Hauríem de rebutjar el terme “competència” que sona a agressivitat i a malestar per l’altre de “fer les coses bé, i com cal”. Això vol dir preparació i serietat i, no ho oblidem, pau. Saber realment quin són els nostres recursos i posar-los al nivell d’exigència. Això obliga tant a la iniciativa privada, com a l’administrativa municipal. Publicitar-los dins del bon gust i la tradició cultural que li dóna un plus de qualitat. Això du l’afegit d’investigar el perquè de les coses, de constant escolta i de regular les desviacions.

El què no pot ser és crear les activitats, fer un esforç i a l’any següent fer el mateix i a la baixa. Vegem la contínua baixada de la nostra tradicional fira. És un exemple. No parle de l’explotació dels recursos culturals. Un plor. No cal més que veure els pobles del voltant com optimitzen eixos aspectes. L’auditori de Teulada. El curt i al pap de Parcent, el cicle de música de la tardor de Pedreguer. I així un munt. Vegem el nostre buc insígnia de “Premis 25 d’abril” amb llibres sense editar, quadres premiats amagats per mil dependències municipals i l’acte de presentació amb tan sols els guanyadors. Més exemples? Altre dia, si Déu vol.

Ara hem descobert el món amb la qüestió gastronòmica. Els tòpics del putxero de polp elevats a nivell de “delicatessen”. Res a dir. Això, diuen els que porten la cosa, ens farà bullir l’olla. El cartell de tots els anys a l’entrada del poble i l’exigència popular de menú a 15 euros. Un diumenge, 30 comensals a 15 euros igual a 450 Euros. I el propietari ha d’aguantar el “dia a dia”, pagar sous, hipoteca i, damunt oferir “qualitat-preu”, amb dos o tres taules. Molt d’entusiasme ha de tenir per no tancar les portes. I eixa és la gran aposta municipal que ens posarà a nivell europeu.

Per començar, i ja que comencen a publicitar-se les “Jornades gastronòmiques”, això s’hauria d’agafar amb voluntat de ser un exemple d’iniciativa. Però cal fer-ho bé i no caure en mans del papanatisme cultural tan propi d’aquestes convocatòries. Jo proposaria als gestors municipals d’aquests esdeveniments una acurada lectura als textos de Cunqueiro, Josep Pla, Nèstor Lujan o Julio Camba. I fet això, i quan comencem a inventar altre “motor econòmic” fer el propi amb altres autors. Això sí que és parlar “d’economia real”. La resta és caure en la brofegada, l’arròs amb fesols i naps en el camp culinari, i en l’altre oblidar-se dels grans mestres de l’economia, de la literatura de viatges, etc. No fer-ho, i no ens queixem, és dir una vegada més, de què vivim a Benissa? Que és com dir de l’economia financera. I així tanquen bancs, restaurants, tendes, els joves emigrant i els, i les responsables municipals mirant-li els tres peus al gat, i buscant lleixiu i escombres. Home amolla’m!!

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.