Fa uns dies m’encomanaren dirigir una visita guiada a un grup de religiosos marianistes. Aquesta congregació religiosa té com a missió la formació d’educadors. Des de fa molts anys està constituïda, i en igualtat de condicions, per preveres i laics. La seva implicació en el diàleg fe-cultura els ha donat un carisma prestigiós. El grup de religiosos era de Burgos i els havien recomanat visitar el nostre poble com un referent de preservació de patrimoni urbà. Havien demanat centrar la visita en l’aspecte religiós de Benissa. Inevitablement ens deturarem més del previst en el solar de l’antiga església de Sant Pere. Quan expliquem eixe apartat sempre s’ha de fer un esforç perquè els visitants vegen virtualment el què fou aquell temple. S’ha d’ubicar espacialment l’espai arquitectònic a partir de la reproducció de la façana i anar descrivint capelles i resta de dependències. En aplegar a la capella que estava dedicada a santa Caterina se sol fer menció del nínxol de la Puríssima Xiqueta i del panteó sagrat de la resta de l’altar. Descrivírem que entre altres devocions estava la de Santa Llúcia i era lògic pensar i parlar en la seva advocacia sobre les malalties de la vista i la immediatesa de la seva onomàstica.
Els explicàrem que al nostre espai geogràfic la devoció a Santa Llúcia és coneguda quasi immediatament després de la fundació de l’antic regne de València. Una de les onze ermites dedicades a la seva devoció està dins de la ciutat de València i serveix d’aixopluc a l’Associació de Campaners. A més els orientàrem a què en una pròxima visita passen per Xàbia i miren de pujar a l’ermita de Santa Llúcia.
Malgrat eixa figuració de la santa dins del nostre panteó sagrat no existeix massa correspondència, ni ara, ni en l’antiguitat a l’hora de batejar amb el seu nom a les benisseres. Suposem que la seva representació iconogràfica dins de l’altar de Santa Caterina obeiria a una promesa. És conegut que aquesta santa és l’advocada dels mals de la vista. Martiritzada en temps de l’emperador Dioclecià existeix una versió del suplici que diu que ella mateixa es tragué els ulls i els feu enviar al seu promés. En els seus goigs es canta allò de: “ulls i honor abrasaven/el cor d’un enamorat/ enviareu-li en un plat/ los ulls, que dany li causaven”. I així es veurà representada en les imatges amb un plat sobre les palmes de les mans on es poden veure els dos ulls. Els seus hagiògrafs diuen que eixos ulls tornaren miraculosament de nou a les òrbites. És una versió molt contestada i que posen en dubte eixa atrocitat. En les versions medievals se la representa amb dos ciris a les mans i en les esglésies nòrdiques porta eixos ciris en forma de corona i al cap. S’atribueix a què etimològicament Llúcia vol dir llum. I de fet són molts els habitants de països nòrdics que commemoren hui la festa de la llum com una anticipació de Nadal.
En eixa precisió de la llum es referirà el nostre refranyer anunciant la proximitat de dies on les vesprades van essent cada dia més llargues en llum solar. Per santa Llúcia/mig dit més de dia. Per santa Llúcia/minva la nit/ i creix el dia. Per santa Llúcia/ un pas de puça. Són suficientment eloqüents per a indicar que astronòmicament a partir de la seva data les vesprades comencen a créixer. Donada eixa necessitat de tenir llum solar per a fer treballs delicats on es fa necessària tenir una vista clara, Santa Llúcia és també la patrona de les modistes, rellotgers o gravadors. Altrament era coneguda pels estudiants que tal dia com hui feien vaga d’estudi per quan era creença que llegir o escriure en eixe dia feia mal a la vista. I també són coneguts costums tan peculiars com fer passar un ramell de camamil·la pel seu altar per a fer servir després en forma de brou per a desinfectar els ulls.
Una altra particularitat a tenir en compte és que a partir de la seva onomàstica, i comptant dotze dies més, podem repetir els nostres coneguts “Brillants d’agost”, si bé els de santa Llúcia tan sols ens són vàlids per a saber la temperatura, no la resta de l’oratge.
Davant la proximitat de nadal fa bo anar recordant dins de l’advent el ric simbolisme de les devocions a les grans santes. Ens acompanyaran fins a la celebració del dia de L’Expectació del part de la Mare de Déu, popularment coneguda com “La festa de la O”. Elles van mostrant-nos harmoniosament el fi de la tardor i l’inici de l’hivern. És un pas de finíssima bellesa si sabem mirar aquest patrimoni hagiogràfic amb ple maridatge amb la natura que lentament ens posarà dins l’antic rigor hivernal. És allò, aquell temps delicadíssim, on diu Álvaro Cunqueiro que tant els inspirava per a escriure a Renan i Chateaubriand, o el mateix fra Benito Feijoo que gràficament exclamava “Ha llegado el tiempo de los graves estudios”. Entrava a la seva cel·la i podia escriure sobre l ‘oratge, de les campanes que toquen a soles o, si es presentés sobre la llum de santa Llúcia. Que era un savi i un home de contemplació de la natura, com pocs n’han hagut.
Joan Josep Cardona és cronista oficial de la Vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?