Del pentinat de les festeres; per Joan Josep Cardona

Especialment mogudes i entretingudes són aquelles converses relacionades amb els vestits que solen portar les festeres. Colors de les teles, tendència de la moda i fins i tot el maquillatge i pentinat son l’alegre motiu que entretén i proveeix tertúlia. Tot aquest entusiasme dialèctic aplega inclòs a precisar la conveniència de posar moderació al que es considera excés i sortida de les regles que el costum dicta s’ha de seguir en l’anomenat “vestit de benissera”.

Fa anys una regidora de festes del nostre poble, preocupada per la transgressió a les clàssiques normes per les que es regeix eixa vestimenta m’encomanà com a cronista oficial elaborés un detallat informe dels orígens del vestit antic de les dones de Benissa. Eixe estudi, a més de posar-ho en coneixement de la senyora regidora el vaig publicar en la revista de festes de l’any 2013. Era un treball laboriós que aprofundia en el temps i basant-me en la fidelitat de les conegudes com a “escriptures de dot”. Era un document notarial on les mares dotaven a les filles que entraven en matrimoni amb un conjunt de robes. La majoria són del segle XVIII i són papers d’inqüestionable valor etnogràfic al detallar-nos la forma en què en aquell temps es vestia la dona benissera, i que és, el que es vol com a nostre i representatiu en les festes.

Singularitat d’aquella forma de vestir era el que a sota de la falda amb les basquinyes, camises llargues, pantalons, falda i cosset, tot de grossa tela, donaven suficient volum que en res precisava de l’actual “pollera” o “can can” que fa assemblar a les nostres festeres com falleres de València. Un greu error a la tradició i que per molt que es predique any rere any solen sortir al carrer amb un excessiu vol que contradiu la puresa del que es vol considerar “vestit de benissera”. Discussió que per part meua done ja per perduda.

Preocupades ara les modistes i per extensió a perruqueres i perruquers del pentinat, matèria que jo donava per sabuda en el meu informe, ja és qüestió en la que ara s’entra a debatre. Si ens fixem aquest apartat de la vestimenta no té cap secret. És un pentinat arreplegant els cabells cap a la nuca acabant amb un figó. El figó és un adorn capil·lar femení que es pot construir de forma elaborada trenant els cabells o més simplement arreplegant la cabellera i endollant-la amb ganxets i sense cap altre afegir capil·lar, i menys els horribles rodets parietals de les falleres valencianes. Està clar que en ser el trenat més laboriós ha de ser per força un pentinat de festa. Pel contrari la simple arreplega dels cabells és un recurs per a diari. I mentre el trenat pot admetre una pinta, i si es vol alguna agulla de filigrana l’altra forma ràpida de pentinat el podríem considerar preparat per a les feines domèstiques. Amb més força sobre eixa forma senzilla de pentinat seria la presència en les dots dels mocadors amples. Tant com a simple mantellina o per a cobrir-se els cabells grenyuts que, com de fet podrem veure en les fotos antigues. Tant podien ser de colors discrets com negres en cas de dol.

És normal no trobar en les velles escriptures de dot cap referència a pintes, agulles o altres afegits per al cabell femení. Tot, és clar, degut a ser objectes superflus i cars que entrarien, en tot cas, com un obsequi galà del nuvi o marit. No obstant, i sense referenciar-se documentalment són conegudes les pintes altes fetes amb os, molt elaborades i que se solien posar les dones de família rica quan es mudaven per a actes solemnes. Eixes “tejes”, de les que no tenim referència documental a Benissa, podrien tenir el mateix origen que el mantó de Manila actual del vestit tradicional de festeres. Una importació moderna (anys trenta) que contradiu la senzilla “manteleta” dels antics aixovars.

En parlar de “vestit tradicional” estem evidenciant una moda del segle XVIII, que és la mateixa que es fa servir en qualsevol lloc com “uniforme” de festa. Vestir-se en temps antics estava subjecte a l’escassa varietat de teixits, preus elevats i escassa difusió de modes i costums. I si es pretén parlar de “vestit tradicional” , que, repeteixo en el nostre cas és del segle XVIII, cal ser fidel al que aquelles dones es podien posar dins d’una economia molt pobra, però sempre anhelosa de lluir com cal en dies de festa, adquirint teles més riques com de fet, abans i ara es fa quan toquen les campanes, sona la música i es tiren coets.