Documental de calendaris i senyors antics; per Joan Josep Cardona

Tenim en l’encíclica “Laudato si” una frase definitiva. La desaparició d’una cultura, diu el papa Francesc, pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal. Entenem això com el sentit de coneixements científics, literaris i artístics d’un poble on ens sentim identificats i on fem la nostra vida. Explícitament, i sense més misteris, el nostre món. En la defensa d’eixe patrimoni identitari, ara, i en tot temps, apareixen en la vida dels pobles, en la forma individual, o en plasmació col·lectiva persones que lluiten per eixa causa.

Seria pecat d’ingratitud no recordar el titànic esforç esmerçat en temps i en diners per aquells que es miraren la seva civilització més immediata en perill d’oblit. En la construcció de les col·lectivitats humanes el pes de la tradició és decisiu. Difícilment es construirà el bastiment de l’edifici d’una comunitat humana sense saber d’allà on es ve i en quina forma relaciona el seu existir amb el guiatge de la seva ancestral transmissió de sabers. Francesc Martínez en Altea, Roc Chabas a Dénia o Gregori Maians a Oliva erudits del passat ordiren la seva obra com un promptuari on acudir els seus germans del futur quan el sacseig de les dificultats els convocava a agafar-se a la roca salvadora en mig de la riuada.

No gaudeix Benissa d’una passada nòmina d’erudits de calat com els anteriors. La nostra referència és grupuscular, molt escarransida. Més tot i ser tan reduïda a nivells de família existí i feu el seu treball. Aquí, entre nosaltres, els coneixem com els senyorets. Per haver-se contat mal la seua història i per haver-se deixat el seu record gronxat en la rancúnia de l’enveja la nostra actualitat malparla i la infàmia. És una solemne ignorància que naix d’una cosa tan simple com el fet de saber-nos tan sabuts i alhora tan poc amants de saber les coses com són en realitat. El senyoret del poble, tractat en assaig específic s’ha fet. Falta esbrinar si existeix voluntat de conèixer qui foren, què feren i qui som gràcies a ells. Benissa és com és per ells. Tan fàcil com estudiar la seva procedència, que ens és comuna a tots. Tan senzill com saber que la Benissa del segle XIV tenia 200 habitants, amb molta terra per a tots i que cinc segles després n’érem 5000 amb la mateixa terra productiva. Ja tenim aquí davant els nassos el dret antic català de l’hereu que preserva i transmet el pinyol de l’herència i deixa a la resta dels germans el camí obert del campe qui puga. Ajuntem a això una secular dependència a la terra i afegim que prosperar era complicat i, si alguna cosa es podia fer, havien de ser els senyorets qui havien d’actuar de mecenes, de filantrops o de caritatius germans majors.

En l’intent de fer visible el món del senyoret filantrop, amb voluntat de millorar l’estat general de la societat i, d’alguna forma suplir amb el seu esforç les mancances socials on l’estat ni arribava ni pensava fer-ho hem ordit el documental “Calendari venut, calendari begut”. Amb la durada d’una hora i trenta minuts es recrea en l’ideari del “Calendari dels Brillants”. Els set capítols del seu muntatge actualitzen el treball de dones i homes que anualment fan aquest almanac pensant en la mentalitat d’aquells vells senyorets de poble. És la història generosa de vint- i-cinc autors i autores que estimant la seva terra de La Marina Alta elaboren anul·lament un producte literari que ve a fer el paper d’aquells senyorets. Omplin buits que altres no volen omplir.

El passat divendres dia 3 de febrer, en la casa de cultura d’Ondara, cedida per la Regidora de Cultura d’aquella vila s’estrenava en sessió dedicada als cinquanta intervinents en el documental aquesta visió màgica i bella d’un passat comú que recrea tot allò que de bo té la nostra terra i la nostra gent. Una idea sorgida de Benissa, i on continua ancorada, apareix ara en format de pel·lícula. I és així com es ve a dir que la figura del senyoret il·lustrat, pietós amb els més necessitats, on la cultura no està indiferent evidencia que res està perdut i que tota il·lusió pot trobar el camí oportú si es fa evident en l’esperit de comunitat. Són vincles de proximitat i de superació humana en comunió amb allò ja dit al principi de procurar entre tots que una cultura comuna es perpetue. Única forma de sobreviure.

• Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.