Durar de Nadal a Sant Esteve; per Joan Josep Cardona

La dita respon a la brevetat de la perpetuació. La festa de Sant Esteve és la immediata a la de Nadal. La tradició el reconeix com el primer màrtir del cristianisme i té, com tots els sants de l’antiguitat una biografia molt resumida. Tractat suscitament per Sant Lluc en “Actes dels apòstols” (6-4) tindria segles després una hagiografia més ampla deguda al jesuïta Pedro de Ribadeneira inscrita dins de la seva obra “Flos sanctorum” que amb enormes dificultats podria rematar en tres volums donant-se a la impremta en l’any 1610. L’obra és un treball exigent on l’autor, ja septuagenari, comenta que inicià l’obra essent molt major i patir l’esgotament dels molts anys de servei sacerdotal. Renuent al compromís l’agafa finalment per fidelitat als vots sacerdotals perquè “..así fue necesario bajar cabeza y obedecer”.

La lectura de la seva obra plena de curiositats mai ens deixarà orfes de coneixements. Lorenzo Martin del Burgo, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona es val de la prosa barroca del pare Rivadeneira per a publicar en la University of California un estudi on entra el matís poètic del jesuïta. Cita que la seva literatura fou visitada i ponderada no menys que pel poeta Rainer Maria Rilke. I sobre eixes bases el metge Josep M. Vilarrasa donaria a l’estampa en l’any 2009 la seva versió miraclera de Sant Esteve en el llibre “Santas y Santos sanadores”. I a sant Esteve el proclama com a guaridor dels maldecaps i de la febre, poders que es citen en els seus goigs publicats en l’any 1871.

Els nostres dies passen ara pel maldecap d’un mal tràngol al qual fem front amb la ferma voluntat de sortir amb èxit mitjançant el nostre esforç personal i depositant la confiança en un sistema que és sensible a la situació. No ens deu de ser gratuïta la frase feta de durar de Nadal a Sant Esteve per quan eternitzar circumstàncies adverses ens poden fer caure en el desànim si és que no posem de part nostra això que gràficament diu el pare Ribadeneira de “bajar cabeza y obedecer”. Que és el que això va fer i se’n sortí amb èxit amb el resultat d’una notable aportació al coneixement humà. Una mena de dir “posar el cabet en la feina”. No ens correspon a nosaltres fer eixe immens treball d’erudició, però res ens eximeix de no ser conscients que hi som dins d’un pou i cal fer esgraons a les parets per sortir de la negror. Treball on l’obligació tant deu ser individual com col·lectiva i que necessàriament ha de passar per aconseguir una bona informació i formar-se abans d’emetre una opinió maldestra, que desmoralitza i ens ompli de sotsobra.

Nadal i la immediatesa de la festa de Sant Esteve proporciona ocasió de trobada. Enguany, a diferència d’altres circumstàncies viscudes és més reduïda i més familiar. Les converses inevitablement són de recordada i circulen pel fil umbilical del lligam casolà amb vocació de perpetuar memòria dels majors. Està present la brevetat de les vides familiars on ens esforcem buscant els valors que ens transmeteren i que ens serveixen de guiatge. Inoportunament el nostre criteri personal ensopega en el camí amb un guirigall de veus opinants que contradiuen el bon propòsit que les coses males deurien de durar “De Nadal a Sant Esteve”. I així portem en el que va de segle quasi una dècada de desconcerts que ens produeix desànim i aflicció. Sobre eixa deriva negativa, que cal dir que és política, acaba d’aparéixer el llibre “¿Esto és España?”. Està escrit per Raphael Minder corresponsal del prestigiós diari “The New York Times”. L’històric rotatiu és de tendència conservadora, però és respectuós amb la ideologia dels seus redactors als qui dóna un ample marge de llibertat. Minder examina l’actual situació espanyola i la resumeix dient que és una notable acceleració dels canvis, molt més acusada que en altres països i on tot es qüestiona. Traslladem eixe qüestionament a una taula de reunió amical, -símil local del rang superior polític-, i trobarem la distorsió de les realitats elaborada amb la més incompleta vocació analítica filla de la pèssima formació-informació.

Si la memòria de Sant Esteve, després de quasi setze segles, és recordada en el “Flos Sanctorum”, cal pensar que la frase feta de “Durar de Nadal a Sant Esteve” ens remet únicament a una brevetat horària, que no a una dissipació de la memòria. Únicament que hui elaboraríem la seva biografia a partir d’una ampla diversitat de disciplines del camp investigador. I penso que la nostra memòria és selectiva i també subjecta a reinterpretacions a mesura que aconseguim més solidesa de formació. L’actualitat és similar al sacseig de la coctelera i cal procurar que en els ingredients del beuratge predominen els elements nobles i positius. Vessat el contingut a la copa gaudirem del tast perenne i recordatori, tal com la memòria de Sant Esteve. I, si mirem al fons del got restarà el solatge brut dels components banals imbevibles. Depén de nosaltres recordar excels aroma i sabor o el gust ranci dels sediments improductius. Tot possible si premem les serretes i tirem avant el carro més que siga per damunt de les pedres.