“El gran badall”, per Juli Esteve, periodista

La faena t’ha distret un parell de dies. Els titulars a penes els has reüllat en un diari que no tenies temps d’obrir i la ràdio d’on estaves tenia coses més interessants a dir. Però, en tornar i resituar-te, veus amics i col·legues encesos com poques voltes. Trona de nou la qüestió de la llengua, caduca i perenne alhora. És el capítol autocopiat 453 del serial, el que tracta de les versions de la Constitució Europea presentades a Brussel·les.

No t’has estalviat el badall. Enorme. Com els maleducats i sorollosos que la mare et corregia de joveniu, quan tot era en blanc i negre però un sol color verd poma tacava la llesca que anava de l’Aneto al Segura en aquell mapa lingüístic escolar. El gallec remot era marró, morat el basc i groguenc el castellà gran que omplia mitjos i vores, envaint altres parlars. No sabies de política, però a punt d’honor i a bones notes te la jugaves amb qui fóra. Per això mai no hagueren de tornar-te a dir que comparties amb els catalans una llengua que aquell text del franquisme anomenava catalán amb unes majúscules que avançaven de gaidó des d’Alacant a Girona, tot i que a l’altura de València, en horitzontal i amb les mateixes minúscules que el tipògraf havia triat per al bable, el canari i l’andalús, sorgia pròxima i entranyablement teua la paraula valenciano.

Al cap de poc, quan aquells ulls blaus de dona ja havien trencat tanta grisor i començaves a saber de la vida i del país, un dia sentires un home sabut i pacífic parlar de la variant oriental i de l’occidental -la teua-, a pesar que gent molt més àgrafa i irada l’insultava i li posava bombes. Aquell enamorat de València -Manuel Sanchis Guarner- morí de pur disgust. El país quedà ferit i desencantat. Els colors del penó, amagats. I la història, reprimida, perquè amb falsedats i amenaces, gentola de molt mala fe féu callar homes i dones plens de raó, com diria el poeta.

Han passat 25 anys. Has vist en eixe temps la caiguda del mur; el trencament de l’URSS; la globalització; el fracàs de la pau a Palestina; dos guerres a l’Iraq; quatre presidents a Washington, tres a Moncloa i quatre més ací; l’entrada a la Unió Europea; els PIB espanyol i valencià duplicats; ovelles clonades; uns Jocs a Montjuïc i dues lligues i un doblet al València de l’enyorat Benítez. El món avança i canvia, però ací renovem cada any la malícia que eternitza la mentida, falsifica els ciments, deconstrueix el país, ofega i mata la llengua, esterilitza els cervells i narcotitza els ciutadans.

Abans encara t’indignaves. Telefonaves els amics. Sopaves per conspirar. Llegies per informar-te. Buscaves arguments. Escrivies l’article. Fins que descobrires que eixa justa, digna i cívica reacció és just la que busca el mentider. Que se’n parle, com més millor. Farà servir així tota la seua força mediàtica, s’embolicarà amb la bandera, unflarà el pit, s’omplirà la boca de fatuïtat i s’erigirà en l’únic defensor de la pàtria ofrenadora davant una opinió pública cada dia més americanitzada i sensible només a eixa classe de missatges facilots. Contra ell, en clara posició perdedora segons la demoscòpia, dos classes de rivals: el que diu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, i, per tant, serà afusellat en eixir el sol per catalanista; i el que voldrà recórrer amunt i avall la corda fluixa fent equilibris impossibles.

Mal si calles; pitjor si parles; i el fàstic total si la paràlisi col·lectiva de sempre, després de bregar tot un quart de segle, t’atorga el rol de Sísif en el drama i et fa tornar una volta i una altra al punt de procedència, enrojolit per la vergonya i el ridícul, ara també europeu. El demòcrata de Nova York escapa al Canadà. Ací, en canvi, descartada la fugida, superat l’umbral de la indignació i sense massa crítica per a la revolta, badalles de pur avorriment.

Article original: Diari Levante, Edició Digital