El Jardí de l’eternitat, per Joan Josep Cardona

Els benissers no tenim sort amb les pales mecàniques. No per la destrossa de paisatges, que això és capítol apart, sinó per la pèssima imatge que ens donen a l’exterior. Són una font de disgustos. Per culpa d’una d’elles, ja en l’any 1975, ens feren anar al quarter de la Guàrdia Civil de Benissa a l’alcalde, al rector i a bona part dels regidors. L’alcalde de Senija ens havia denunciat a les autoritats benisseres d’aquell moment per haver remogut del seu lloc la Roca de la Salve. Aquest còdol havia entrat triomfal a Benissa un gloriós dia de Sant Vicent a bord d’una pala mecànica. La pensada es va fer pel massís de la raça benissera després d’una bona esmorzà. La processó del tradicional combregar els havia obert la gana alhora que esponjat l’ànima amb les més sublims devocions patriòtiques. Arreglàrem allò en presència del sergent de la Benemèrita de la millor forma possible. No ixquerem en romanços de sego de pur miracle.

I de nou, en la plenitud de l’estiu, i quan el cos demana repòs a sota del pi, ens venen els diaris, de forma continuada i progressiva amb desagradables notícies del poble. Les màquines ens fan una mala passada. Han entrat al sagrat recinte del vell cementeri del Pla de Bonet i han remogut vells fossars traient a la llum del dia venerables ossos dels nostres antics soterrats en lloc que ningú coneixia. Això està clar que havia de causar estupor, alarma social i denúncies. No esperar eixe procedir haguera estat considerar als benissers de pasta tova.

Anem a veure les coses amb la major objectivitat possible. Un cementeri és, per a la majoria de moltes persones, fibra sensible. I més si tenim en compte que fa vint i cinc anys el nostre cementeri vell encara estava rebent cadàvers. Cura en eixes coses. Prudència. Per tant, i qui siga l’autoritat que siga, i en el període legislatiu que fóra, mai hauria d’haver contemplat l’ús d’eixe espai a una altra finalitat que no estiguera dirigida a una activitat d’acord amb les sensibilitats que genera una terra sagrada. Per tant aquí ve la primera errada.

Del que dic tenim exemples en què mirar-nos. El primer cementeri de Benissa, el conegut pel de la Plaça del Portal, ens serveix de model de referència. Sobre eixe terreny, feta la monda, es construí un col·legi religiós, un convent i una capella. Ningú va piular perquè les edificacions estaven en sintonia. A tot això, cal tindre en compte que de la seua clausura en 1876, fins aproximadament sobre 1920, moment de la construcció del col·legi, ningú havia fet cap de clot. Ara no és el mateix cas perquè encara en 1974 soterraven al cementeri del Pla de Bonet.

Si la cosa es mira amb els ulls pragmàtics de què fa un espai de terreny tan atractiu, sense donar-li una utilitat pràctica, la cosa té un altre color. Però deuríem ensenyar-nos que no tot es pot, ni es deu mirar, sobre eixa filosofia mercantil. I qui no ho veu així és obligació política practicar pedagogia, convèncer i donar alternatives. Continue dient que estem parlant d’un territori molt sensible. Per tant, si expliquem bé les coses ens estalviaríem disgustos i donar de què parlar.

És cert que en l’exercici del govern, i més el d’un poble, s’han de prendre decisions, de vegades en qüestió d’hores. Tots podem tindre una becada, com supose és aquest cas. I això és disculpable i digne de perdonar si es demanen honestament descàrrecs a precipitades actuacions. No crec que a l’alcalde del meu poble, amb qui tinc considerada i bona relació, li agrade que anem pregonats en la premsa. A mi, com a ell tampoc.

Més de tot això caldria traguérem conclusions. La primera d’elles és la que ens porte a saber que, malgrat el que pensem, la memòria d’un poble és sagrada. Sense això ens convertiríem en uns desarrelats. I la segona és que hem de parar en la ceguesa mercantil que s’ha arrelat al nostre cor comportant actuacions totalment reprovables. Els polítics, tots, els primers, han de fer entrar als pobles de La Marina Alta, en aquest cas Benissa, en les raons de la decència. És la seua obligació en temps en què s’imposa un necessari toc d’atenció. En això crec que estan ara. Em consta de primera ma. Per tant, s’ha de considerar com una bona notícia. Que falta ens fa.