El mirador del Pla dels Molins, per Joan Josep Cardona

Acabe de veure davant de ma casa una escena que, com a mínim, m’inquieta com a ciutadà. Una persona forastera, segurament un turista, ha aparcat el cotxe i s’ha dirigit a mirar el paisatge des de “El mirador”. Ha volgut fer unes fotos del Penyó i de Bèrnia. Li ha estat impossible. Primer els pins que campen per on volen que li tapaven visibilitat, i després la brutícia del voltant que no li ha permès traure una instantània decent. Al final l’ha feta, però del testimoni inapropiat de l’entrada d’un poble que acaba de guanyar unes quantes banderes blaves per a les seues platges. Jo a aquestes altures de la vida ja no em para bé fer de “escriptor de cartes al director”. Ni m’agrada, però sóc ciutadà i m’han ensenyat a ser responsable d’eixa condició. Tant una autoritat municipal, com un ciutadà de a peu té les seues obligacions. I en això estem. En dir que aquesta escena que he vist m’inquieta i que pot perjudicar al meu poble, i que la comunique per si no es sap i cal posar remei.

L’exemplar de “El Centinela” del dia 28 de setembre de 1901 diu el següent: “Dos corrales de encerrar ganado es el primer ornamento, uno a la derecha y otro a la izquierda lo que se presenta al viajero por la entrada de Alicante” i continua denunciant. Hui, superat el segle de la noticia la imatge de l’entrada a Benissa per Alacant, a excepció dels corrals, la situació ha anat a pitjor. Les fotografies que il·lustren aquesta informació són el testimoni. Comparades en unes tretes l’any 1971 són infinitament més dolentes. En aquestes darreres, almenys, la encara bona gestió del terreny agrícola, permetia veure un magnífic paisatge. Hui ni això.

Jo, i tots els de la meua edat, hem conegut una neta i ampla panoràmica de la mar sense impediments que destorben la seua visió des de la darrera casa del poble fins l’inici de la costera de Sant Antoni. Eixa bella impressió és la que fotografiaren tots els turistes que ens redimiren de la secular pobresa. I qui observa ara, que a més de continuar en la estampa denunciada en 1901, hem endarrerit, no pot dir altra cosa que allò que escrivia Plaute: operam quam civis civi commodat (els ciutadans ens devem fer mútuament serveis). Si això, escrit 251 anys abans de Jesucrist, era vigent, faltaríem ara, 2264 anys després, als mínims exigibles de l’ètica i la decència si no férem el servei d’advertència, com a ciutadans.

Si la sensibilitat municipal ha estat exemplar en els casos de recuperació d’edificis emblemàtics de dins i fora el centre urbà i si el Passeig Marítim de La Fustera és un exemple de bon fer ens devem ara aplicar a la tarja de presentació de l’entrada sud al poble. Els esforços de la iniciativa particular per obrir comerços al centre urbà, i donar vida que pal·lie un poc la crisi actual no pot deixar que una cara tan inapropiada espante la clientela. I no cal ara desempolsar els macro-projectes que tants mals moments ens van fer passar a tots. Com tampoc parlar de l’escassedat de recursos. Que no cal altra cosa més que gestió de paisatge arbrat, una bona escombrada, no se si una capa d’asfalt, un mínim estudi d’impacte ambiental, alguna barrera ecològica que impedisca accidents, unes ordenances convenients d’aparcament i presentar una cara amable en consonància amb el que ofereix el nostre envejable centre antic.

Considerant que la iniciativa particular ha treballat les dues entrades amb edificis i racons més o menys de bon gust, la municipal n’és un altra. Pel nord dues horribles tanques publicitàries a vora l’inici de la carretera de la Fustera, una avinguda insípida costera amunt i pel sud un aparcament brut, arbrat salvatge i la tanca “ disfruta comprant” com a tarja d’acomiadament o benvinguda, segons fa el cas, despintada, de gaidó i demanant que la lleven. I ja podem obrir bars, tendes i altres negocis que la tarja de visita convida a sortir al trot i sense parar-se al poble. Caldria comparar-se amb l’exemple bucòlic de l’entrada d’Alcanalí o Xaló o el senyorívol primer pla de Teulada.

Deuria, i així ho crec, agafar-se aquesta advertència com un altre servei fet als responsables municipals del bon govern, que poden i deuen posar remei. I a més alegrar-se de que la consciència ciutadana està viva, i, tal com dia Plaute “fa mutus serveis”. Paisatge, decòrum urbà i consciencia ciutadana, també, és, torne a Plaute, un patrimoni comú. I contents deuríem estar tots de que està viu, pensa i parla.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.