El nostre ambient de violència; per Joan Josep Cardona

No deu deixar-nos indiferents el fet que dos joves germanes bessones de Sallent opten per suïcidar-se. La notícia que he llegit, i dins de la consegüent prudència, aventura diverses conseqüències que portaren a les dos joves estudiants a prendre una decisió tan tràgica. Els mossos d’esquadra ja avisen que la investigació serà llarga i complexa. En paral·lel apareix l’opinió de veus expertes que tracten d’explicar el perquè una persona jove decideix llevar-se la vida. Apunten diversos orígens. Un dels que apareixen amb més força a les fonts que consulte opina que és un procés causat pel període en què vam viure dins de la pandèmia.

Aquells mesos que cap actual generació va viure en altre temps ha deixat seqüeles. Quan es parlava que després d’aquell episodi no seríem els mateixos, la immediata llibertat que succeí a les privacions anà arraconant aquella predicció. Tot ho superava l’anhel de tornar a la vida tal com l’havíem conegut sempre. Però aquell humà desig ocultava el virus anímic que comença a passar factura. La ment no oblida fàcilment la por i amb més insistència el temor a la incertesa de la vida.

Part de les conseqüències derivades d’aquell moment ja les vivim. Quan els més majors percebem que visites al metge, atenció bancària i qualsevol gestió administrativa abans tan accessible ens ubica ara en desconeguts camins ens atemoreix la realitat. Més tal situació per tenir l’experiència del nostre curs vital queda resumida en la conformitat de que les coses són com són. Ho assumim per cansament o perquè ja ni tenim ganes de plantar batalla. Però quan una persona jove que per la poca experiència de vida s’enfronta a un entrebanc on no té el bagatge de la coneixença la resolució del problema se li fa costa amunt. Ser jove, tots hem passat per eixe estadi, suposa aprendre. Quan els nostres majors ens deien allò de “saber-se defendre en la vida” confiaven l’aprenentatge a la família, a l’escola i a la solidesa dels estaments en forma en comandita. Tres pilars essencials que funcionaven amb l’intent secular de formar al ser humà.

La lectura que faig de l’opinió que naix de tan lamentable succés incideix en la implicació dels tres elements bàsics per dotar a l’individu de les eines necessàries per a enfrontar-se als problemes d’un món cada vegada més perillós, cosa que no vol dir possibilitat de revertir-se encara que això també depèn tan sols de nosaltres.
Tenint en casa professionals dels rams que afecten al drama del que els parle, i quan les trobades familiars ho permeten, aquesta visió de la societat forma part de la tertúlia. Els docents de la família posen en evidència les greus dificultats a què han de fer front dia rere dia. De tot el que vostès vulguin ara imaginar. Front a eixos problemes l’autoritat del mestre com a persona que educa no troba de vegades recolzament en els altres dos pilars responsables de la formació d’una persona. Si en la tertúlia participa la part familiar de la justícia els casos a jutjar evidencien la realitat d’una societat desorientada. En el cas del professional de la informació arrodoneix la conversa en el vessant que li correspon tan variat i ric de matisos.

Qualsevol lectura que fem de la història de la civilització ens parlarà dels codis de conducta fets per sentir-se humanament confiats en la responsabilitat comuna. Se’ns lliura a cada un de nosaltres la necessitat de ser garants els un dels altres del benestar comú i en el vessant que se’ns ha estat encomanat. Viure a la lliure interpretació de quin és el paper que hem de defensar en un món actual tan donat al personalisme on cada acció nostra ens sembla la panacea universal sense tenir en compte que tot està relacionat és dimitir de la solidaritat. Encara més greu serà justificar-se creient que es toca amb el dit el cel és no pensar com Romain Rolland que a l’exiliar-se a Suïssa, tornant la mirada a la seva França natal digué allò de “je ne suis pas de la melèe” (jo no soc part de la baralla). Era el lúcid pensament de ser la consciència moral d’Europa d’un referent ara oblidat i gens llegit confiats com estem en la nostra superba ignorància.