La decisió de la Generalitat Valenciana de mantindre el viaducte del Quisi en la línia fèrria d’Alacant-Dénia és una mesura que cal aplaudir perquè mostra una actitud favorable cap a la protecció d’un patrimoni històric que no sol ser molt valorat: el de l’enginyeria civil i de les obres públiques. La solució adoptada consisteix a traçar una variant de la línia descarregant de trànsit a l’estructura de l’antic viaducte metàl·lic al qual les seues piles de entramat metàl·lic li donen una singularitat poc comuna en l’enginyeria ferroviària espanyola. La solució de variant requereix de la construcció d’un nou pont, pròxim a l’antic, que s’ha projectat amb un tauler de calaix de formigó sobre piles. Aquest article és una reflexió sobre el sentit de la cultura estètica i del paisatge que expressa el projecte d’aquest pont.
Una de les qüestions essencials que es planteja ací és la següent: quina solució de traçat i de tipologia estructural s’hauria de triar perquè el disseny del nou pont dialogue amb l’antic sense competir amb l’antic que es vol conservar i destacar? Una altra qüestió seria la relativa a la transformació del paisatge produït per aquest pont. El paisatge es configura en el temps com un procés al qual es van incorporant els canvis que es produeixen en el seu entorn, tant naturals com artificials, de manera que el resultat és com un procés narratiu, com un “text” la comprensió i significat del qual constitueix un dels reptes que es planteja en la incorporació d’una obra al paisatge, quan, a més, en aquest espai es troba el viaducte metàl·lic que és el protagonista del lloc, no només en el sentit patrimonial, sinó en el que sosté Heidegger com ens ha ensenyat en el seu assaig Construir, Habitar, Pensar quan afirma que el lloc existeix gràcies al pont.
Es poden trobar casos d’intervencions en entorns urbans i naturals de projecte de nous ponts pròxims a altres de valor històric. Un cas molt sonat va ser el del nou pont a Mèrida sobre el riu Guadiana (1991) molt a prop del pont romà, per al que es va convocar un concurs de projectes en el plec de condicions del qual s’exigia que les solucions no podrien contindre elements que sobreisqueren per damunt de la rasant del nou pont per tal de mantindre l’escala dominant en el lloc que era la definida pel pont romà i que la nova obra no competira amb l’antiga. Sorprenentment, va ser escollida la solució presentada per Santiago Calatrava que incomplia radicalment les condicions del concurs al projectar un gran arc de qual se suspèn el tauler amb el resultat que “anul·la” el pont romà. D’aquesta manera el pont d’aquest arquitecte-enginyer es converteix en el protagonista absolut del nou paisatge urbà construït esborrant el caràcter que donava al lloc l’obra mil·lenària romana. Naturalment la decisió de saltar-se el plec de condicions del concurs va ser política en uns temps en què els poders autonòmics i locals es tornaven bojos per tindre “un Calatrava” al seu territori. I en l’actualitat assistim a un intens debat entre historiadors, enginyers, geògrafs, i ciutadans amb relació al nou pont d’Alcántara, molt a prop del gran pont romà del qual els seus detractors consideren que altera el caràcter del lloc consolidat pel pont romà que va construir l’enginyer romà Cayo Lucio Lacer al segle II de la nostra era. Es tracta d’una solució que, com en el Quisi, descàrrega de trànsit al pont romà mitjançant una variant, que els crítics consideren, al meu parer amb raó, que hauria de traçar més allunyada perquè no afectara el pont antic i al seu entorn; com sembla que també s’hauria de fer en el nou Quisi, massa proper a l’antic.
La solució formal del nou pont del Quisi hauria d’estar vinculat a la seua integració amb el paisatge. Carlos Fernández Casado, un dels nostres millors enginyers de ponts i estudiós dels ponts històrics, sostenia que, “ja que l’enginyer no té més remei que alterar l’esdevenir natural, ha d’obrar de manera que, obtenint el fruit previst, l’alteració siga mínima. Si pertorbem un paisatge, que s’introduïsca el mínim d’idees noves. Cal penetrar a fons en la realitat de les coses, no sol per tal de gestionar les que ens trobem, sinó per produir coses artificials de la manera com les produiriem si la Naturalesa haguera de produir-les. Cita que aquest enginyer resumia amb una màxima que haurien d’haver fet seua els projectistes del nou pont del Quisi: “Cal passar de puntetes pel paisatge”.
El caràcter de l’entorn natural del Quisi i el mateix viaducte metàl·lic, exigien per al nou pont una solució de formes pures, “la simplicitat és una virtut” deia un altre gran enginyer, Eduardo Torroja; però els enginyers projectistes del nou pont no han resistit la temptació de convertir el seu pont en el protagonista del lloc, adoptant formes decoratives més que discutibles, amb el resultat que el nou pont s’imposa visualment sobre l’antic, que és precisament el que es vol destacar. S’ha buscat deliberadament fer “alguna cosa bonica”. Un pont no és una escultura, ni els enginyers som artistes. El resultat formal haguera sigut molt més interessant sense aquests capitells que coronen les piles o aquesta altra pila “singular” en un dels extrems del pont. A més, hauria de pensar-se millor el tractament del color, en relació amb el paisatge i el viaducte metàl·lic. El blanc enlluernador que apareix en les imatges simulades pot ser apropiat per a destacar el nou pont, però no és el més adequat per a aquest diàleg que s’hauria de buscar amb el viaducte i el paisatge. Sempre m’ha semblat exemplar el procés de decisió de l’elecció de color per al Golden Gate de San Francisco en els anys trenta del segle XX.
Quan s’estudien les obres estèticament més belles dels grans enginyers de la història, des de Freyssinet a Maillart, o de Torroja a Fernández Ordoñez, esperant que ens aporten les claus per projectar belles estructures, ens trobem que per a ells la qualitat estètica no constituïa una finalitat en els seus projectes, com sembla que ho siga per als projectistes del nou pont del Quisi. Freyssinet va projectar el 1923 els meravellosos hangars d’Orly (destruïts en la II Guerra Mundial) que quan els va visitar l’arquitecte Le Corbusier va declarar que havia sentit la mateixa classe d’emoció que la que sentia quan entrava en una catedral gòtica, al que un sorprès Freyssinet contestava que havia projectat els hangars allunyats de “tota intencionalitat artística. Si he fet arquitectura és sense saber-ho ni voler-ho”. Però quan coneixem millor el pensament d’aquests creadors de formes estructurals entenem el valor que li donaven a la sensibilitat i la imaginació en la seua activitat com a projectistes. Els enginyers hauríem de recordar, quan ens enfrontem al projecte d’un pont o d’altres estructures, que un bon resultat formal es deriva de la fusió de la lògica estructural amb sensibilitat, com expressa la cita de Torroja que encapçala aquest article. No es tracta de projectar la forma del pont en dos moments, un el relatiu a l’estructura i un altre a la seua qualitat estètica, ambdues constitueixen una unitat, i separar-les porta a l’enginyer al resultat d’una forma decorada. Això és, al meu parer, el que ha passat en el nou pont del Quisi.
José Ramón Navarro Vera és Enginyer de Camins i professor d’Urbanisme de la Universitat d’Alacant.
Pel seu interés hem reproduït aquest article d’opinió aparegut el 17 de d’abril de 2021 a LA MARINA PLAZA.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?