El pa nostre de cada dia; per Joan Josep Cardona

Dies passats una nevada històrica deixava incomunicats pobles i ciutats de bona part de la geografia peninsular. Les imatges mostrades per les televisions deixaven constància de la magnitud del fenomen atmosfèric. Buscant el vessant rural dels llocs on la neu és un hoste habitual alguns reportatges incloïen entrevistes als seus habitants. Quasi sempre apareixia una llar amb llenya cremant i un rebost ben abastit. Per a un espectador resident en una latitud on els temporals de neu tarden anys en produir-se aquelles imatges que evoquen pau, capacitat de resistència i un cert aire bucòlic li originen la lògica il·lusió de voler passar unes hores gaudint de l’espectacle de la neu però a condició de trobar-se amb el confort d’un rebost contundent i un foc escalfador.

Per qüestions familiars he passat lluny de Benissa més d’un temporal gros de neu amb els subsegüents problemes d’incomunicació, absència d’aigua corrent i talls d’electricitat. L’experiència, passades les primeres hores de veure com la natura es cobreix amb el blanc mantell de la neu, passa d’immediat a un estat on les incomoditats apareixen gradualment a mesura que vas trobant les limitacions pròpies de l’aïllament. En formar part eixa circumstància del mode de viure dels naturals d’aquelles contrades de clima tan extrem res els pertorbava. Gràcies a l’experiència havien fet les previsions i aixecant la mirada agraïda al rebost era comú sentir dir a la gent “si ña que ñe” (si neva que neve). Era la gràfica expressió de la confiança.

A les nostres latituds una nevada de grans proporcions entra dins de l’anècdota. Cas contrari han estat els grans temporals hivernals de pluja que provocaven en primer lloc absència de jornals al camp acompanyats de perllongades jornades sense electricitat, desabastiment de tendes i un fred humit que difícilment ens el llevàvem de sobre. L’absència de registres antics fets sobre el clima ens priva de calibrar la proporció de la calamitat que un gran temporal podia causar en l’economia domèstica de la majoria de les famílies fonamentada en un sistema agrari de secà subjecte a contingències atmosfèriques.

L’alimentació bàsica, com per exemple era el pa, és una de les poques subsistències que ens poden informar de com els nostres majors podien suportar una perllonga temporada de clima advers. El refrany de “guarda llenya per a maig i pa per a juny” és suficientment explícit per saber que a maig pot venir una gelada i que la promesa de la collita de blat a darrers de juny no sempre aplegava quan convenia. La farina de blat i la provisió de quantitat suficient per a poder passar l’any era la primera preocupació domèstica i havien de ser les autoritats les directament obligades a que no faltés.

La inquietud que l’autoabastiment de blat no deu deixar-se de vista ja ve en la cita que dóna el botànic Cavanilles en l’any 1797 en el seu informe sobre Benissa. Descriu la producció, però no deixa d’advertir l’exageració de sembrar cereal entre els ametlers als quals, segons diu, els afecta i els lleva anys de vida. Amb la incertesa que no sempre la collita local podia garantir el manteniment anual de la vila de Benissa els jurats s’obliguen en diverses ocasions a recórrer a la compra de blat al regne d’Aragó com de fet es produiria en l’any 1590 on s’obliga a una càrrega censal de 500 lliures que grava la hisenda local. Les carregues d’aquella provisió s’emmagatzemarien en les sitges que encara queden en les cases del Batle i en el denominat pòsit que sembla estar en actiu fins les darreries del segle XIX. Més efectiva serà la decisió de deixar en mans d’arrendataris la provisió de farina a particulars que no són colliters. És una pràctica coneguda i detallada en els protocols notarials del segle XVIII redactats pel notari Pérez Clemente.

En èpoques més antigues, en aquelles on la parròquia està preocupada per evitar les fams produïdes per males collites es crea el denominat “Blat del canonge” fundació feta pel rector Ximen Perez Argent de Calataiud que ens retrotrau a una encara més antiga de l’any 1380 que erigeix el rector Llorenç Texo. Ambdues són càrregues de blat destinades a servir de llavor a qui ha perdut la collita o a facilitar-ne quantitats a les famílies més pobres que no tenen terra que conrear. L’administració de la fundació correspondrà als jurats i es contempla la devolució de la quantitat deixada per garantir sempre l’equilibri de l’almodí benisser.

En els temps presents ignorar que la barra de pa que adquirim sense faltar un sol dia al comerç ha passat per un procés que antigament estava sotmès a llaurar, femar, sembrar, xercolar, segar, batre, moldre, pastar i coure i tot això fet a mà, amb gran esforç i sacrifici és bandejar el gran salt industrial actual que posa al nostre abast pa de totes les classes, sabors i preus. I és així com es recorda veient eixes imatges de la televisió que ens mostren l’arriscat camí que han de fer camioners, forners o forces de seguretat perquè no ens falte a les vuit del matí el pa que tant pot ser de pagès, gallec o d’espelta. I damunt encara tenen les tendes galetes, magdalenes, rosquilles i coques amb mullador, amb salat o amb llonganissa. I, sabent jo, i havent viscut el procés antic del tros de pa que, sense voler, em pot caure a terra, continue fent el sant costum d’arreplegar-ho i besar-lo com un signe de gratitud per allò de “El pa nostre de cada dia….”