El temps dels majors, per Joan Josep Cardona

Sobre la vellesa s’han escrit infinitat de llibres. Bona part d’eixa producció és obra d’autors que entreveuen ja la “via sacra”, camí central d’un temple on si s’és creient cristià serem conduïts un dia o altre per altres. Per fortuna és una literatura que calma i sana. Feta des de l’experiència porta l’efecte balsàmic semblant a la simple contemplació d’un crepuscle en aquell instant on el sol es fon rere la Solana. Una admiració que es completa si l’acompanya el silenci i la brisa és suau. El pare Agustí Altissent, notable historiador cistercenc, ja molt major, obligat per les xacres de l’edat vivia eixe instant del dia passejant pel pas de ronda de les muralles del monestir de Poblet. Les seves reflexions plasmades després en articles lluminosos eren les pròpies d’una persona anciana que dóna gràcies per la vida viscuda. I ho fa amb alegria i assumint que si les forces físiques fallen les intel·lectuals li produeixen un goig que el comparteix amb una comunitat que l’estima i ho divulga després amb els seus escrits.

A diferència de l’estima per la soledat monàstica una bona part de la gent major de Benissa viu la seva etapa madura practicant la trobada entre els de la seva edat i compartint els records. Difícilment presentaran una conversa on l’aportació de novetats modernes formen part de les seves preocupacions. És un moment de la vida on es recapitula i es projecta poc. I ho fa perquè les moltes limitacions les suporta mal i haver de demanar el favor de l’ajuda per seguir un treball li fa callar les seves debilitats. L’autonomia és un bé al que tots tardem a renunciar i pensar que precisarem en un moment o altre ajuda aliena ens atemoreix. Perdre la confiança en si mateix horroritza i és la seguretat en totes les seves facetes la qüestió que més ens preocupa.

A causa de les circumstàncies per tots conegudes les seguretats que pot demanar una persona anciana fallen. Mal atesos en els centres de salut, no sabem defensar-nos davant d’un caixer automàtic d’una entitat bancària, molestem en l’administració, segurament incompresos per la família, comencem a conduir mal l’automòbil i tenim la percepció que som una nosa. És comprensible perquè això ho vam viure nosaltres quan érem joves mirant als nostres avis però ara incrementat amb extrema duresa.

Ratifica eixa percepció de trontoll general un recent article d’Antonio Puigverd, – un excel·lent analista de la realitat -, comenta que els majors podrem sobreviure a la Covi19, però no a la hipertensió política que incrementa i contamina l’actuar de les persones. I és una percepció que deu ser comuna en saber que el denominat “Baròmetre dels CIS” més recent posa la inseguretat en un 35,93% com a màxima preocupació dels espanyols, el segueix una nebulosa opinió d’un 25,78% sobre oportunitat de canvi, impotència amb un 16,05% i en darrer lloc es troba l’esperança que baixa a un 1,38%. Eixa virtut teologal que com la fe i la caritat formen part de les creences cristianes és vital i que a més de creença religiosa és font d’energia per encarar el futur. Així és normal que la depressiva i actual situació afecte tantes i tantes persones.

En el nostre més immediat espai geogràfic, com sempre el poble de Benissa, aplega la notícia de la reobertura del Centre Social que, amb les màximes mesures de prevenció, obri les seves portes. Gregori Minobis era un finíssim intel·lectual i monjo de Montserrat. En un dels seus llibres (“Coses dels homes, coses de Déu”) comentava que la vida és simplement estar permanentment de cara a la realitat per extraure’n el sentit, la significació, i així personalitzar-se esdevenint cada vegada més conscients. El retorn a les normalitats, com aquesta descrita, fa possible la proximitat generacional de persones de semblants afinitats i apetències intel·lectuals on la simple xerrameca és un descans. Dins d’un espai de reunió que els és familiar pot ajudar a sentir-se encara presents dins de la societat. Comentar dolències, circumstàncies familiars i simplement saber-se escoltat ja forma part de la reconstrucció d’una societat atordida que fa palesa la seva disconformitat via enquesta del procedir de tots i totes aquelles personalitats que no contentes amb fer la vida insuportable als ancians els volen, inclòs, incrementar la ja esmentada hipertensió política. Que el poc cabdal d’esperança que els/ens queda a la gent major, i per molt que llegim als clàssics del pensament, serà difícil conservar-lo si les estadístiques ens contagien a més de la pandèmia en la desconfiança del procedir amb els que posarem la nostra fe.