Els cent dies de l’Agenda Local 21, per Joan Josep Cardona

La nostra aposta per l’Agenda Local arrenca amb uns bons propòsits. Observant l’ample palmell social que hi havia al saló de la Seu Universitària de Benissa no és pot dir que la convocatòria no aixecà expectació. No era, evidentment, el públic habitual que estem acostumats a veure. La representació universitària i de gent compromesa amb diferents projectes era més que notable. Com també fou notòria el calat de les preguntes i el contrast entre el pensament de la nova fornada benissera i la tradicional experiència de l’empresariat local. La disparitat de criteri no fou bel·ligerant, ni plena de recels. Simplement que hi havia el natural enfocament generacional. Entre els que comencen i els que tenen l’os granat.

Fou inevitable que, a l’eixida, es feren comentaris i es marcara un prudencial marc de confiança. Espai que s’ha de perllongar, com be va dir la senyoreta De La Cruz, condicionat pels mesos estiuencs. Però que a fi de comptes s’ha d’entendre que en un moment o altre s’han de demanar explicacions de la bona o mala marxa de la gestió.

Davant la més que probable petició de responsabilitats crec, considere, que tant els gestors, els polítics i els membres de les ponències no deurien oblidar que seran objecte d’una vigilància. I això és així per quan estem davant d’una oportunitat immillorable per gestionar el nostre futur com a poble. Per tant cal no prendre’s a riota, ni a frivolitat aquesta ocasió. Ho vaig advertir en la meua pregunta. I la meua observació la motivava un balanç personal de moltes frustracions. Pot ser que jo, que tot ho tinc ja fet, en puga assumir alguna altra, però molta gent jove no es pot permetre una esllavissada. Per tant poca broma.

Aquesta Agenda Local no pot ser tractada com un projecte més dels polítics de torn. És una cosa molt seriosa. Tampoc s’ha d’entendre com un consell municipal més. És una altra qüestió. I ja faran els polítics per complir les recomanacions de les comissions de treball. També els regidors temporals pensen que la seua opinió ha de prevaldre del que diran els consens dels grups de treball. Van errats i vaticine que no fer cas de les conclusions obrirà la caixa dels trons. I si no al temps.

És cert que entre el públic hi havia la total representació de l’arc polític local. És un bon senyal. Com també caldrà entendre que uns han de ser generosos per no haver-se posat en marxa en el seu temps i els altres han de ser comprensius en eixa malparat protagonisme. Però, uns i altres, han de tindre clar que és projecte que realitzen els ciutadans benissers en un ample espectre de sentiment polític, i a més sense preguntar-se color.

Els cent dies de gràcia que se sol donar en un treball, com el que es posa en marxa, deuria ser diligenciat per part dels gestors amb la màxima dedicació i sense tendències a la lleugeresa. Com tampoc han d’entendre els tècnics municipals que estaran assessorant, que és una feina més, rutinària i manada pel polític. Faran mal si això pensen, perquè alguns son benissers i es va en la comesa el futur dels seus fills.

No es pot deixar de banda l’experiència de molta gent prejubilada anticipadament del seu treball i encara amb ganes de fer alguna cosa pel seu poble. No es deuria oblidar eixe capital acumulat, ric en vivències i fill d’unes mancances que ara voldria veure acomplides de realitzacions en un poble nou i més culte. Com també seria bo que alguns empresaris es posaren una mica al dia i observaren que el pinyó fix pot ser més lleuger si s’apliquen nous conceptes econòmics.

Però el veritable motor d’aquest projecte, que és engrescador, l’han de protagonitzar els universitaris benissers que han tornat al seu poble. D’ells dependrà un futur més raonat, net i sense especular riqueses filles de la més negra lladreria. Han de tornar-li al poble la beca que han tingut per seguir els seus estudis. És el menys que s’espera dels seus talents. Si això no ho fan no és que es traicionarien a ells, és que la traïció seria per als seus pares, per tots aquells benissers que tingueren una vida sense possibilitat de remissió, esclavitzada per la més negra ignorància. Cent i pico dies contemplen aquesta il·lusionada botada al mar d’una nau de somnis.