Els impostos; per Joan Josep Cardona

Els temps presents són delicats. Una constel·lació de circumstàncies diverses ens emplenen de preocupacions. Són poques les notícies positives que dissipen tan negra nuvolada. Ni tan sols escapen de la virulència municipis, com el de Benissa, on practicant-se històricament el menfotisme no ens hem lliurat de la pedregada en forma de protesta. Aquesta, per estar en consonància en l’ordre mundial, fou, com no podia ser d’altra manera, política. El govern municipal decidí pujar un 45% el rebut de l’IBI i un 53% el dels vehicles. Res origina tanta contestació a la gent com que li toquen la butxaca. I l’ajuntament, que és la més directa i pròxima visualització del poder es converteix en el dipositari de les ires populars.

La sessió municipal on aquesta mesura s’havia d’aprovar comptà amb més assistència de públic que la norma habitual. En traspuar-se a nivell local l’aspror dialèctica que diàriament podem veure en les sessions parlamentàries estatals era d’esperar foc d’artilleria. Una regidora va traure “le gros Bertha” (enorme canyó alemany de la I G.M.). Va dir la seva deixant al jacobí Fouché, més conegut com “le mitrailleur de Lyon” a l’altura del coeter de l’Olla d’Altea. La resta de les intervencions estigué dins del que en llenguatge musical es solen descriure els passatges: unes vegades com “expressivo”, altres com “apassionato” i més discretament “con grazia”.

En situacions tan compromeses la màxima autoritat que dirigia la sessió podria pensar en la crònica parlamentària de juny de 1933 relatada amb la magnífica prosa de Josep Pla escrivint que “el senyor Azaña explotava al sentimentalisme quan les coses (econòmiques) van malament“. Jo no veig altra alternativa que tocar la tendresa de cor. Però…de les lectures s’aprèn. I aquesta és casolana per venir de mossèn Joaquim Martí Gadea quan allà a darrers del segle XIX estava de rector a Senija. En un cas semblant escriví el bon rector: ¡Cavallers… tot dolçainer/ per agradar a la gent/ lo primer que deu de fer/ es templar be l’instrument/ abans d’eixir al carrer! Equivalent a diàleg previ, deixar-se aconsellar, escoltar i saber-se explicar.

En l’any 1976 essent aquest servidor de vostès membre de la corporació municipal en tingué una de grossa. Fou any de secada i ens quedarem sense aigua potable. Una imprevisió de la darrera corporació no afegí el pou de Benigembla a la xarxa general. Com a tràmit d’urgència vam tenir que fer obres per incrementar el cabal. Això costà diners i es feu una contribució especial. La protesta popular fou immensa. Amb la finalitat de donar explicacions, i sense abans saber què dir el senyor alcalde decidí acudir a una assemblea popular. Després de quaranta anys de franquisme la gent tenia ganes de protestar. Se’ns digué, com se sol dir “per a salar”.

Aquells mateixos incitadors a la contestació, ja en el poder, decidiren en 1986 pujar les contribucions. Tant la nostra mesura com la d’ells estava més que justificada. Si l’ajuntament no recapta és impossible atendre les necessitats. I, de nou una manifestació, molt dura, acabà per fer dimitir a l’alcalde. Aquí tampoc el dolçainer afinà l’instrument i sense pedagogia prèvia, exposició de motius i això que els majors solien dir “Què diu el poble? Velis nolis tots vam tenir que passar per taquilla.

Quan en la sessió de fa unes setmanes i per cortesia es donà veu als assistents no faltà la tradicional al·lusió a comparar l’economia domèstica amb la casa municipal. És a dir, l’obvietat d’ignorar que algú pel matí fa que tinga’m aigua per l’aixeta, per la nit passe el camió de la brossa, alguna que altra vegada ens arreglen els clots del carrer i a les festes paguen la traca. Una cosa que pren el nom d’Administració Municipal. Però ignorant-se que la finíssima sensibilitat benissera fila molt prim, desconfia per naturalesa i no tots som “la rica labradora que sus encajes tejía” ja tenim el greuge comparatiu, es busquen les puces i ens diguem les tres-centes. I això, també dins de la collita de l’admirat mossèn Joaquim Martí la recull en la quarteta descriptiva de en què queden les coses “Després de tant de rodar/ i gastar conversacions/ al fi tot vindrà a parar/ en bromera de sabó”. Res que no ens vinga de nou.