No acaba de convencem les definicions sobre l’intel·lectual. Com que vivim a un poble acabarem tirant pel dret. Ací coneixem dues accepcions. No són altres més que “docte” i “dotor”. Docte és qui parla escoltant-se i es creu en poder de la veritat. No admet cap crítica. Dotor podria ser l’equivalent castellà de “enterado”. Visiblement sembla no acceptar les crítiques, però llest, com és, canviarà el seu discurs i l’acomodarà segons li convinga. Així que el tradicional paper de que un intel·lectual és qui, conreant la intel·ligència, emet corrent d’opinió no ens val per a un cas, com és el d’un poble. Per exemple Benissa. És una cosa més complexa i difícil d’explicar. Abans era més fàcil per quan l’opinió es covava a les taules de la Cultural, a les barberies i a la coa del peix. L’actual creació d’una corrent d’opinió és tan plural, tan difusa i tan difícil d’esbrinar els seus orígens que possiblement als analistes els originaria un gran maldecap. Entre correus electrònics i missatges al mòbil creen una tan vasta xarxa d’informació que del matí a la nit ha agafat tants matisos que en res s’assembla al que es volia transmetre en origen. A més, i pels signes del temps, l’opinió, com la noticia, es fa vella en tan sols dos dies.
L’opinió, malgrat tot el dit darrerament, és com un solatge de la tassa del cafè . Com la mare d’un vi o com el rent de la pasta del pa. Perd el gruix, però queda. Tal com una qüestió recurrent, matisada, com un aroma. I, vulguem o no, té la seua incidència entre la gent.
La solvència de l’opinió naix del crèdit i formació de qui l’emet. La seua solidesa és fruit de la capacitat intel·lectual i producte d’una bona elaboració d’anàlisi. I això no és possible si no es compta amb la consistència d’una combinació tan complexa com esforçada que uneix formació, habilitat per transmetre i integritat moral. Al remat, la primera definició de la intel·ligència queda al descobert. És la següent: perteneixent o relatiu a l’enteniment. El mestre benisser Don Juan García ho deia així: entender las cosas por uno mismo.
Als pobles solem definir a l’intel·lectual per aquella persona que està llegida, que sap apreciar els valors de les arts i que sap coordinar el seu discurs mental. Que sap el què es diu. Altres vegades el poble interpreta eixes aptituds com rareses i excentricitats. Però, d’una o altra forma, és persona amb la que s’ha de comptar. Enriqueix al conjunt ciutadà i, si col·labora en qualsevol activitat associativa sol ser d’una gran ajuda pel seu raonament assenyat i la sensatesa de les seues paraules. Fa que altres ciutadans creguen en el projecte i aporten les seues iniciatives. Si això es fa, entre uns i altres, produeixen coses selectes.
L’ideal deuria ser que totes eixes aptituds les posara honestament al servei dels seus veïns sense altra satisfacció que la de compartir coneixements i experiències. D’eixa forma la seua feina no seria estèril i crearia un corrent d’afeccions el suficientment positiva i creativa que enriquiria els pobles. L’intel·lectual no deu de practicar un onanisme cultural, egocèntric i eixorc. I d’això, i per desgràcia, la nostra estimada Benissa n’ha tingut suficients exemples que, millor oblidar i passar pàgina.
El solatge que el conreu de la cultura ha quedat en Benissa és d’una enorme importància. En el meu pelegrinatge laboral de la darrera etapa de la meua vida professional pels pobles de la comarca vaig observar entre la clientela una certa admiració per ser jo benisser. Els pobles del voltant ens reconeixen un sediment cultural que ells no tenen. Pot ser el convent franciscà, la tradició musical, les nostres revistes de festa, valuoses biografies o una interessant aportació al conreu literari. I així, d’aquesta forma, podrem dir que “la intel·lectualitat” ha originat una opinió certament valuosa i que mereix tindre’s en compte. És un “plus” benisser que no es deu perdre de vista i saber explotar-lo.
Si tot això és evident la situació canvia i agafa una embafosa vesant quan els polítics volen fer seua l’amistat submisa de “l’intel·lectual”. Mantenir un intel·lectual la seua independència és el més preuat tresor i una de les més aferrissades defenses que ha d’oposar davant la pilota interessada. El polític, que concep el món, (el poble), com les quatre parets del seu despatx municipal no compren la pluralitat del pensament. Està irritat i pensa ja en l’intel·lectual com un contrari. Les corrents d’opinió, pensa ell, s’han de generar de l’ajuntament cap a fora i mai des de la plaça cap a l’ajuntament. En la seua insensata postura li està privant al poble de la rica aportació ciutadana al benefici comú. Quan un polític troba qui es preste al joc s’ha de desconfiar d’immediat. Desconfiem l’aplaudiment de gracietes. En eixe instant l’intel·lectual ha perdut la seua independència. Ha traït la seua condició de veu crítica i és el que sol dir-se “intel·lectual orgànic”. Ja no li val al poble.
El corrent d’opinió íntegre, honest i amb esperit de servei al seu poble és la primera de les virtuts de qui es diu “intel·lectual”. Mane qui mane. Ha d’emetre la seua opinió des de el rigor i l’amor per la veritat. I això el situa en una posició de total incomoditat i quan no en una dolorosa soledat. El pensador de poble, dins de la seua modèstia i transcendència, tan pot ser una persona llegida com una que no ho és, però, un i altre tenen l’obligació de dir el què pensen per a denunciar l’atropell del polític superb i insensible a la demanda dels veïns. I, si el sabut del poble està al servei de qui mana la seua opinió està torçuda d’eixida i la seua vida és un frau. En el cas contrari ja sap a que s’enfronta al desert i a l’oblit oficial, ara bé, viurà tal com dia el meu recordat Marc Aureli, recte, sense la necessitat de que l’hagin de posar recte.
Estem davant d’unes eleccions municipals caracteritzades per una certa incertesa de resultats. Ignorem quina ha de ser la correlació de forces. Ignorem si seran necessaris pactes. Més sia quina sia la composició i color polític resultant s’enfronten a una realitat que no s’ha de rebutjar. Benissa està en mans d’una nova generació més preparada que té el repte de dur a terme uns canvis de concepte de poble. O el canvi es fa des de dins o s’enfrontaran a un desencís col·lectiu que anirà creixent en crispació. I sinó, al temps. L’estat d’opinió que això generarà no serà tan sols cosa d’una individualitat compromesa. Si es diu que les generacions més preparades son les d’ara bé faran en parar l’orella. Tant de dins, com de fora. Estem deixant arrere unes formes de govern sordes als missatgers. La crosta del poder ha produït una cuirassa tan forta que ha impedit escoltar veus assenyades i critiques educades. Era la veu de gent insensiblement amortitzada, de ciutadans compromesos i de la validesa d’unes associacions que, malgrat tot, encara tenen tots ells l’esperança de viure en una Benissa millor. Que no ens vejam en l’obligació de traure constants targes grogues.
* Joan Josep Cardona Ivars és cronista oficial de la vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?