Els vuitanta-cinc anys de Bernat Capó, per Emilio Soler

Conten que durant la Restauració, un ministre que acabava de perdre les eleccions es lamentava en l’hemicicle del Congrés dels Diputats de les barbaritats que anaven a cometre els nous governants i de com anaven a hipotecar el futur dels espanyols: “Què va a ser dels nostres fills?”, es preguntava a crits. Des del banc del partit governant no va tardar a eixir una veu potent que va exclamar: “Al de la seua Senyoria vostés el van fer Subsecretari”.

A Bernat Capó, benisser que quan fumava en pipa tenia una semblança a Sandro Pertini, president socialista de la República italiana, i no només pel seu paregut físic, mai li va succeir com al ministre cessant i el seu fill privilegiat. Bernat va estar més d’una dècada sense veure son pare i sense poder abraçar-lo per les motivacions polítiques típiques del franquisme, que va tindre a son pare pres i bandejat durant la major part de la seua infància per haver sigut alcalde socialista de Benissa. I això, clar, va marcar a Bernat.

Tot i que les injustícies d’aquella època tenebrosa no van impedir que Capó estudiara Dret; treballara a la Unió de Benissa; exercira de periodista en un tall de revistes i diaris, incloent INFORMACIÓ; que fora dels primers en aquells anys ombrívols a publicar en la nostra llengua; que es casara amb Lolita, l’amor de la seua vida; i ens deixara obres magnífiques que ja figuren en la història de la nostra literatura, com “Espigolant pel rostoll morisc”, una de les recopilacions viatgeres més importants que s’han escrit sobre els usos i costums del País Valencià, concretament de la Marina, la seua terra.

Capó, que es defineix a ell mateix com a “republicà i agnòstic”, va poder fer realitat el seu somni de veure com s’alçava la Casa de Cultura a Benissa mentre exercia la regidoria corresponent. O que la biblioteca pública portara el seu nom per acord unànime de tots els grups polítics representats a l’ajuntament. A més, ha superat amb enteresa i gràcia dues intervencions quirúrgiques capaces d’acabar amb qualsevol que tinguera un polsim menys de ganes de viure que ell: “Sóc d’aquesta manera i així moriré. Ara bé, quant més tard, millor!”.

Fa algun temps que s’ha mudat al “pisset” a la part alta del centre urbà de Benissa i ha abandonat aquell esplèndid xalet a l’entrada del seu poble des d’on a cada trenc d’alba, ja que Bernat sol ser molt matiner i vetlla poc, podia estendre el braç i tocar amb la punta dels dits el Penyal d’Ifac. O comunicar-se, sense necessitat d’alçar excessivament la veu, amb el seu bon amic Salvador Soria, un altre famós resistent a les injustícies d’èpoques passades amb el qual Capó ja no pot dialogar perquè el pintor i escultor ens va deixar fa poc de temps.

Ara Bernat, que fins i tot té un premi literari que porta el seu nom i ha vist com l’homenatja la Universitat d’Alacant amb una publicació més que merescuda, es dedica a escriure unes memòries, en les quals, amb tota seguretat, apareixeran les seues relacions amb la flor i nata d’una generació inoblidable de valencians universals amb els quals ell tant contacte va tindre i a la qual pertany de ple dret, encara que siga més jove que la majoria d’ells: Juan Gil-Albert, Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner, Arcadi Blasco, Joan Valls, Enrique Llobregat, Vicent Ventura, Enrique Cerdán Tato, Josep Iborra, Ricardo Muñoz Suay, Eliseu Climent, Vicente Aguilera Cerni o Casimir Meliá.

Però, també, Bernat continua al peu del canó envoltat dels seus joves pupils, entre d’altres el professor Joan Borja, exercint el seu impagable magisteri d’home bo i excel·lent literat. Barallant-se amb les traves que li posa l’astut ordinador, on sol perdre de vegades els textos, per a denunciar en els seus articles periòdics des d’INFORMACIÓ, les injustícies que en aquest país es cometen en nom del liberalisme que ens assota i criticant, sense pèls a la ploma, unes actituds que ens recorden tristament èpoques que en aquest país crèiem superades. Tal vegada per això, en el seu vuitanta-cinc aniversari, mentre tastem amb fruïció un exquisit “arròs al forn” preparat per la seua inseparable Lolita, li agrada recordar una de les seues anècdotes preferides sobre la classe política conservadora, la d’abans i, ai!, la d’ara: Durant una recepció a palau, Isabel II va abordar al Duc de Sevillano i li va etzibar de cop “És cert que t’has enriquit en gran manera donant-li palla als cavalls de l’exèrcit?”. I el Duc de Sevillano, que arribaria a ser ministre d’Hisenda, va respondre: “Al contrari, senyora. No donant-los-la”.